Viure a les fosques o viure amb llum

Hi ha èpoques de la vida en que una persona pot arribar a viure (o millor intentar viure) a les fosques, sense llum. Imaginem-nos per un moment el que això pot suposar de patiments, dificultats i angoixes… Viure sense llum, sense claredat, subsistint de qualsevol manera, desorientat… I afegim-hi encara, el que passa tantes vegades, que és que aquells que estan més a la vora no sàpiguen com ajudar o com donar una mica del llum.

Són situacions humanes que es donen més del que ens pensem i que a vegades arriben a una intensitat quasi insuportable.

Però també passa el contrari. Em refereixo a quan algú viu amb clarividència, amb plena consciència la seva vida, amb una llibertat més perfecta i lliure del que marca el políticament correcte o del que accepta la majoria… Aquesta persona sol ser incompresa, sobretot si vol viure amb profunditat i amb coherència. Llavors al voltant apareixen expressions d’aquest tipus: “calla!, no siguis exagerat!, no n’hi ha per tant!, no val la pena!”. I la pressió pot arribar a ser constant i agressiva per silenciar el profund desig de cada persona que ens dirigeix al Bé, a la Veritat, a la Bellesa o a la Justícia.

I quantes vegades passa també que sentint dins nostre la il·lusió d’una vida diferent, d’una vida més noble, sentim també una veu interior que busca la nostra complicitat i la comoditat. I és que el combat més importat té lloc al cor de cada persona. Dins nostre hi ha la barreja de les il·lusions d’una vida més alegre, més generosa; i també l’acció de la nostra mandra, de l’egoisme, i de la por, que ens diuen: calla, no cridis, no et compliquis la vida! Com si apropar-nos al Bé, a la Bondat i la Veritat signifiqués una manera de viure més difícil o més complicada i no un apropament a una llum que ens esperona a viure d’una manera nova.

Fixem-nos en tantes persones que ho han aconseguit, certament amb limitacions. És emocionant veure i conèixer el seu testimoni de persistència, sense desanimar-se mai.

Sortir de les nostres foscors i de les nostres cegueses personals no és fàcil perquè a més a més ens hi acostumem, però el repte és viure amb més agilitat, amb més llibertat, amb més alegria, amb més agraïment…

Anuncis

La diferencia entre decir “quiero ser feliz” y …

(…) Existe una gran diferencia entre decir “quiero ser feliz” e imaginarte viéndote feliz, rodeado de las personas, de las situaciones, escuchando, sintiéndote realmente feliz (…).

¿Has perdido alguna vez a un ser querido o a algún animal de compañía al que realmente querías mucho? ¿Tuviste al amor de tu vida y se escapó? ¿Qué pasa cuando lo recuerdas? Seguramente te sientes mal, ¿verdad? Lo interesante es que te sientes mal por algo que ya ha pasado, pero el cerebro sigue reaccionando como si pasara ahora.

Las razones por lo que esto ocurre responden al hecho de que el cerebro está diseñado precisamente para reaccionar a imágenes, sonidos, sensaciones, etc., y le cuesta mucho diferenciar entre lo que se representa en él (nuestros recuerdos, aquello que pensamos que va a pasar) y lo que sucede fuera.

Cuanto más claro se muestra en el cerebro, más recursos vas a tener disponibles, pero además también tendrás más emoción, es decir, más motivación. Porque cuando pienses en el objetivo, y dado que es algo que quieres, te vas a emocionar, aunque todavía no lo hayas conseguido (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Instalado en la cotidianidad

Si estás demasiado instalado en la cotidianidad, te aconsejo que empieces con retos muy pequeños, como por ejemplo, elegir otra ruta para llegar a casa. ¡Arriésgate! Aunque eso implique que al final sea un camino más largo. ¡Lo has intentado y eso es lo que cuenta! Combina tu ropa de otra manera; lee aquello que nunca hojearías; saborea alimentos de otros países; mira películas que en principio no serían de tu agrado; ¡visita otra ciudad, país o continente! Conviértete en un microaventurero. Ése es el primer paso (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Eliminar les molèsties provocades per la ment

El mètode per eliminar les molèsties provocades per la ment també implica el que jo en dic “donar el millor” d’un mateix o bé fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats. Per perdre la por del dolor, de l’ansietat o de la tristesa, ens hem d’adonar que podem ser feliços amb això i tot. Això vol dir que podem fer molt malgrat les limitacions. Potser més que mai. O, si més no, uns actes d’un valor enorme.

(…)

Cada cop que en un erm, en un desert de l’ànima, hi fem alguna cosa bella, hi surt una flor. I aquestes flors exhalen les aromes més extraordinàries de la vida. Això és donar el millor d’un mateix o fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats, cosa que podem practicar sempre i a cada lloc. Aquesta actitud ens situa automàticament per damunt de qualsevol malestar i, si és psicològic, aquest desapareixerà. Això és perdre la por del dolor sense lluitar. Això és combatre sense batallar (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Confusió interior

De tant en tant, em vénen a veure persones amb una gran confusió interior. No saben què fer de les seves vides, on dirigir-se. Jo els responc que al despatx tinc una brúixola que m’informa sobre això i que els la puc deixar. Llavors, fico el braç en un calaix, el trec amb el puny tancat, l’obro i els dic:

– Vet aquí la meva brúixola imaginària! És màgica i ara mateix ens indicarà cap on vols anar… increïble, oi?

Els pacients em miren divertits i escèptics, perquè, com pot ser que el terapeuta sàpiga quin és el proper objectiu de les seves vides? I continuo així:

– Mira, aquesta brúixola funciona així: el punt on es dirigeix és… exactament cal al que et faci més por! De totes les opcions que et vinguin al cap, dirigeix-te cap a la que et provoca més temor. Aquí ho tens!

Mai no falla. Els objectius que ens atemoreixen són els que ens motiven més, però no els abordem perquè evitem d’enfrontar-nos a les emocions negatives. Si no desitgéssim dirigir-nos-hi, no ens espantarien, perquè simplement els apartaríem de la nostra ment. A mi, per exemple, no em fa por practicar el salt de pont, no és un temor de la meva vida, perquè no el penso fer mai. Només m’espanten els projectes que m’atrauen i que desitjo emprendre.

Per tant, la fletxa on apunta la brúixola dels meus objectius coincideix amb les meves pors més grans. Cap allà m’he de dirigir (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

“Si tan sols tingués tal cosa, seria feliç…”

nick

Nick Vujicic és un australià d’uns vint-i-cinc anys que va néixer sense cames ni braços. És un jove guapo i divertit, si bé sorprèn veure’l per primer cop. Amb les seves limitacions i tot, ara és famós i admirat a mig món. Però de petit, va tenir una fase difícil. Cada nit se n’anava a dormir demanant a Déu que li fes créixer, durant la nit, les cames i els braços. Al matí, la decepció era tan gran que es passava els primers deu minuts del dia plorant amagat entre els llençols.

Al seu llibre Life Without Limits explica: “Quan era petit m’imaginava que si tan sols Deu em donés cames i braços seria feliç la resta de la meva vida. Avui sé que això no és veritat: és una ficció. Després vaig descobrir que aquesta neura és molt corrent; es tracta de la síndrome de “si tan sols tingués tal cosa, seria feliç”… Aquesta manera de pensar és una al·lucinació col·lectiva en què ja no caic (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Viure el que no som

mascaras

A vegades succeeix en les persones que ens anem fabricant cuirasses i caretes per sobreviure als cops que ens dona la vida o per adaptar-nos a les diverses situacions que ens anem trobant.

No valoro aquest fet ni com a positiu ni com a negatiu, perquè a més a més ho fem amb la millor de les intencions; simplement constato la nostra gran capacitat de resistència i d’adaptació.

Sabem de sobres que en aquesta vida no tot són flors i violes i que cada persona és un món… o dos, com diu algú a qui estimo molt. I sovint no tenim més remei que viure d’aquesta manera: amb caretes i cuirasses. I torno a insistir en que això no ho dic pejorativament perquè estic parlant des d’una perspectiva de rectitud d’intenció. Cosa diferent seria que aquestes cartes i cuirasses fossin les estratègies d’una actitud hipòcrita i mentidera.

El que sí voldria fer és tres reflexions sobre aquestes caretes i cuirasses que ens “regala” la vida. Primera reflexió: procurem que les caretes i cuirasses que portem siguin les mínimes? És a dir, intentem sempre ser i mostrar el nostre jo més autèntic i profund alliberant-nos de càrregues mentals i emocionals pesades i immobilitzadores? Carregues que en el fons no ens deixen créixer com a persones…

Segona reflexió: aquestes caretes i cuirasses que ens ha “regalat” la vida són d’acord amb els nostres principis i valors? Són el que volem ser i viure? Són el que ens fa més humans, més autèntics, més reals?

I tercera i última reflexió: tenim temps i valentia per fer-nos aquestes preguntes i treballar interiorment allà on calgui? O vivim immersos en un món de sorolls, d’activisme i de no parar ni un segon que ens impossibilita veure més enllà de l’immediatesa?