Ostatges de les emocions negatives

Un jove barceloní va decidir en una ocasió de traslladar-se a Sevilla. Va pensar que seria fantàstic viure durant un temps a la ciutat del flamenc, de manera que va empaquetar totes les coses i va agafar el cotxe per anar-se-n’hi.

Quan ja havia recorregut una part del trajecte, posem-hi, uns dos-cents quilòmetres, va sentir veus a la part de darrere. Estranyat, va mirar pel retrovisor i va veure que se li havien colat uns polissons. Eren uns adolescents amb cabells llargs, tots esperrucats. Cridaven força. Un deia:

– Però on vas? Si tu no pots viure sol a Sevilla! Torna-te’n immediatament!

Un altre passatger cridava amb un espinguet eixordador:

– Me’n vull tornar! Me’n vull tornar! Ara mateix! Si no fas la volta de seguida, cridaré més i més!

I finalment, un tercer:

– Que trist que estic! Trobaré a faltar tothom: els teus pares, la teva germana… Que trist que estic! Sisplau, torna-te’n cap a Barcelona.

Quan feia un quart que suportava aquella lletania, el nostre home va aturar el cotxe i es va posar a parlamentar amb els vailets.

– Calleu un moment, sisplau. Res de tot això no és cert. I tant que puc viure a Sevilla! I, per descomptat, podré veure la meva família sovint: no passa res. I tu, el de la veu estrident, fes el favor d’abaixar el to, que m’estresses.

Els nois, en comptes de raonar, es van posar a cridar i a plorar amb més força, i el nostre conductor, molt alterat, va decidir tornar-se’n cap a Barcelona. D’aquella manera no podia conduir!

Al cap d’uns mesos, assegut davant del televisor, el nostre home va veure un documental sobre Sevilla. De seguida va pensar: “M’agradaria molt viure a Sevilla. Realment no sé perquè vaig anul·lar el viatge aquella vegada. Però aquest cop ningú no m’aturarà”.

I dit i fet, va sortir novament cap a la capital del sud. Però aquest cop, amb només cinquanta quilòmetres de trajecte fets, va tornar a sentir veus al seient del darrere. Va mirar pel mirall interior i va veure els passatgers d’aquella vegada. Però aleshores eren adults! Havien crescut! I portaven caçadores de cuiro, tatuatges i unes terribles cicatrius a la cara. Anaven bramant:

– Atura’t immediatament, tros d’inútil! Et prohibeixo que vagis a Sevilla! Mai no podràs viure sol en una altra ciutat!

I:

– Em moro de tristesa! No ho puc suportar! Això és la fi!

Un cop més, el conductor va intentar parlamentar amb els passatgers, però, tal com havia passat abans, aquests feien cas omís dels raonaments. Aleshores es mostraven molt més agressius i sorollosos. De seguida va decidir tornar-se’n.

Al cap d’uns anys, el nostre conductor encara vivia a Barcelona, trist, sempre sospirant per Sevilla, i confós. Es preguntava: “Per què tinc uns passatgers tan violents i il·lògics?”.

La moralitat d’aquesta metàfora és que les persones, freqüentment, ens fem ostatges de les nostres pròpies emocions negatives. Els passatgers del nostre cotxe són la tristesa, els dubtes, els nervis i la vergonya. Si, un cop presa la decisió, ens fem enrere per culpa d’aquestes emocions, com una criatura malcriada, aquestes s’enfortiran, i davant de la meta següent, cridaran més fort.

En canvi, un passatger experimentat –una persona madura- deixa que els passatgers armin un escàndol i no canvia ni un borrall la seva trajectòria. Sap que, a poc a poc, s’aniran calmant, s’aniran empetitint fins que pràcticament desapareixeran.

(…) Ni tant sols ens hem d’aturar per parlamentar amb les emocions negatives: això només n’incrementaria la força i la irracionalitat.

(…) Transformar les emocions per mitjà del diàleg racional. I aquesta és la nostra eina principal. Però si les emocions es neguen a escoltar-nos, valdrà més actuar com el conductor bregat: continuar el nostre camí sense mirar enrere. En tenim prou amb dues raons: “El que començo, ho acabo” i “El que he dit que faria, ho faré” (…) (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Confusió interior

De tant en tant, em vénen a veure persones amb una gran confusió interior. No saben què fer de les seves vides, on dirigir-se. Jo els responc que al despatx tinc una brúixola que m’informa sobre això i que els la puc deixar. Llavors, fico el braç en un calaix, el trec amb el puny tancat, l’obro i els dic:

– Vet aquí la meva brúixola imaginària! És màgica i ara mateix ens indicarà cap on vols anar… increïble, oi?

Els pacients em miren divertits i escèptics, perquè, com pot ser que el terapeuta sàpiga quin és el proper objectiu de les seves vides? I continuo així:

– Mira, aquesta brúixola funciona així: el punt on es dirigeix és… exactament cal al que et faci més por! De totes les opcions que et vinguin al cap, dirigeix-te cap a la que et provoca més temor. Aquí ho tens!

Mai no falla. Els objectius que ens atemoreixen són els que ens motiven més, però no els abordem perquè evitem d’enfrontar-nos a les emocions negatives. Si no desitgéssim dirigir-nos-hi, no ens espantarien, perquè simplement els apartaríem de la nostra ment. A mi, per exemple, no em fa por practicar el salt de pont, no és un temor de la meva vida, perquè no el penso fer mai. Només m’espanten els projectes que m’atrauen i que desitjo emprendre.

Per tant, la fletxa on apunta la brúixola dels meus objectius coincideix amb les meves pors més grans. Cap allà m’he de dirigir (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Acceptació alegre

El primer pas per superar aquests mals inventats per la ment és el que jo en dic “acceptació alegre”. Consisteix a comprendre que podem estar bé amb dolor, cansament o ansietat i tot.

Aquest tipus d’acceptació és alegre en contraposició al que podríem anomenar “acceptació abatuda” o resignació.

Si la persona que pateix aquest malestar psicogen experimenta que es pot ser feliç amb el símptoma, suprimirà la por i la seva lluita en contra. En això consisteix l’acceptació alegre: ser feliç amb el símptoma i tot (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Ens hem d’enfrontar a les sensacions temudes

Giorgio Nardone, psicòleg italià amb una de les trajectòries professionals més insignes, solia dir als qui patien atacs de pànic: “Has d’evitar evitar”. Sabem que l’evitació del que una persona tem li exacerba el temor.

Si durant una primera sessió d’esquí caiem, el monitor insistirà que tornem com més aviat millor a la pista, no fos cas que agaféssim por.

El cas és que per eliminar una por paroxística –la por de la mateixa por- ens hem d’enfrontar a les sensacions temudes. No hi ha més remei. Com més aviat ho fem, millor (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

La por

La Mort es dirigia aquell matí cap a una ciutat quan un home li va preguntar:

– Què hi faràs?

– Me n’enduré cent persones –va respondre amb la seva veu greu i pausada.

– Això és horrorós! –va fer l’home.

– Així ha de ser –li va etzibar la Mort-. Això és el que faig jo.

L’home va córrer a avisar tothom dels plans de la Parca.

Va passar el dia i va arribar la nit. El mateix home va trobar altre cop a Mort.

– M’has dit que te n’enduries cent persones! Per què han estat mil?

La Mort, assossegada com sempre, va respondre:

– Jo he complert la meva paraula. Només me n’he endut cent. La Por se n’ha endut la resta (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Curtedat de mires

La curtedat de mires és no veure més enllà del que són els nostres raonaments i les nostres creences personals (recordem que aquí parlo de creences referint-me a la nostra manera de veure el món, als altres i a nosaltres mateixos).

I està clar que si el nostre filtre és ample, adaptable, millorable, obert, observador, etc., doncs no passa res; però si el nostre filtre és petit, ensopit, pobre, obcecat i a sobre ens pensem que està fet i acabat per sempre, doncs el que ens passarà és que ens estarem tancant a qualsevol possibilitat de creixement i enriquiment personal.

Sempre podem aprendre dels altres! Diguem-ho i creiem-nos-ho de veritat perquè sinó estem venuts i podem arribar a ser ridículs.

En aquest sentit, que nos ens faci por envoltar-nos de persones i situacions que ens qüestionin una mica perquè sinó ens anquilosarem en la nostra zona de confort a on s’està còmode i calentet (o fresquet, depèn com es miri), a on tot és a l’abast i quasi no cal ni estirar el braç per aconseguir les coses.

Situar-nos en la zona de creixement potser ens espanta una mica, o molt! Potser ens costa, i ens fa mandra però el món ja està massa ple de mediocritat i de porucs, i la seva quota ja l’hem superada amb escreix.

Miratges de pel·lícula i miratges de la vida

Miratges de l'amor 1979Si busquem la paraula “miratge” al diccionari veurem com ens diu més o menys que és un fenomen òptic que es produeix per l’escalfament de les capes d’aire en contacte immediat amb el sòl i que és força habitual en dies molt calorosos en zones seques.

En les pel·lícules veiem com aquests miratges són magnificats i llavors, si són al desert, apareixen palmeres, manantials d’aigua i fins i tot persones… I així es presenta la nostra imaginació amb una gran capacitat d’enganyar-nos i fer-nos veure allò que desitgem, allò que realment voldríem veure.

En la vida també experimentem alguna cosa semblant als miratges. A vegades hi ha situacions, persones o experiències que esdevenen autèntics miratges de la nostra imaginació. Podríem posar un munt d’exemples; i segur que si ara hi pensem una mica fàcilment en trobarem uns quants. I quasi tots tenen un comú denominador: haver idealitzat aquella persona, aquella situació o aquella experiència.

A les pel·lícules habitualment trobem dos opcions davant els miratges. Una és la que mai arriba, és aquella que sembla que el personatge s’apropa però mai acaba d’arribar; llavors les forces s’esgoten i el fracàs és inevitable. L’altra opció és la que desapareix quan el protagonista arriba; és aquella quan el benestar i el plaer estan a tocar tot s’esvaeix i la decepció és immensa.

En la vida no sabria dir quin és el millor sistema per no deixar-nos enganyar per aquests miratges però sí que hi ha una actitud essencial: viure el present amb tota la seva intensitat, viure “aquí i ara” i descobrir la gran riquesa de les situacions, les experiències i les persones que ens envolten.

Però està clar que per assolir aquesta actitud cal posar-s’hi i arriscar-se sense por. I encara afegiria una cosa, més que caminar cap els miratges caldria que els atraguéssim cap a nosaltres, preparant-nos i transformant-nos; i si són reals, no patiu que ja vindran.

Nervis els justos

NIÑO-RELAJADOSempre abans d’un examen, d’una prova, d’una actuació o de qualsevol cosa que ens exposi mínimament notem nervis a l’estomac o a on sigui. Aquesta “anaconda”, tal com anomenen els nervis els comentaristes del Barça a RAC1 abans dels partits importants, és inevitable.

És normal que tinguem aquestes sensacions abans dels nostres moments de prova o de les proves d’aquells que són propers a nosaltres. Fins i tot quan juga el nostre equip de futbol ens posem una mica nerviosos encara que no puguem fer-hi res.

La incertesa del resultat ens espanta; i encara més quan és la primera vegada que fem alguna cosa. I a més a més, si no s’assoleixen els resultats esperats apareix aquella paraula que tan poc ens agrada: “fracàs”; i que encara ens posa més nerviosos.

Però quan un ha fet tot el que calia fer, quan un s’ha preparat i arriba el moment, els nervis en la seva justa mesura són fins i tot bons i necessaris perquè ens fan estar alerta i en tensió per a donar el millor de nosaltres mateixos.

Amb el temps i amb la repetició, ho torno a dir, amb el temps i amb la repetició, ens centrem ens les nostres fortaleses (que són moltes) i no en les mancances, dominem aquests nervis i aprenem a conviure amb ells; però no cal que desapareguin del tot perquè sinó baixem la guàrdia, i per tant, tard o d’hora també baixen els resultats.

Què ens passa a les persones?

TRAS BAMBALINAS EN LA SEMANA DE LA MODA EN LOS ÁNGELESQuina cosa tan curiosa que mai no acabem d’estar del tot contents. Tenim tot el que necessitem, i més! I encara no en tenim prou. Tenim tot o quasi tot; tenim el millor i no ho valorem, o ens acostumem com si fos el més normal del món; i allò bo, únic, veritable, irrepetible sembla com que va perdent el seu valor.

Què ens passa a les persones? Quin dilema! Quina necessitat d’educar la nostra mirada i les nostres emocions per veure i valorar les coses, la vida, les persones en la seva justa mesura.

Educar les emocions i la mirada per acostumar-nos a valorar; o millor, per no malacostumar-nos; educar la mirada per veure amb profunditat; per posar cada cosa al seu lloc; per no oblidar els tresors que tenim tan a l’abast, tan a tocar de mà, tan a prop que fa que no els valorem.

No parlo de conformisme, de cap manera! Amb conformisme no anem a cap lloc o més aviat anem al desastre… Què ens passa a les persones? De què tenim por? Què hauríem de treballar en el nostre interior per viure d’una altra manera? En què hauríem de canviar?

La felicitat no és patrimoni d’una minoria

alergría“La felicitat es relaciona íntimament amb els verbs ser i estimar. Aquests són els dos verbs essencials que cal conjugar per a experimentar la vivència interior de la felicitat. Dient-ho a la manera de Descartes: “Estimo, aleshores sóc feliç”.

Si fóssim incapaços d’estimar, no podríem viure l’experiència de la felicitat, perquè estimar consisteix a voler el bé de l’altre, a patir per l’altre, i la felicitat és la vivència interior d’haver realitzat aquest bé. Des d’aquest punt de vista, el patiment no és incompatible amb la felicitat, sinó que és el tràngol que cal passar per a poder experimentar la joia interior que identifiquem amb la felicitat. Per estimar, doncs, cal no tenir por de patir, perquè el que és obvi és que no es pot estimar sense patir per l’altre. La por de patir comporta, també, la por d’estimar i aquesta por ens paral·litza davant de la felicitat.

Per a poder estimar correctament, caldrà, naturalment, una iniciació a l’art d’estimar, però la felicitat, en contra del que es pensa generalment, no és patrimoni d’una minoria, ni un estat reservat als més selectes, sinó una possibilitat oberta a tota persona que es mogui pels impulsos del cor” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).