Anar amb el freno de mà posat…

Hi ha persones que sembla que vagin sempre amb el freno de mà posat. Persones que busquen una mena de control sobretot i especialment sobre les seves emocions. No seré jo qui defensi una mena de disbauxa emocional, ni un descontrol ple d’alts i baixos desconcertants… Però una cosa és anar descontrolat i l’altra és anar amb el freno posat.

Des del meu punt de vista anar amb el freno de mà posat és riure però no del tot, alegrar-se però no massa, emocionar-se però només una mica, estar content però tampoc és per tant, plorar però amb certa vergonya, sentir però sentir com qui sent ploure…

Anar amb el freno de mà posat és una mena de racionalització exagerada de tot el que ens succeeix. Les hormones, l’edat, la salut, la genètica, sempre hi ha una explicació per no sentir o per no donar importància a allò que sentim. Com si les emocions fossin dolentes.

Anar amb el freno de mà posat és pensar sempre que algo pot anar malament. O allò que alguns diuen: més val pensar en negatiu perquè si les coses surten bé t’emportes una gran alegria i una gran sorpresa… Llavors no gaudeixo ara perquè potser demà estaré malalt, no sento ara perquè sempre pot ser pitjor, no me n’alegro del tot perquè la vida és molt dura i a vegades es pateix.

Anar amb el freno de mà posat és haver perdut la il·lusió i l’esperança i oblidar que el millor està per arribar. És no viure el moment present, la màgia de cada instant, la màgia de l’ara i l’aquí.

Les emocions les hem de sentir amb tota la seva força. No les hem de negar ni anular. El que cal és gestionar-les i dirigir-les cap el nostre creixement personal i cap a la nostra millor versió.

Define tu objetivo con precisión…

Define tu objetivo con precisión, quedando claro lo que quieres y lo que no quieres. Ponle detalles, fechas de inicio y de fin, datos concretos de lo que quieres conseguir. Defínelo de modo que dependa de ti al máximo.

Ahora convierte esas palabras en el lenguaje del cerebro: ¿qué tendrás que ver, oír o sentir para saber que ya has conseguido tu objetivo? Es decir, ¿cómo sería tu objetivo si ya fuera realidad? (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

La diferencia entre decir “quiero ser feliz” y …

(…) Existe una gran diferencia entre decir “quiero ser feliz” e imaginarte viéndote feliz, rodeado de las personas, de las situaciones, escuchando, sintiéndote realmente feliz (…).

¿Has perdido alguna vez a un ser querido o a algún animal de compañía al que realmente querías mucho? ¿Tuviste al amor de tu vida y se escapó? ¿Qué pasa cuando lo recuerdas? Seguramente te sientes mal, ¿verdad? Lo interesante es que te sientes mal por algo que ya ha pasado, pero el cerebro sigue reaccionando como si pasara ahora.

Las razones por lo que esto ocurre responden al hecho de que el cerebro está diseñado precisamente para reaccionar a imágenes, sonidos, sensaciones, etc., y le cuesta mucho diferenciar entre lo que se representa en él (nuestros recuerdos, aquello que pensamos que va a pasar) y lo que sucede fuera.

Cuanto más claro se muestra en el cerebro, más recursos vas a tener disponibles, pero además también tendrás más emoción, es decir, más motivación. Porque cuando pienses en el objetivo, y dado que es algo que quieres, te vas a emocionar, aunque todavía no lo hayas conseguido (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Parlar a mitges

Hi ha una manera de parlar que és aquella que no acaba de dir les coses, que no revela les intencions veritables i que en el fons és poc clara. A aquesta forma de parlar l’anomeno “parlar a mitges”.

Per posar algun exemple que il·lustri millor el que vull dir; a mi em sembla que parla a mitges aquell que quan el conviden al cinema diu que no hi pot anar perquè té alguna obligació però la veritat és que no hi va perquè no en té ganes perquè si en tingués posposaria l’obligació concreta sense cap mena de problema.

Potser això pot semblar una mica rebuscat o potser pensarem que això és fa contínuament per a no ferir susceptibilitats; però no seria millor expressar el que un pensa amb respecte i assertivitat? Perquè ens agrada tant viure en un món de mitges veritats que al final ens acabem creient?

Està clar que en aquesta vida no tot és blanc o negre i que no existeix una única raó o motivació per a fer o deixar de fer les coses però que passaria si en les nostres comunicacions expresséssim les raons de més pes o les més profundes? No ens limitem personalment quan no expressem o no volem sentir el que els altres pensen realment de les coses? Preferim que ens diguin només el que volem sentir? Podem aprendre a expressar amb tranquil·litat la realitat del que sentim? Podem escoltar amb serenitat el que ens diuen encara que ho veiem de manera diferent?

Ja fa uns anys, Algú va lloar les persones que no enganyen i va fer aquesta recomanació tan actual: “que el nostre sí sigui sí, i que el nostre no sigui no”.

Si aprenem a pensar de manera adequada, aprendrem a sentir de manera diferent

pensar-i-sentir

Els éssers humans som forts o febles segons la nostra filosofia de vida, segons els nostres pensaments… Els pensaments són els causants de les emocions: si aprenem a pensar de manera adequada, aprendrem a sentir de manera diferent: garantit!

Essencialment fer-se fort és aprendre a controlar el que un es diu a si mateix a cada moment… No ens afecta el que ens passa, sinó el que ens diem sobre el que ens passa… La realitat depèn de la lectura que en fem, i si aprenem a manejar aquest guió, el canvi pot ser espectacular (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

“Estamos rodeados”

img_1145

Avui he pensat ens aquella frase que surt en tantes pel·lícules d’acció: “Estamos rodeados”. Pel·lícules com les de James Bond en les que està envoltat del dolents que el persegueixen i en les que sempre se n’acaba sortint. Jo ho he pensat però en un altre sentit que ara t’explico…

He anat a fer una mica d’esport i a suar la samarreta i m’he trobat amb una gent meravellosa que també feien esport, hem intercanviat dues paraules, ens hem somrigut i hem continuat la nostra activitat…

Després he rebut una trucada d’una persona que aprecio molt, d’una grandíssima persona. Hem parlat, ens hem posat al dia d’alguns temes i a través del telèfon he notat l’afecte i la proximitat. Quina sort conèixer persones així!

A l’hora de dinar he pogut gaudir de la companyia de persones que feia temps que no estaven juntes, persones molt bones, persones amb grans valors. Persones que per a mi són referents per molts motius.

A la tarda he parlat pel whatsapp amb uns companys de la feina que són més que companys. Companys que se’n recorden de les coses i que et tenen present en la seva memòria i en el seu cor. Persones amb un gran esperit de servei i d’equip.

A la nit he passejat per una ciutat que m’encanta i he saludat a molta gent que només amb la mirada m’han fer sentir com a casa.

Sé que demà serà un altre dia, i em trobaré a les persones que més estimo i amb les que comparteixo la meva història personal. Externament no sempre passen coses extraordinàries però en l’interior serà una nova festa…

Algunes d’aquestes persones les conec força i altres d’algunes coincidències de la vida. Són persones amb les seves històries personals, fills dels seus pares i de les seves mares, amb virtuts i amb defectes, són les persones que ens envolten…

Potser no són perfectes, com jo tampoc no ho sóc, però són excepcionals! I la veritat és que em sento molt afortunat i molt agraït de tenir tan a prop persones així… Com deia al principi “estamos rodeados”…

Viure senzillament o senzillament viure

niña juagno

La complexitat dels temps actuals ens pot acabar portant a un carreró sense sortida a on no tenim altra opció que la de fer, pensar i sentir el mateix que tothom. Sembla com si el pensament únic, el sentiment únic i l’únic actuar s’imposin d’una manera indubtable, però només ho sembla.

Hi ha moltes maneres de pensar, sentir i actuar. Diria que tantes com a persones. El que succeeix és que posicionar-nos diferent al que sembla la majoria sempre ens costa una mica. No ens agrada quedar “retratats en front del grup”, no ens agrada que ens assenyalin com a diferents i llavors el que queda és deixar-se portar per la corrent i pel que sembla pensar, sentir i fer la majoria.

Quan parles amb les persones “un a un”, “cara a cara” és fàcil veure que no tot és tan fàcil, que no tothom està tan orgullós d’haver-se conegut, que tots tenim limitacions i que moltes persones aspiren a una vida millor i viure d’una altra manera. El que passa també és que sovint no sabem com fer-ho.

Moltes inseguretats i moltes qüestions ens atabalen per dins encara que per fora ens fa mandra pensar-hi. Ens surt ràpid allò de “més val que no ho toquem i no ens compliquem la vida”. Ens autoconvencem, ens autoenganyem i ens autoanestessiem; i passem a una altra cosa com si res i perdem la possibilitat de créixer com a persones. Ens quedem on som.

Potser en algunes circumstàncies serà l’opció més recomanable, però segur que en altres moments podem aturar-nos i mirar una mica cap endins, observant el que portem entre mans i recuperant les nostres esperances i les nostres il·lusions més profundes. Tenir consciència de les nostres limitacions és el punt de partida per començar a créixer i per obrir-se a altres possibilitats. És el primer pas que hem de fer per a viure senzillament o senzillament viure.

Aceptar lo que sentimos y conversaciones suicidas

boca tapada

Cuantas personas piensan que hablar claro y de manera directa es clave y, sin embargo, qué pocas se atreven en el momento de la verdad a hacerlo. Yo no creo que ello se deba a una falta de valor, sino a carecer de la metodología adecuada que nos dé la confianza necesaria a la hora de expresar lo que es necesario e importantísimo que sea escuchado si queremos que exista conexión y comprensión.

Lo primero que hemos de entender es que nuestra mente no ha sido entrenada en buscar hechos, sino en generar juicios. Por ejemplo, decimos: “hija mía, me molesta lo desordenada que eres”, en lugar de decir que en los cuatro últimos días cuando he llegado a casa me he encontrado los juguetes por el suelo. (…)

No solemos hablar de hechos, sino emitir juicios y pensar que la otra persona nos va a entender. La observación atenta muestra que cuando la otra persona oye el juicio por objetivo que nos parezca, deja automáticamente de escuchar, contraataca o se pone a la defensiva.

Si lo que queríamos es que esa persona comprendiera nuestro sentir, logramos justo el efecto contrario, de nuevo se ha creado una conversación suicida. Por todo ello, es esencial buscar hechos y no emitir juicios por verdaderos que nos parezcan o como defensa cuando nos sentimos heridos.

Lo segundo que es crucial es expresar nuestro sentir. A veces pensamos que no se pueden tener ciertas emociones, como la ira hacia un ser querido o incluso miedo y, sin embargo, es absurdo negar lo que sentimos precisamente por eso, porque ha de ser real cuando lo experimentamos.

Tampoco me parece que sentirse culpable por tener estos afectos ayude en nada, porque la culpa tiene mucho de paralizante y ha sido usada y abusada como chantaje emocional que nos hace ser manipulables como títeres.

Aceptar lo que sentimos es un paso esencial para poder luego expresarlo sin culpabilizar para nada a la otra persona. En el momento en que le digamos a alguien por objetivo y razonable que nos parezca que él o ella son los culpables de nuestro sufrimiento, en la mayor parte de los casos y de forma automática, se habrá cortado la comunicación.

Es importante contar mi sentir como la realidad que yo vivo, sin vincularla a la persona y sí a los hechos que describí en un comienzo. (…) Es importante comprender que cuando nosotros en lugar de enjuiciar buscamos hechos, que cuando en lugar de rechazar o de negar nuestras emociones las aceptamos, lo que simplemente quiere decir que reconocemos que existen, aunque puedan no gustarnos, toda nuestra emocionalidad empieza a cambiar y nosotros, que en ese momento estábamos enajenados, empezamos a reequilibrarnos y con ello se estabilizan tanto nuestro tono de voz como nuestros gestos, que tienen un impacto tan grande en el proceso de comunicación.

Es sólo cuando hemos presentado unos hechos y los hemos vinculado con nuestro sentir, cuando podemos expresar nuestras necesidades y no esperar a que la otra persona las descubra. No es sencillo para nosotros descubrir lo que las otras personas sienten si no nos dan ninguna pista (Dr. MARIO ALONSO PUIG, Vivir es un asunto urgente).

Caminar per Roma

romaFa pocs dies he tingut la sort de caminar novament per una ciutat que m’enamora. Una ciutat que m’agrada tant i en la que em sento tan bé que fins i tot diria que en una altra vida vaig viure a Roma.

En aquesta visita vaig poder veure i contemplar els llocs típics: Piazza Navona, Fontana di Trevi, Piazza Spagna, el Coliseu, el Vaticà… Però vaig veure tots aquests llocs primer en un dia de pluja intensa i després en dies de sol radiant. I que voleu que us digui! Com canvia el panorama! Mireu que m’agrada Roma eh però, mai millor dit, no hi ha color!

I perdoneu ara el salt mortal que faré ara, si apliquem això a les persones encara la diferència és més gran: com canvia una cara o una persona amb sol o sense! Com canviem nosaltres quan ens brillen els ulls o quan la foscor ens aclapara!

Els ulls brillants i el somriure sincer indiquen moltes coses. Hi ha ulls d’aquesta mena que enamoren i que no ens cansaríem mai de mirar-los perquè d’alguna manera ens fan sentir com a casa. A vegades els ulls brillants i la rialla són variables com el temps i quasi és inevitable que estiguin d’una manera o d’una altra, però altres vegades tenim molt a dir i podem decidir somriure encara que no ens vingui molt de gust, encara que en un primer moment tinguem la sensació de fer teatre.

Si persistim veurem com aviat comencen a canviar coses i els canvis seran en positiu: ens sentirem millor, s’activaran els músculs de la nostra cara, ens brillaran els ulls i aquests missatges faran que el nostre cervell s’activi de tal manera que els beneficis arribin a tot el nostre cos. Pensem-ho i provem-ho que sortirem guanyant!

Túnel sin salida

tunnelProbablemente muchos de nosotros hemos entrado en algún momento de nuestra vida en algún lugar que se encontraba completamente a oscuras. De manera casi instintiva hemos extendido los brazos hacia delante para intentar distinguir los obstáculos antes de chocar contra ellos.

Nuestro caminar era lento e inseguro porque nuestra principal ayuda, la vista, en ese momento no estaba operativa. Si alguien hubiese encendido en algún momento una simple cerilla, podríamos haber empezado a distinguir de inmediato el camino para salir de aquella oscuridad. Notaríamos cómo nos iríamos relajando de manera paulatina y empezaríamos a distinguir multitud de objetos que antes permanecían ocultos a nuestros ojos.

Cuando nos veamos a nosotros mismos metidos en un “túnel” sin salida, es importante tener presente que esta circunstancia no la causa la falta de recursos importantes, como la inteligencia, la memoria o la imaginación. El causante de esta situación lo encontramos en lo que se denomina un estado mental limitante.

Para entender esto con mayor facilidad vamos a utilizar una analogía. Visualicemos a uno de los mejores jugadores de baloncesto que haya en el mundo. Sus habilidades le permiten encestar sin dificultad. Imaginemos que a ese mismo jugador lo introducimos en una gran caja transparente y cerrada. ¿Verdad que por bueno que sea mientras no salga de su caja no podrá encestar?

Esa caja representa un estado mental limitante que restringe toda movilidad y puede anular por completo todo su talento. El jugador de baloncesto no es limitado, sino que hay una estructura que lo limita. Ésta es una distinción fundamental que necesitamos hacer.

Cuando nos sintamos imposibilitados para resolver algo porque nos vemos a nosotros mismos un el interior de un túnel, empecemos por acostumbrarnos a reflexionar, a pensar que no es que no exista la salida a ese túnel, sino que mientras no cambiemos de estado mental, sencillamente, no la veremos.

Puede que parezca a primera vista que esta distinción no es relevante y, sin embargo, sí lo es y mucho, porque es la misma distinción que existe entre ser torpe o realizar torpezas, entre ser un fracasado y cometer errores.

Es muy diferente el impacto que tiene en nosotros una conversación cuando usamos el verbo ser o el verbo tener. De ahí que resalte tanto la importancia de que cambiemos la interpretación de la frase “soy limitado” por la de “en este preciso momento estoy experimentando unas limitaciones”. El lenguaje no sólo describe la realidad, sino que además es capaz de crearla. Nuestra forma de hablarnos a nosotros mismos afecta tremendamente a nuestra manera de relacionarnos con el mundo.

En esos momentos en los que nuestra capacidad de razonar y de reflexionar se encuentra limitada, la salida del túnel a veces no pasa por pensar, sino por actuar, por no quedarnos inmovilizados.

Demos un paso adelante, aunque sea muy pequeño, hagamos algo, una llamada, tomemos una pequeña decisión aunque no sea perfecta. El distrés nos paraliza o nos invita a huir. Por eso es tan importante moverse, hacer algo, dar un paso adelante. Un movimiento sencillo lleva un mensaje de gran impacto a nuestro cerebro: “¡Yo puedo!” Es una pena que porque haya tantas personas que piensen que lo que pueden hacer es tan poco que no vale la pena, haya tantas personas que no hagan nada (Dr. MARIO ALONSO PUIG, Vivir es un asunto urgente).