Parlar a mitges

Hi ha una manera de parlar que és aquella que no acaba de dir les coses, que no revela les intencions veritables i que en el fons és poc clara. A aquesta forma de parlar l’anomeno “parlar a mitges”.

Per posar algun exemple que il·lustri millor el que vull dir; a mi em sembla que parla a mitges aquell que quan el conviden al cinema diu que no hi pot anar perquè té alguna obligació però la veritat és que no hi va perquè no en té ganes perquè si en tingués posposaria l’obligació concreta sense cap mena de problema.

Potser això pot semblar una mica rebuscat o potser pensarem que això és fa contínuament per a no ferir susceptibilitats; però no seria millor expressar el que un pensa amb respecte i assertivitat? Perquè ens agrada tant viure en un món de mitges veritats que al final ens acabem creient?

Està clar que en aquesta vida no tot és blanc o negre i que no existeix una única raó o motivació per a fer o deixar de fer les coses però que passaria si en les nostres comunicacions expresséssim les raons de més pes o les més profundes? No ens limitem personalment quan no expressem o no volem sentir el que els altres pensen realment de les coses? Preferim que ens diguin només el que volem sentir? Podem aprendre a expressar amb tranquil·litat la realitat del que sentim? Podem escoltar amb serenitat el que ens diuen encara que ho veiem de manera diferent?

Ja fa uns anys, Algú va lloar les persones que no enganyen i va fer aquesta recomanació tan actual: “que el nostre sí sigui sí, i que el nostre no sigui no”.

Anuncis

“Si tan sols tingués tal cosa, seria feliç…”

nick

Nick Vujicic és un australià d’uns vint-i-cinc anys que va néixer sense cames ni braços. És un jove guapo i divertit, si bé sorprèn veure’l per primer cop. Amb les seves limitacions i tot, ara és famós i admirat a mig món. Però de petit, va tenir una fase difícil. Cada nit se n’anava a dormir demanant a Déu que li fes créixer, durant la nit, les cames i els braços. Al matí, la decepció era tan gran que es passava els primers deu minuts del dia plorant amagat entre els llençols.

Al seu llibre Life Without Limits explica: “Quan era petit m’imaginava que si tan sols Deu em donés cames i braços seria feliç la resta de la meva vida. Avui sé que això no és veritat: és una ficció. Després vaig descobrir que aquesta neura és molt corrent; es tracta de la síndrome de “si tan sols tingués tal cosa, seria feliç”… Aquesta manera de pensar és una al·lucinació col·lectiva en què ja no caic (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Sigueu feliços, però feliços de veritat!

FUEGOS ARTIFICIALESVull que els altres siguin feliços? Me n’alegro quan veig una persona feliç? Em preocupo per col·laborar en la felicitat dels altres? Intento fer la vida més feliç i agradable a les persones que m’envolten? Quina felicitat desitjo pels altres?

Totes les coses ens fan feliços de la mateixa manera? Sabem de sobres que no! A vegades trobem succedanis de la felicitat; altres vegades passatemps que ens entretenen un ratet; altres, coses que calen fins al fons; i altres, equivocacions que ens aporten experiència i humanitat.

M’ho dic sobretot a mi mateix i a qui li pugui servir: Desitjo que siguis feliç. Però feliç de veritat. No vagis a buscar la felicitat allà on no la pots trobar: en ambients superficials que sols ofereixen consumisme, però no alimenten l’interior ni donen raons per viure. No oblidis que l’alegria és el premi que obtenen aquells que, encara que hagin d’anar a contracorrent, tenen la valentia de ser conseqüents amb els seus propis valors.