Ostatges de les emocions negatives

Un jove barceloní va decidir en una ocasió de traslladar-se a Sevilla. Va pensar que seria fantàstic viure durant un temps a la ciutat del flamenc, de manera que va empaquetar totes les coses i va agafar el cotxe per anar-se-n’hi.

Quan ja havia recorregut una part del trajecte, posem-hi, uns dos-cents quilòmetres, va sentir veus a la part de darrere. Estranyat, va mirar pel retrovisor i va veure que se li havien colat uns polissons. Eren uns adolescents amb cabells llargs, tots esperrucats. Cridaven força. Un deia:

– Però on vas? Si tu no pots viure sol a Sevilla! Torna-te’n immediatament!

Un altre passatger cridava amb un espinguet eixordador:

– Me’n vull tornar! Me’n vull tornar! Ara mateix! Si no fas la volta de seguida, cridaré més i més!

I finalment, un tercer:

– Que trist que estic! Trobaré a faltar tothom: els teus pares, la teva germana… Que trist que estic! Sisplau, torna-te’n cap a Barcelona.

Quan feia un quart que suportava aquella lletania, el nostre home va aturar el cotxe i es va posar a parlamentar amb els vailets.

– Calleu un moment, sisplau. Res de tot això no és cert. I tant que puc viure a Sevilla! I, per descomptat, podré veure la meva família sovint: no passa res. I tu, el de la veu estrident, fes el favor d’abaixar el to, que m’estresses.

Els nois, en comptes de raonar, es van posar a cridar i a plorar amb més força, i el nostre conductor, molt alterat, va decidir tornar-se’n cap a Barcelona. D’aquella manera no podia conduir!

Al cap d’uns mesos, assegut davant del televisor, el nostre home va veure un documental sobre Sevilla. De seguida va pensar: “M’agradaria molt viure a Sevilla. Realment no sé perquè vaig anul·lar el viatge aquella vegada. Però aquest cop ningú no m’aturarà”.

I dit i fet, va sortir novament cap a la capital del sud. Però aquest cop, amb només cinquanta quilòmetres de trajecte fets, va tornar a sentir veus al seient del darrere. Va mirar pel mirall interior i va veure els passatgers d’aquella vegada. Però aleshores eren adults! Havien crescut! I portaven caçadores de cuiro, tatuatges i unes terribles cicatrius a la cara. Anaven bramant:

– Atura’t immediatament, tros d’inútil! Et prohibeixo que vagis a Sevilla! Mai no podràs viure sol en una altra ciutat!

I:

– Em moro de tristesa! No ho puc suportar! Això és la fi!

Un cop més, el conductor va intentar parlamentar amb els passatgers, però, tal com havia passat abans, aquests feien cas omís dels raonaments. Aleshores es mostraven molt més agressius i sorollosos. De seguida va decidir tornar-se’n.

Al cap d’uns anys, el nostre conductor encara vivia a Barcelona, trist, sempre sospirant per Sevilla, i confós. Es preguntava: “Per què tinc uns passatgers tan violents i il·lògics?”.

La moralitat d’aquesta metàfora és que les persones, freqüentment, ens fem ostatges de les nostres pròpies emocions negatives. Els passatgers del nostre cotxe són la tristesa, els dubtes, els nervis i la vergonya. Si, un cop presa la decisió, ens fem enrere per culpa d’aquestes emocions, com una criatura malcriada, aquestes s’enfortiran, i davant de la meta següent, cridaran més fort.

En canvi, un passatger experimentat –una persona madura- deixa que els passatgers armin un escàndol i no canvia ni un borrall la seva trajectòria. Sap que, a poc a poc, s’aniran calmant, s’aniran empetitint fins que pràcticament desapareixeran.

(…) Ni tant sols ens hem d’aturar per parlamentar amb les emocions negatives: això només n’incrementaria la força i la irracionalitat.

(…) Transformar les emocions per mitjà del diàleg racional. I aquesta és la nostra eina principal. Però si les emocions es neguen a escoltar-nos, valdrà més actuar com el conductor bregat: continuar el nostre camí sense mirar enrere. En tenim prou amb dues raons: “El que començo, ho acabo” i “El que he dit que faria, ho faré” (…) (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Eliminar les molèsties provocades per la ment

El mètode per eliminar les molèsties provocades per la ment també implica el que jo en dic “donar el millor” d’un mateix o bé fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats. Per perdre la por del dolor, de l’ansietat o de la tristesa, ens hem d’adonar que podem ser feliços amb això i tot. Això vol dir que podem fer molt malgrat les limitacions. Potser més que mai. O, si més no, uns actes d’un valor enorme.

(…)

Cada cop que en un erm, en un desert de l’ànima, hi fem alguna cosa bella, hi surt una flor. I aquestes flors exhalen les aromes més extraordinàries de la vida. Això és donar el millor d’un mateix o fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats, cosa que podem practicar sempre i a cada lloc. Aquesta actitud ens situa automàticament per damunt de qualsevol malestar i, si és psicològic, aquest desapareixerà. Això és perdre la por del dolor sense lluitar. Això és combatre sense batallar (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Una dignitat que no és negociable

965planeta_Azul1-624x468La modernitat posa al centre l’ésser humà, l’individu, que s’afirma a si mateix sense necessitat de ningú més per establir-se com a mesura de totes les coses. És cert que la persona, com a tal, posseeix una dignitat que no és negociable. És veritat que els totalitarismes només són possibles allí on l’ésser humà no és respectat. La modernitat té tota la raó de subratllar el valor de la persona, però aquest valor sovint queda limitat a l’individu, al marge dels altres o fins i tot contra els altres.

L’afirmació absoluta de l’individu porta a l’individualisme, una manera de situar-se en el món, en la qual l’afirmació d’un mateix es converteix en objectiu i mètode, on el “jo” difícilment fa cas de les veus que li arriben.

Aquesta atenció constant per un mateix, la referència permanent al propi món, va endurint i obscurint el cor. Les finestres es tanquen progressivament i augmenta el risc de caure en el buit i en la tristesa.

Cert que es busquen antídots contra el mal de l’ànima, i la psicologia s’erigeix en la mestressa que ho pot resoldre tot. Tanmateix, retorna el vell aforisme de Hobbes (“l’home és un llop per a l’home”), circumscrit ara a un mateix: el llop no és fora, sinó dins l’esperit de cadascú. La persona es troba incòmoda, es torna estranya, fins i tot arriba a ser enemiga d’ella mateixa. L’home té el llop a dintre d’ell.

L’explicació del que passa va més enllà d’una anàlisi dels mecanismes interns de satisfacció i compensació de la persona; no n’hi ha prou de comprendre les pulsions i els desigs ocults, les emocions no expressades i els traumes sense aflorar (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Univers personal i interpersonal

AGATHA RUIZ DE LA PRADA“(…) no és veritat que l’home més feliç sigui el que més mostra les seves qualitats o les seves excel·lències. Generalment, l’acte de lluïment obeeix a la necessitat de demostrar el que hom és, i, en aquest sentit, pot ser conseqüència d’un sentiment d’inferioritat. El qui sap que val, no necessita lluir les seves excel·lències cap enfora, perquè en té la certesa interior. En tot acte de lluïment subsisteix la recerca del reconeixement. L’home feliç no és el que aconsegueix lluir les seves virtuts, sinó el que se sap estimat pel seu ésser i no per allò que representa.

Am tot, l’ésser humà necessita ser reconegut pels altres i aquest reconeixement també és causa de felicitat. De la mateixa manera que la ingratitud o la desídia dels altres ens causa patiment i, fins i tot, tristesa, no es pot negar que quan els altres ens reconeixen les qualitats o bé ens agraeixen els favors que els hem fet ens sentim feliços. Per això, la felicitat (…) no depèn dels objectes, sinó essencialment de l’univers personal i interpersonal” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).