Una instancia intermedia: los pensamientos

Las personas solemos tener la impresión de que los hechos externos -lo que nos sucede- impacta sobre nuestras vidas produciendo emociones: rabia o satisfacción, alegría o tristeza… Existiría, según esta idea, una asociación directa entre suceso y emoción. (…)

Pues bien, la psicología cognitiva, (…), nos dice que esto no es así. Entre los hechos externos y los efectos emocionales existe una instancia intermedia: los pensamientos. (…)

Cuando nos habituamos a evaluar de una forma más exacta, realista y positiva, nuestras emociones se vuelven mucho más serenas, porque recordemos: las emociones que sentimos son siempre producto de nuestros pensamientos o evaluaciones. (…)

El sistema cognitivo consiste en transformar nuestra forma de pensar, nuestro diálogo personal, nuestra manera de evaluar lo que nos sucede… para dejar de quejarse y empezar a disfrutar de lo que está a nuestro alcance. Y llegar a hacerlo de forma tan automática que ésa sea nuestra primera opción mental (El arte de no amargarse la vida. Las claves del cambio psicológico y la transformación personal. RAFAEL SANTANDREU).

Cuando hayamos transformado nuestra mente…

La depresión, la ansiedad y la obsesión son nuestros principales oponentes, y cuando nos dejamos atrapar por ellos, lo que perdemos es la facultad para vivir plenamente. La vida es para disfrutarla: amar, aprender, descubrir…, y eso sólo lo podremos hacer cuando hayamos superado la neurosis (o el miedo, su principal síntoma). (…)

Y, ¿sabes?, todos podemos hacerlo. ¡Tenemos que saber que es posibe! El carácter está formado por una serie de rasgos innatos, pero también por toda una serie de aprendizajes adquiridos en la infancia y en la juventud, y es sobre esa estructura mental donde podemos actuar.

(…) Podemos forjarnos una vida libre de miedos, abierta a la aventura, plena de realizaciones. Cuando hayamos transformado nuestra mente, seremos más capaces de gozar de las cosas pequeñas y grandes de la vida, podremos amar -y dejar que nos amen- con mayor intensidad y tendremos grandes dosis de serenidad interior. (…) Seremos grandes amantes de la vida, de nuestra propia vida (El arte de no amargarse la vida. Las claves del cambio psicológico y la transformación personal. RAFAEL SANTANDREU).

Miratges de pel·lícula i miratges de la vida

Miratges de l'amor 1979Si busquem la paraula “miratge” al diccionari veurem com ens diu més o menys que és un fenomen òptic que es produeix per l’escalfament de les capes d’aire en contacte immediat amb el sòl i que és força habitual en dies molt calorosos en zones seques.

En les pel·lícules veiem com aquests miratges són magnificats i llavors, si són al desert, apareixen palmeres, manantials d’aigua i fins i tot persones… I així es presenta la nostra imaginació amb una gran capacitat d’enganyar-nos i fer-nos veure allò que desitgem, allò que realment voldríem veure.

En la vida també experimentem alguna cosa semblant als miratges. A vegades hi ha situacions, persones o experiències que esdevenen autèntics miratges de la nostra imaginació. Podríem posar un munt d’exemples; i segur que si ara hi pensem una mica fàcilment en trobarem uns quants. I quasi tots tenen un comú denominador: haver idealitzat aquella persona, aquella situació o aquella experiència.

A les pel·lícules habitualment trobem dos opcions davant els miratges. Una és la que mai arriba, és aquella que sembla que el personatge s’apropa però mai acaba d’arribar; llavors les forces s’esgoten i el fracàs és inevitable. L’altra opció és la que desapareix quan el protagonista arriba; és aquella quan el benestar i el plaer estan a tocar tot s’esvaeix i la decepció és immensa.

En la vida no sabria dir quin és el millor sistema per no deixar-nos enganyar per aquests miratges però sí que hi ha una actitud essencial: viure el present amb tota la seva intensitat, viure “aquí i ara” i descobrir la gran riquesa de les situacions, les experiències i les persones que ens envolten.

Però està clar que per assolir aquesta actitud cal posar-s’hi i arriscar-se sense por. I encara afegiria una cosa, més que caminar cap els miratges caldria que els atraguéssim cap a nosaltres, preparant-nos i transformant-nos; i si són reals, no patiu que ja vindran.

A vegades les coses millors són enemigues de les coses bones

VISTA DE BERLÍNTotes les coses importants a la vida requereixen esforç, constància, dedicació i perseverança. Totes, en definitiva, costen una mica. Per això no podem llençar la tovallola a la primera de canvi.

Tots a la vida, d’una manera o altra, ens fem els nostres ideals, dissenyem els nostres projectes i esperem les nostres il·lusions. Ideals, projectes i il·lusions són absolutament necessaris, especialment en els nostres temps; tanmateix aquests ideals, projectes i il·lusions es poden posar en contra nostra quan passem d’un perfeccionisme sa (perquè tots aspirem al millor) a un perfeccionisme rígid que no accepta els grisos i les limitacions de la realitat.

Totes les coses humanes tenen dimensions agradables i altres que no ho són tant. Som limitats! No hi ha volta de full! I acceptar-ho és un gran pas. Perquè no tot pot estar sempre perfecte! No podem estar sempre al 100%!

La realitat i la vida ens sorprenen contínuament. I deixar-se sorprendre és clau per viure contents i alegres. Cal treballar per assolir la nostra millor versió, per fer realitat els nostres projectes, per arribar als nostres ideals! Cal ser inconformista! Però si en algun moment no arribem a les nostres expectatives (no a les dels altres eh!) i hem fet tot el que podíem, no tot es converteix en una porqueria ni nosaltres ens transformem en un desastre.