Amagar el cap sota l’ala

Sempre he sentit que els estruços quan tenen por amaguen el cap sota l’ala o en qualsevol forat a terra que trobin a prop. És la “tècnica” d’amagar el cap sota l’ala que també fan moltes persones. Amagar el cap, no veure, no sentir i pensar que les coses així com per art de màgia s’arreglaran.

Certament, els temps a vegades pot ser un bon remei, o millor dit un bon suavitzant de les emocions i de les situacions negatives; i en algunes situacions la millor opció és deixar passar una mica de temps perquè les aigües tornin a la seva llera i el foc és refredi una mica però actuar sempre així sense afrontar el que passa és com se sol dir en castellà “pan para hoy y hambre para mañana”.

Amagar el cap sota l’ala és deixar que la bola es faci més gran, és deixar les cendres enceses que amb qualsevol bufada del vent es poden tornar a encendre, és posar una “tirita” on hi ha una hemorràgia.

Pensem bé les coses, prenem-nos el temps necessari per a trobar les paraules més escaients, analitzem la situació, fem tot el que convingui… però no amaguem el cap sota l’ala perquè sinó pot ser massa tard per intervenir.

Aquesta situació m’agrada comparar-la amb la brúixola dels vaixells. Un grau de diferència al principi del trajecte no és res, però quan han passat anys i kilòmetres de vida aquest petit grau pot haver-se convertit en un distància insalvable i llavors ja no hi ha res a fer.

Dialogar o monologar

Dialogo

Si analitzem la gran majoria de programes de ràdio o televisió que segueixen el format de tertúlies polítiques, esportives o de temes del “cor” ens adonarem que si hi ha algun aspecte que brilla per la seva absència és l’autèntic diàleg. I possiblement el mateix succeeix si analitzem algunes de les nostres discussions amistoses o no tan amistoses.

No són diàlegs, són monòlegs en els que cadascú diu la seva sense haver escoltat realment el que l’altre està dient amb les seves paraules i amb els seus gestos. Quan l’altre parla jo m’escolto a mi mateix i ja preparo el que diré a la que pugui col·locar el meu discurs o en el moment que l’altre faci una pausa més llarga per respirar una mica.

Tenim les nostres idees i deixar-nos interpel·lar per altres ens costa molt perquè ens treu de les nostres seguretats i d’allò que ja tenim preconcebut. Canviar una peça del nostre sistema d’equilibris mentals ens fa por perquè totes les peces estan relacionades i llavors podria trontollar la nostra casa conceptual i això no ens ve gens de gust ni que sigui en temes banals.

Dialogar no significa dir només el que jo penso i pretendre que l’altre ens cregui o pensi el mateix. L’autèntic diàleg parteix de l’altre. No imposa idees, ni fa afirmacions excloents (“això és així i el que pensi el contrari és un…” o “una persona mínimament intel·ligent pensaria el que jo estic dient…”).

No es pot prescindir de l’altre a l’hora de dialogar; i l’altre amb totes les seves circumstàncies. Per això el diàleg necessita temps i també requereix la humilitat de tractar l’altre tal com és ara i no com hauria de ser (o com jo penso que hauria de ser).

Per tant, dialoguem, dialoguem i dialoguem. Amb els pares, amb els fills, amb els germans, amb la parella, amb els avis, amb els néts, amb els companys, amb els amics,… Si és autèntic diàleg serà una gran font d’enriquiment personal.

La Malanca

50-Minimoto-50cc-1970-rouge-malanca-01-La Malanca era una moto petita de color vermell de la que gaudíem amb els meus cosins tots els estius. Passàvem les vacances al poble i la Malanca era un dels elements, entre altres, que no hi podien faltar. Tots plegats configuraven uns estius genials plens d’alegria, bon humor, creativitat, imaginació, iniciativa, diversió, descans, família, innocència, llibertat… Ara aquells estius són records i al mateix temps fonament de les nostres històries personals i familiars.

Com deia, la Malanca era una moto petita, de poca cilindrada i que no corria massa; però al seu voltant passaven moltes coses: hores i hores de córrer cronometrant a veure qui anava més ràpid; hores i hores millorant el nostre estil traient el genoll tant com podíem quasi fins a tocar el terra o tocant-lo literalment i pelant-nos els genolls; hores i hores compartint l’amistat i passant-s’ho la mar de bé…

També la Malanca suposava algun enfado, quan no funcionava i la intentàvem arreglar per tot els mitjans abans de portar-la al taller. Quan no s’engegava passava de ser el millor entreteniment a ser un desastre. La Malanca suposava inversió de temps i de diners ja que la gasolina sortia dels nostres diners (o dels pares) i ens repartíem el subministrament.

La Malanca era una de les diversions de l’estiu entre moltes altres. Podríem dir que era un dels nostres “tresors”. Estàvem orgullosos de tenir aquella moto, amb el circuit que ens fèiem sota uns pins, amb les carreres que ens transportaven als grans campions de motociclisme d’aquella època. Quina gran moto la Malanca i quantes hores de bons moments ens va donar.

Quines són les nostres Malanques d’avui? Les cuidem? Estem orgullosos de tenir-les? Invertim temps i diners? Les valorem? Les millorem? Busquem aquests moments que ens donava la Malanca per trobar-nos amb les persones que estimem, per descansar, per divertir-nos? Les Malanques canvien amb el temps però són importants, no tant per elles mateixes sinó per tot el que ens poden donar i sobretot perquè ens ajuden a trobar-nos amb els altres i junts compartir moltes coses.

Nosaltres som els temps

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tots veiem que el nostre món té les seves inquietuds i les seves esperances. També veiem que la societat està plena de valors i de coses positives, i que al mateix temps hi ha deficiències i corrupció. El mateix passa en la nostra vida personal i professional, en les nostres famílies, en els amics… Coses positives i coses negatives.

I és en aquesta situació i en aquestes circumstàncies on hem de desplegar les nostres capacitats personals, on hem de fer rendir allò que hem rebut. No valen excuses, ni nostàlgies d’altres temps o situacions. Les dificultats personals són les que són, i és ara i aquí que hem de donar la nostra resposta. Confiem i no ens deixem aclaparar per aquests temps que vivim perquè nosaltres som els temps.

Instal·lar-se en el món de la queixa no serveix de res, no ajuda, torna agre el caràcter i desanima. Cal centrar les forces i les energies en allò que depèn de nosaltres, en allò que nosaltres podem canviar. Buscar culpables sol ser la postura còmode; implicar-se i encara més, comprometre’s en les solucions és el més difícil.

De cap manera vull dir que actuem com si portéssim una vena als ulls. Si tenim els ulls oberts i una mica de sentit comú, veiem les coses que passen i les veiem claríssimament. El tema està en si les volem solucionar o no; i en si les diem allà on s’han de dir o ens dediquem a l’esport de comentar i no fer res. Està a les nostres mans!

Entrevista per Roda de Berà Ràdio: Coaching i desitjos (3’50-15’40)

?????????????????????????????