“Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres”

“Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres”. Aquesta frase del genial Groucho Marx mostra el que de vegades fem a la pràctica en la nostra vida encara que ens costi reconèixer-ho.

Tots tenim grans frases, o no tan grans, que expressen els nostres principis implícits o explícits, o almenys aquells que voldríem que regissin les nostres vides; però una cosa és tenir un principis teòrics i l’altra és viure de principis.

Quan parlo de viure de principis em refereixo a tenir uns ideals pensats, madurats i ponderats que tracto d’aplicar a totes les circumstàncies de la vida i en tots els moments. No és de cap manera una mena de quadratura del cercle a on tot i tothom ha de passar pel meu adreçador personal, sinó que és haver pensat la pròpia vida i haver buscat la millor versió personal independentment de les conveniències, les comoditats, els sentiments i les passions del moment. És a dir, que si per a mi la família és un valor fonamental, aquest ho és fins i tot per sobre d’un enfado momentani, d’un mal moment o d’un malentès que pot tirar-ho tot per terra. O dit d’una altra manera, viure de principis és tenir una vida coherent amb els nostres principis independentment de qui tinguem al davant o fins i tot de si sortim beneficiats o perjudicats.

Viure de principis requereix un gran esforç i una dosi d’humilitat molt gran perquè si no anem a l’aguait sempre s’acaba imposant el nostre ego personal que sol ser poc amic de compartir i de cedir el lloc quan algú ho reclama.

Anuncis

Convenciment en els nostres principis i obertura al canvi

És important viure convençuts del que fem i del que vivim. Viure en una situació d’equilibri entre els nostres principis i les nostres accions. I amb aquest tema diria que ens fa bé ser una mica exigents amb nosaltres mateixos perquè si no acabem vivint segons bufa el vent i ens passa allò que diu la dita: “viu com penses o acabaràs pensant com vius”.

No em refereixo amb aquestes expressions a una visió inamovible de la vida a on tot és rigidesa i estretor. No! No! De cap manera! Perquè em sembla que sempre hem d’estar disposats al canvi sobretot si el canvi ens fa créixer com a persones i si ens aporta millors estratègies per viure amb més pau i serenitat.

Convenciment en el nostres principis i obertura al canvi són dues realitats que s’han de conjugar amb equilibri. I potser la clau està en observar, pensar, reflexionar i decidir amb sinceritat i honradesa allò que s’escau amb els nostres principis i valors; i quan arribi el moment en el que es posin de manifest les nostres limitacions no ens ha d’importar tornar a començar una i altra vegada amb més entusiasme, amb més experiència i sobretot amb més humilitat havent aprés el que havíem d’aprendre d’aquella experiència.

I si descobrim principis o valors nostres que es poden modificar o matisar doncs fem-ho amb paciència, amb prudència i amb valentia. Que no ens faci res viure amb aquest constant dinamisme intern de millora personal, el contrari és convertir-se en estàtues de pedra sense vida, immòbils i avorrides.

Viure el que no som

mascaras

A vegades succeeix en les persones que ens anem fabricant cuirasses i caretes per sobreviure als cops que ens dona la vida o per adaptar-nos a les diverses situacions que ens anem trobant.

No valoro aquest fet ni com a positiu ni com a negatiu, perquè a més a més ho fem amb la millor de les intencions; simplement constato la nostra gran capacitat de resistència i d’adaptació.

Sabem de sobres que en aquesta vida no tot són flors i violes i que cada persona és un món… o dos, com diu algú a qui estimo molt. I sovint no tenim més remei que viure d’aquesta manera: amb caretes i cuirasses. I torno a insistir en que això no ho dic pejorativament perquè estic parlant des d’una perspectiva de rectitud d’intenció. Cosa diferent seria que aquestes cartes i cuirasses fossin les estratègies d’una actitud hipòcrita i mentidera.

El que sí voldria fer és tres reflexions sobre aquestes caretes i cuirasses que ens “regala” la vida. Primera reflexió: procurem que les caretes i cuirasses que portem siguin les mínimes? És a dir, intentem sempre ser i mostrar el nostre jo més autèntic i profund alliberant-nos de càrregues mentals i emocionals pesades i immobilitzadores? Carregues que en el fons no ens deixen créixer com a persones…

Segona reflexió: aquestes caretes i cuirasses que ens ha “regalat” la vida són d’acord amb els nostres principis i valors? Són el que volem ser i viure? Són el que ens fa més humans, més autèntics, més reals?

I tercera i última reflexió: tenim temps i valentia per fer-nos aquestes preguntes i treballar interiorment allà on calgui? O vivim immersos en un món de sorolls, d’activisme i de no parar ni un segon que ens impossibilita veure més enllà de l’immediatesa?

Hi ha una cosa que tots tenim en comú…

bombollas

Hi ha una cosa que tots tenim en comú. Tots els que llegiu aquest text. Tots sense excepció. Aquesta “cosa” en comú és que volem ser feliços, i desitjar el contrari és impossible. Però la qüestió és com ho hem de fer per a ser-ho; de fet aquí és on comencen els problemes.

En primer lloc perquè no tots tenim el mateix concepte de felicitat; però si ara prescindim d’això i d’altres conceptes teòrics al voltant de la felicitat i ens centrem en la pràctica segur que també tots coincidim ens acceptar que no totes les nostres decisions i opcions ens apropen de la mateixa manera a la nostra idea de felicitat. I no només això, sinó que algunes de les nostres decisions de fet ens allunyen.

Un primera pregunta que ens podem fer seguint el fil del que comentem és si les nostres estratègies són les més adients a l’hora de decidir coses. Ens centrem en la immediatesa? Sabem valorar el que ens convé més tenint presents els nostres principis i valors? Sabem agafar distància per tenir sempre una perspectiva més rica? Sabem discernir els diversos elements i emocions que intervenen en les nostres decisions? Reflexionem sobre allò que fem i sobre com podem millorar-ho?

No és cap secret que avui en dia vivim en una contínua superficialitat i que si un es despista una mica és molt fàcil centrar-se en el tenir abans que ens el ser. Per això, una última recomanació en la reflexió d’avui: posem tot l’esforç en el ser, en la vida interior, en la maduresa emocional i en la fortalesa d’ànim. Mirem endins i escoltem què ens diu el cor (atenció: el cor! no els sentiments a flor de pell), la nostra consciència, allò més sagrat de la persona… Estarem posant els fonaments de la nostra felicitat i facilitarem la dels que tenim al nostre costat.

Conflictes del dia a dia

caminoHi ha un conflicte que sovint es dóna en la nostra vida i que no ens pot estranyar gens. El conflicte és que no sempre és fàcil fer el que ens proposem. Volem viure d’una manera concreta segons uns principis i uns valors personals però mantenir-se en aquests principis i valors a vegades és feixuc. Però això és ben normal. L’important és saber superar aquesta primera tendència de perfil baix i fer el que cal en cada moment fins el final.

Posar la primera pedra no requereix gaire esforç, perseverar fins el final i posar l’última pedra és el que costa. Les bones intencions, els bons desitjos i els objectius s’han de fer realitat amb esforç, amb dedicació i amb estratègia (planificant, dividint en etapes, marcant subobjectius que ens apropen a la meta final, etc.), sinó les paraules com tots sabem se les emporta el vent. Per això cal distingir entre el dir i el fer.

En aquests moments és quan el compromís personal es posa en joc. Començar i recomençar, intentar-ho i tornar-ho a intentar posant tot l’esforç necessari i tota la intel·ligència possible per superar resistències, obstacles i contratemps. Les coses es fan no perquè siguin fàcils sinó perquè les considerem bones i valuoses per a nosaltres, i ens fan créixer com a persones.

Mantenir els valors i el veritable compromís ens fa estar orientats i no anar a la deriva sent víctimes del moment, de les modes, del gust superficial, de la pressió social o de la mandra existencial.

Viure la vida d’un altre

CELEBRACIÓN DEL DÍA DE LA GUERRA DE LAS GALAXIASViure la vida d’un altre és d’aquelles coses que sense pensar gaire ja ens adonem que no pinta massa bé. Perquè cal viure la pròpia vida, amb decisions pròpies i amb pensament propi. Encara que això no vol dir que no ens puguem inspirar en altres que amb els seus exemples ens ajuden i ens motiven cap la nostra millor versió.

Tanmateix no es pot viure pensant que voldríem tenir la vida del veí (sigui qui sigui) perquè com se sol dir “cadascú se sap lo seu”. Tampoc podem viure la vida com si fos una novel·la que se’ns ha posat al cap, una novel·la de color de rosa o del color predominant en el moment. Sí, cal tenir ideals, però els ideals han de tocar de peus a terra i han de deixar que els toqui l’aire perquè sinó no poden créixer. No podem viure en una bombolla de vidre.

Viure la pròpia vida no és oblidar-se d’aquells que ens estimen i de totes aquelles relacions que ens enriqueixen com a persones. Viure la pròpia vida és estar ben arrelats amb principis creïbles i consolidats; amb patiments reals i tristeses reals; amb alegries i esperances autèntiques. Viure la pròpia vida sense caretes, ni façanes, ni expectatives socials absurdes que no porten enlloc. Viure la pròpia vida, sobretot en l’amor i en el propòsit de la teva vida. Viure mirant el cor, el més profund de nosaltres mateixos.

En definitiva gaudir del que tenim i del que som.