Miratges de pel·lícula i miratges de la vida

Miratges de l'amor 1979Si busquem la paraula “miratge” al diccionari veurem com ens diu més o menys que és un fenomen òptic que es produeix per l’escalfament de les capes d’aire en contacte immediat amb el sòl i que és força habitual en dies molt calorosos en zones seques.

En les pel·lícules veiem com aquests miratges són magnificats i llavors, si són al desert, apareixen palmeres, manantials d’aigua i fins i tot persones… I així es presenta la nostra imaginació amb una gran capacitat d’enganyar-nos i fer-nos veure allò que desitgem, allò que realment voldríem veure.

En la vida també experimentem alguna cosa semblant als miratges. A vegades hi ha situacions, persones o experiències que esdevenen autèntics miratges de la nostra imaginació. Podríem posar un munt d’exemples; i segur que si ara hi pensem una mica fàcilment en trobarem uns quants. I quasi tots tenen un comú denominador: haver idealitzat aquella persona, aquella situació o aquella experiència.

A les pel·lícules habitualment trobem dos opcions davant els miratges. Una és la que mai arriba, és aquella que sembla que el personatge s’apropa però mai acaba d’arribar; llavors les forces s’esgoten i el fracàs és inevitable. L’altra opció és la que desapareix quan el protagonista arriba; és aquella quan el benestar i el plaer estan a tocar tot s’esvaeix i la decepció és immensa.

En la vida no sabria dir quin és el millor sistema per no deixar-nos enganyar per aquests miratges però sí que hi ha una actitud essencial: viure el present amb tota la seva intensitat, viure “aquí i ara” i descobrir la gran riquesa de les situacions, les experiències i les persones que ens envolten.

Però està clar que per assolir aquesta actitud cal posar-s’hi i arriscar-se sense por. I encara afegiria una cosa, més que caminar cap els miratges caldria que els atraguéssim cap a nosaltres, preparant-nos i transformant-nos; i si són reals, no patiu que ja vindran.

Anuncis

Ser feliços en cada present que ens toca viure

felizQuan hom experimenta que, gràcies al seu esforç i a la seva donació, l’altre té un futur, se sent plenament feliç. També és propi de l’home savi saber distingir les preocupacions grans de les petites, i no magnificar les que són petites ni, naturalment, minimitzar les que tenen grans proporcions.

En moltes ocasions, les petites foteses de la vida humana ens acaparen i ens priven de l’experiència de la felicitat. Quan passa això, ens manca distància, mirada crítica i irònica sobre la realitat. Hi ha preocupacions que, certament, no poden deixar d’afectar-nos, però n’hi ha d’altres que no haurien d’ocupar el més mínim espai mental.

La vida humana està teixida de preocupacions, la qual cosa vol dir que, si la felicitat és possible, ha de ser possible en aquest teixit i no esquivant-les o foragitant-les. (…)

L’home feliç no tem el futur, sinó que l’assumeix amb serenitat, sense anticipar abans d’hora les dificultats que vindran. Soren Kierkegaard es lamenta del fet que els homes visquin permanentment preocupats pel futur i que d’aquesta manera se’ls escapi el present i, en els “Discursos edificants”, ens exhorta a viure com els ocells de cel i els lliris del camp, despreocupats i centrats en el present. (…)

Hauríem de fer el possible per ser feliços en cada present que ens toca viure, extreure tota la potència de l’ara i no posposar la felicitat per al futur, pensant que en aquell hipotètic futur es donaran unes condicions excel·lents que ens permetran ser feliços.

També hem d’evitar mitificar el passat i convertir la felicitat en una experiència pretèrita que, com a molt, es pot reviure a través de la memòria. Hem d’assumir interiorment que estem fets per a ser feliços en el present, en cada moment, en cada circumstància que vivim, ara mateix (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

La pròpia memòria

borrar-memoria (1)

“Viure no és fàcil i, sovint, hom ha patit traïcions, impostures, humiliacions i experiències desagradables de tot tipus que, en ser recordades, fan sentir incapaç de projectar-se cap el futur i de viure mínimament feliç. La memòria ferida pesa i pot, fins i tot, sepultar una persona en un estat d’ànim permanentment desencisat. El treball de reconciliació amb la pròpia memòria es presenta, doncs, com a fonamental per a poder afrontar el present i el futur.

Les ferides de la memòria, doncs, són un obstacle fonamental a la vivència interior de la felicitat, perquè aquell record dolorós, com una fiblada en l’ànima, torna cíclicament en l’acte de rememorar la pròpia història. I aquesta vivència s’oposa radicalment a la vivència del goig que hom experimenta quan fa un bé a l’altre o quan ha estat passivament objecte d’un bé causat per una altra persona.

Com diu, amb sensatesa, el filòsof francès Paul Ricoeur, un excés de memòria pot fer emmalaltir una persona i també tot un poble. Cal recordar, per a no perdre la identitat i poder donar raó de qui som i d’on venim, però també cal saber oblidar per a poder seguir endavant i no quedar atrapat pels records dolorosos. Vivim en una paradoxa, perquè, en ocasions, recordem el que voldríem oblidar per sempre més, però, en canvi, oblidem el que ens complauria recordar una vegada i una altra” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

L’acceptació d’un mateix

Aceptarse“La felicitat es relaciona amb l’acte d’estimar, però també amb la capacitat d’acceptar-se un mateix. Cada persona té una configuració única i irrepetible, perquè és un univers singular (…). Un cop més cal recordar la frase de Sòcrates manllevada de l’Oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix!” Heus ací el primer exercici que cal desenvolupar per acceptar-se i poder ser, mínimament, feliç. La fugida cap enfora, l’autoengany, la infravaloració o la sobrevaloració són formes de relació amb un mateix que condueixen, tard o d’hora, a la infelicitat. (…)

Acceptar-se un mateix no vol dir resignar-se a allò que hom és ara, sinó acceptar com a do les possibilitats que s’han rebut. No hem escollit la nostra corporeïtat, ni tampoc la nostra dimensió sexuada, ni la nostra capacitat memorística o la nostra sensibilitat musical, però tampoc no hem fet mèrits per tenir les possibilitats que té el nostre ésser en tants camps.

Acceptar-se, doncs, no significa dimitir i resignar-se a ser el que som ara en el present i a reiterar-nos indefinidament en el futur, sinó que ens exigeix tensar al màxim les nostres possibilitats, desenvolupar el nostre potencial creatiu. Res no ens fa més feliços que l’assoliment de les nostres possibilitats, però encara ens fa més feliços veure com, mitjançant la nostra ajuda, hem fet possible el desenvolupament de les possibilitats dels altres” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Viure el moment present

????????Molts nens quan són petits tenen el costum de preguntar coses d’aquest estil: què farem després? On anirem després? Què menjarem després? Després podré anar…? Després podré veure…? I el “després” sembla que sigui el més important de les seves vides com si no hi hagués un present bonic i ple d’experiències per ser viscudes amb tota la intensitat.

Tanmateix, a moltes persones adultes els hi passa una cosa semblant i s’obliden de gaudir dels moments de felicitat que ara i aquí podem trobar en les coses petites normals i corrents. Moltes persones esperen per ser felices. No volen ser-ho ara perquè potser després vindrà una situació millor. Quan hagi acabat els estudis, quan tingui una feina fixa, quan m’hagi casat, quan tingui una casa com havia somiat, quan les meves seguretats i comoditats estiguin solucionades, quan ocupi aquest càrrec… I així podríem fer una llista de coses quasi fins i a l’infinit on hi podríem incloure aspectes molt menys importants i vitals dels que acabem d’anomenar.

El futur no existeix i és ara, en el present on hem de començar a construir-lo, on hem de ser feliços i gaudir enmig de la realitat que estem vivint, tan si és com ens l’havíem imaginat com si no. Esperar sempre una altra cosa que ens ompli per llavors ser feliços és deixar escapar la vida i desaprofitar els nombrosos moments gratuïts de felicitat que tots tenim; i la vida no para de sorprendre’ns.

Un savi va dir una vegada: “Jo no esperaré. Viuré el moment present omplint-lo d’amor. Si em passo el temps esperant, potser les coses que espero mai arribaran. L’únic que m’arribarà amb tota seguretat serà la mort. I si espero el moment oportú per fer coses grans? És ara que he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten cada dia per a realitzar acciones ordinàries de manera extraordinària”.