Pensament crític

Si una cosa brilla per la seva absència en els nostres dies és el pensament crític. Però l’autèntic pensament crític, no un pensament crític que té aparença de ser-ho però que en el fons és una manera de pensar canalitzada, dirigida i estandarditzada.

Pensament crític és la capacitat d’anar més enllà de l’evidència, és l’habilitat per a qüestionar i replantejar noves preguntes sobre la realitat que ens envolta de la manera més objectiva i àmplia possible. Fugint d’anàlisis simplistes i reduïts, evitant la temptació de ser tan originals que en el fons diem bajanades o la originalitat de la majoria.

El pensament crític no es fonamenta només en els coneixements sinó que també les emocions hi són presents però emocions controlades, emocions ben gestionades i emocions que ajuden a veure-hi clar i no a enterbolir la realitat. Si ens veiem molt implicats emocionalment en algun tema tinguem molta cura en les nostres emocions, prenem distància, deixem-les reposar, tinguem pensament crític amb totes les postures i sobretot amb nosaltres mateixos.

Anuncis

Ser nuestro propio mariscal de campo

En cualquier confrontación tiene que haber alguien que, desde una posición privilegiada, determine qué estrategias hay que tomar en la batalla. Tiene que mantener la cabeza fría y, por tanto, no tomar decisiones demasiado emocionales. La mejor manera de dirigir es desde fuera, con cierta perspectiva.

Yo me imagino al mariscal de campo en la cima de una colina con un catalejo, observando el valle. Pero ¿cómo hacerlo si no tenemos a nadie más? ¿Cómo convertirnos en nuestro propio mariscal de campo? Para ello existe lo que yo llamo el “botón de paro de emergencia”.

¿Has subido alguna vez en unas escaleras mecánicas? ¿Te has fijado que tienen un gran botón rojo en el que pone “STOP”? Pues yo me imagino un botón que nos sirva para poder congelar el tiempo. ¿No sería genial poder pararlo y analizar la situación? Piénsalo, como en las películas de fantasía donde el héroe detiene el tiempo y, a la vez, se mueve libremente. ¿Qué pasaría si, además, pudieras elevarte, mirar desde arriba y calcular lo que puede pasar? Ése es el botón de paro de emergencia que te convierte en un mariscal de campo.

De vez en cuando, es necesario parar y comprobar brevemente la situación: ¿estoy siguiendo la dirección adecuada? ¿Me estoy acercando a mi objetivo? ¿Realmente vale la pena invertir tanto esfuerzo? ¿Podría dejarlo ahora? ¿Estoy lo suficientemente motivado? ¿Qué podría hacer para cambiarlo? Ésas son algunas de las preguntas que sólo puede hacerse un mariscal de campo.

En nuestra acelerada vida, vivimos tan inmersos en el día a día, experimentamos tantas situaciones distintas y estamos tan saturados de información, que se vuelve difícil poder distanciarse, poder pensar un poco más allá. Por ese motivo, ese botón es muy importante.

Recuerda: busca siempre el aprendizaje. Si las cosas necesitan corregirse, pregúntate: ¿qué podría hacer para cambiar, para evitar la próxima vez un resultado parecido? ¿Qué es lo que no he hecho o tenido en cuenta para llegar hasta aquí? ¿Cómo lo podría hacer para tenerlo en cuenta en futuras ocasiones? ¿Qué esperaba encontrarme que no ha sucedido? ¿Debería ajustar mis expectativas?

Sólo podemos cambiar y mejorar si sabemos cómo, ¡y para ello necesitamos más información! (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Fets consumats

L’estratègia dels fets consumats és aquella que primer fa i després pensa, primer dispara i després apunta; i clar, a vegades això ens juga males passades perquè la gran majoria de nosaltres no som genis i necessitem pensar les coses, veure les conseqüències personals, les conseqüències en el nostre entorn, conseqüències ètiques, etc. i llavors decidir i fer el que considerem més adient.

L’estratègia dels fets consumats va deixant “víctimes” pel camí, arrasa amb tot el que es posa per davant i en el fons mostra poca maduresa personal, almenys en aquella situació. I a vegades fins i tot, i ja posant-se en “mal plan”, l’estratègia de fets consumats pot ser una manera d’aconseguir el que es vol peti qui peti i sense importar gens ni mica les conseqüències.

En les coses importants de la vida no podem jugar als fets consumats perquè prendrem mal o perquè farem mal a les persones que ens estimen. Tot requereix el seu procés; en les coses petites de cada dia potser aquest procés és instantani, ràpid i ben bé immediat però en les coses importants i grans cal aturar-se, cal pensar, discernir, esperar, i veure si allò que volem, realment ho volem amb totes les seves conseqüències, i si demà al matí ho tornarem a voler…

Potser a algú això li semblarà una bestiesa, però les persones podem arribar a ser molt obcecades i a vegades l’autoengany ens pot arribar a jugar males passades i a negar l’evidència. I si no, pensem quantes vegades ens ha passat que buscant algun objecte l’hem tingut als nassos i no l’hem vist simplement perquè estàvem “convençuts” que allà no hi era?

Si aprenem a pensar de manera adequada, aprendrem a sentir de manera diferent

pensar-i-sentir

Els éssers humans som forts o febles segons la nostra filosofia de vida, segons els nostres pensaments… Els pensaments són els causants de les emocions: si aprenem a pensar de manera adequada, aprendrem a sentir de manera diferent: garantit!

Essencialment fer-se fort és aprendre a controlar el que un es diu a si mateix a cada moment… No ens afecta el que ens passa, sinó el que ens diem sobre el que ens passa… La realitat depèn de la lectura que en fem, i si aprenem a manejar aquest guió, el canvi pot ser espectacular (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Viure senzillament o senzillament viure

niña juagno

La complexitat dels temps actuals ens pot acabar portant a un carreró sense sortida a on no tenim altra opció que la de fer, pensar i sentir el mateix que tothom. Sembla com si el pensament únic, el sentiment únic i l’únic actuar s’imposin d’una manera indubtable, però només ho sembla.

Hi ha moltes maneres de pensar, sentir i actuar. Diria que tantes com a persones. El que succeeix és que posicionar-nos diferent al que sembla la majoria sempre ens costa una mica. No ens agrada quedar “retratats en front del grup”, no ens agrada que ens assenyalin com a diferents i llavors el que queda és deixar-se portar per la corrent i pel que sembla pensar, sentir i fer la majoria.

Quan parles amb les persones “un a un”, “cara a cara” és fàcil veure que no tot és tan fàcil, que no tothom està tan orgullós d’haver-se conegut, que tots tenim limitacions i que moltes persones aspiren a una vida millor i viure d’una altra manera. El que passa també és que sovint no sabem com fer-ho.

Moltes inseguretats i moltes qüestions ens atabalen per dins encara que per fora ens fa mandra pensar-hi. Ens surt ràpid allò de “més val que no ho toquem i no ens compliquem la vida”. Ens autoconvencem, ens autoenganyem i ens autoanestessiem; i passem a una altra cosa com si res i perdem la possibilitat de créixer com a persones. Ens quedem on som.

Potser en algunes circumstàncies serà l’opció més recomanable, però segur que en altres moments podem aturar-nos i mirar una mica cap endins, observant el que portem entre mans i recuperant les nostres esperances i les nostres il·lusions més profundes. Tenir consciència de les nostres limitacions és el punt de partida per començar a créixer i per obrir-se a altres possibilitats. És el primer pas que hem de fer per a viure senzillament o senzillament viure.