Viure senzillament o senzillament viure

niña juagno

La complexitat dels temps actuals ens pot acabar portant a un carreró sense sortida a on no tenim altra opció que la de fer, pensar i sentir el mateix que tothom. Sembla com si el pensament únic, el sentiment únic i l’únic actuar s’imposin d’una manera indubtable, però només ho sembla.

Hi ha moltes maneres de pensar, sentir i actuar. Diria que tantes com a persones. El que succeeix és que posicionar-nos diferent al que sembla la majoria sempre ens costa una mica. No ens agrada quedar “retratats en front del grup”, no ens agrada que ens assenyalin com a diferents i llavors el que queda és deixar-se portar per la corrent i pel que sembla pensar, sentir i fer la majoria.

Quan parles amb les persones “un a un”, “cara a cara” és fàcil veure que no tot és tan fàcil, que no tothom està tan orgullós d’haver-se conegut, que tots tenim limitacions i que moltes persones aspiren a una vida millor i viure d’una altra manera. El que passa també és que sovint no sabem com fer-ho.

Moltes inseguretats i moltes qüestions ens atabalen per dins encara que per fora ens fa mandra pensar-hi. Ens surt ràpid allò de “més val que no ho toquem i no ens compliquem la vida”. Ens autoconvencem, ens autoenganyem i ens autoanestessiem; i passem a una altra cosa com si res i perdem la possibilitat de créixer com a persones. Ens quedem on som.

Potser en algunes circumstàncies serà l’opció més recomanable, però segur que en altres moments podem aturar-nos i mirar una mica cap endins, observant el que portem entre mans i recuperant les nostres esperances i les nostres il·lusions més profundes. Tenir consciència de les nostres limitacions és el punt de partida per començar a créixer i per obrir-se a altres possibilitats. És el primer pas que hem de fer per a viure senzillament o senzillament viure.

Anuncis

Necessitem saber

Chica playaLes persones tenim necessitat de saber si val la pena néixer, viure, lluitar, patir i morir; si té valor comprometre’s per algun ideal superior; si, en una paraula, hi ha un “perquè” o “per a què” que justifiqui la nostra existència. És la qüestió essencial de donar un sentit a la persona, a la nostra vida, a la nostra història.

No és una resposta gens fàcil, sobretot si la volem respondre de manera pràctica i no només de manera teòrica.

Viure en plenitud és la màxima aspiració humana. I si tractem de definir aquest viure en plenitud potser a moltes persones els hi sortiria una descripció d’aquest estil: viure sense ensurts i sense totes aquelles coses que fan penosa l’existència; una vida feliç i afortunada amb bona salut, un treball no massa cansat i ben pagat, uns quants diners al banc i una bona assegurança de vida, una caseta al camp o a la platja, un bon cotxe i coses semblants.

Però amb tot aquest conjunt de realitats atractives podríem estar sotmetent el nostre cor a l’estafa del consum, la comoditat, els diners, el poder, l’èxit a qualsevol preu, etc. Si només posem en joc aquests aspectes el fracàs personal és inevitable perquè el cor humà aspira a molt més.

Quines són aquelles realitats que ens apropen a la plenitud personal? Les hem descobert? Les busquem? Les treballem? No és una qüestió sense importància perquè ens juguem moltes coses. A més a més, per aquells que som creients aquestes aspiracions arriben fins a l’eternitat.

La pròpia memòria

borrar-memoria (1)

“Viure no és fàcil i, sovint, hom ha patit traïcions, impostures, humiliacions i experiències desagradables de tot tipus que, en ser recordades, fan sentir incapaç de projectar-se cap el futur i de viure mínimament feliç. La memòria ferida pesa i pot, fins i tot, sepultar una persona en un estat d’ànim permanentment desencisat. El treball de reconciliació amb la pròpia memòria es presenta, doncs, com a fonamental per a poder afrontar el present i el futur.

Les ferides de la memòria, doncs, són un obstacle fonamental a la vivència interior de la felicitat, perquè aquell record dolorós, com una fiblada en l’ànima, torna cíclicament en l’acte de rememorar la pròpia història. I aquesta vivència s’oposa radicalment a la vivència del goig que hom experimenta quan fa un bé a l’altre o quan ha estat passivament objecte d’un bé causat per una altra persona.

Com diu, amb sensatesa, el filòsof francès Paul Ricoeur, un excés de memòria pot fer emmalaltir una persona i també tot un poble. Cal recordar, per a no perdre la identitat i poder donar raó de qui som i d’on venim, però també cal saber oblidar per a poder seguir endavant i no quedar atrapat pels records dolorosos. Vivim en una paradoxa, perquè, en ocasions, recordem el que voldríem oblidar per sempre més, però, en canvi, oblidem el que ens complauria recordar una vegada i una altra” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Viure el moment present

????????Molts nens quan són petits tenen el costum de preguntar coses d’aquest estil: què farem després? On anirem després? Què menjarem després? Després podré anar…? Després podré veure…? I el “després” sembla que sigui el més important de les seves vides com si no hi hagués un present bonic i ple d’experiències per ser viscudes amb tota la intensitat.

Tanmateix, a moltes persones adultes els hi passa una cosa semblant i s’obliden de gaudir dels moments de felicitat que ara i aquí podem trobar en les coses petites normals i corrents. Moltes persones esperen per ser felices. No volen ser-ho ara perquè potser després vindrà una situació millor. Quan hagi acabat els estudis, quan tingui una feina fixa, quan m’hagi casat, quan tingui una casa com havia somiat, quan les meves seguretats i comoditats estiguin solucionades, quan ocupi aquest càrrec… I així podríem fer una llista de coses quasi fins i a l’infinit on hi podríem incloure aspectes molt menys importants i vitals dels que acabem d’anomenar.

El futur no existeix i és ara, en el present on hem de començar a construir-lo, on hem de ser feliços i gaudir enmig de la realitat que estem vivint, tan si és com ens l’havíem imaginat com si no. Esperar sempre una altra cosa que ens ompli per llavors ser feliços és deixar escapar la vida i desaprofitar els nombrosos moments gratuïts de felicitat que tots tenim; i la vida no para de sorprendre’ns.

Un savi va dir una vegada: “Jo no esperaré. Viuré el moment present omplint-lo d’amor. Si em passo el temps esperant, potser les coses que espero mai arribaran. L’únic que m’arribarà amb tota seguretat serà la mort. I si espero el moment oportú per fer coses grans? És ara que he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten cada dia per a realitzar acciones ordinàries de manera extraordinària”.