La cascada més gran comença amb una gota

niagaraJa fa alguns anys que vaig tenir el privilegi de visitar les cascades del Niàgara a la frontera entre Estats Units i Canadà. Es veu que “Niàgara” deriva d’una paraula antiga que significa “punt de terra tallat en dos”. I té tota la raó perquè la frontera d’aigua i terra construïda per les cascades del Niàgara és un d’aquells fenòmens impressionants de la naturalesa.

El volum d’aigua que cau per allí és una barbaritat: 5.720 metres cúbics per segon! Tot plegat provoca un gran soroll. Veure les cataractes amb tot el seu esplendor és d’aquelles coses que valen la pena.

Pel que expliquen només consta una vegada en què va desaparèixer la remor de l’aigua perquè durant la nit el fred va se més poderós i va glaçar el riu. La gent va pensar que s’acaba del món.

A més a més, hi ha la possibilitat d’apropar-s’hi bastant amb el vaixell Maid of the Mist on et regalen un impermeable, més que res per fer bonic, perquè tot el vapor d’aigua que s’aixeca et deia ben xop. Les cataractes del Niàgara ofereixen un espectacle digne de ser contemplat.

Però fins i tot la cascada més gran comença amb una gota! I la naturalesa ens ho ensenya de manera magistral. El mateix succeeix en les persones i en les organitzacions. Les coses grans comencen en petit: una mirada, una conversa, una paraula, un gest anònim, una acció, un pensament, un hàbit, la petita repetició de cada dia, un somriure, un viatge, una trucada, un missatge, una feina ben feta, una decisió, un detall, una passa, una gota… i un altra i un altra i un altra… Al final és quasi imparable!

Viure el moment present

????????Molts nens quan són petits tenen el costum de preguntar coses d’aquest estil: què farem després? On anirem després? Què menjarem després? Després podré anar…? Després podré veure…? I el “després” sembla que sigui el més important de les seves vides com si no hi hagués un present bonic i ple d’experiències per ser viscudes amb tota la intensitat.

Tanmateix, a moltes persones adultes els hi passa una cosa semblant i s’obliden de gaudir dels moments de felicitat que ara i aquí podem trobar en les coses petites normals i corrents. Moltes persones esperen per ser felices. No volen ser-ho ara perquè potser després vindrà una situació millor. Quan hagi acabat els estudis, quan tingui una feina fixa, quan m’hagi casat, quan tingui una casa com havia somiat, quan les meves seguretats i comoditats estiguin solucionades, quan ocupi aquest càrrec… I així podríem fer una llista de coses quasi fins i a l’infinit on hi podríem incloure aspectes molt menys importants i vitals dels que acabem d’anomenar.

El futur no existeix i és ara, en el present on hem de començar a construir-lo, on hem de ser feliços i gaudir enmig de la realitat que estem vivint, tan si és com ens l’havíem imaginat com si no. Esperar sempre una altra cosa que ens ompli per llavors ser feliços és deixar escapar la vida i desaprofitar els nombrosos moments gratuïts de felicitat que tots tenim; i la vida no para de sorprendre’ns.

Un savi va dir una vegada: “Jo no esperaré. Viuré el moment present omplint-lo d’amor. Si em passo el temps esperant, potser les coses que espero mai arribaran. L’únic que m’arribarà amb tota seguretat serà la mort. I si espero el moment oportú per fer coses grans? És ara que he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten cada dia per a realitzar acciones ordinàries de manera extraordinària”.