Acceptació alegre

El primer pas per superar aquests mals inventats per la ment és el que jo en dic “acceptació alegre”. Consisteix a comprendre que podem estar bé amb dolor, cansament o ansietat i tot.

Aquest tipus d’acceptació és alegre en contraposició al que podríem anomenar “acceptació abatuda” o resignació.

Si la persona que pateix aquest malestar psicogen experimenta que es pot ser feliç amb el símptoma, suprimirà la por i la seva lluita en contra. En això consisteix l’acceptació alegre: ser feliç amb el símptoma i tot (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Anuncis

Posar una cara de merda

familiaadams

Victor Küppers en les seves xerrades i en els seus llibres utilitza una expressió que m’encanta; diu: “no som responsables de la cara que tenim, però sí de la cara que posem”. I m’encanta perquè penso que té tota la raó…

Ell amb la seva gràcia característica (escolteu-lo si teniu l’oportunitat) explica amb detalls i bromes això de “la cara que tenim i la cara que posem”. I és que, com ell diu a vegades, hi ha gent que posa una cara de merda. De fet, fins i tot a vegades nosaltres, la posem encara que no ens ho sembli.

No sabria descriure exactament com és una cara de merda, però si recordem una mica la cara que posàvem l’últim cop que ens vam enfadar, o que ens vam posar nerviosos per tonteries, jo diria que això és una cara de merda. I si fins i tot i així, no ho recordem, la propera vegada que ens passi ens fem un selfie i llavors segur que no se’ns oblida mai més.

Els altres mereixen la nostra millor cara, el nostre millor somriure, la nostra millor actitud. Hi ha persones que habitualment fan una cara de merda. Alguns sincerament no tenen un altre remei perquè han patit molt o estan patint, o tenen algun drama personal o familiar que els colpeja de manera duríssima. Aquests que facin la cara que puguin. Però la resta, no tenen excusa, o millor, no tenim excusa.

Necessitem saber

Chica playaLes persones tenim necessitat de saber si val la pena néixer, viure, lluitar, patir i morir; si té valor comprometre’s per algun ideal superior; si, en una paraula, hi ha un “perquè” o “per a què” que justifiqui la nostra existència. És la qüestió essencial de donar un sentit a la persona, a la nostra vida, a la nostra història.

No és una resposta gens fàcil, sobretot si la volem respondre de manera pràctica i no només de manera teòrica.

Viure en plenitud és la màxima aspiració humana. I si tractem de definir aquest viure en plenitud potser a moltes persones els hi sortiria una descripció d’aquest estil: viure sense ensurts i sense totes aquelles coses que fan penosa l’existència; una vida feliç i afortunada amb bona salut, un treball no massa cansat i ben pagat, uns quants diners al banc i una bona assegurança de vida, una caseta al camp o a la platja, un bon cotxe i coses semblants.

Però amb tot aquest conjunt de realitats atractives podríem estar sotmetent el nostre cor a l’estafa del consum, la comoditat, els diners, el poder, l’èxit a qualsevol preu, etc. Si només posem en joc aquests aspectes el fracàs personal és inevitable perquè el cor humà aspira a molt més.

Quines són aquelles realitats que ens apropen a la plenitud personal? Les hem descobert? Les busquem? Les treballem? No és una qüestió sense importància perquè ens juguem moltes coses. A més a més, per aquells que som creients aquestes aspiracions arriben fins a l’eternitat.

La felicitat no és patrimoni d’una minoria

alergría“La felicitat es relaciona íntimament amb els verbs ser i estimar. Aquests són els dos verbs essencials que cal conjugar per a experimentar la vivència interior de la felicitat. Dient-ho a la manera de Descartes: “Estimo, aleshores sóc feliç”.

Si fóssim incapaços d’estimar, no podríem viure l’experiència de la felicitat, perquè estimar consisteix a voler el bé de l’altre, a patir per l’altre, i la felicitat és la vivència interior d’haver realitzat aquest bé. Des d’aquest punt de vista, el patiment no és incompatible amb la felicitat, sinó que és el tràngol que cal passar per a poder experimentar la joia interior que identifiquem amb la felicitat. Per estimar, doncs, cal no tenir por de patir, perquè el que és obvi és que no es pot estimar sense patir per l’altre. La por de patir comporta, també, la por d’estimar i aquesta por ens paral·litza davant de la felicitat.

Per a poder estimar correctament, caldrà, naturalment, una iniciació a l’art d’estimar, però la felicitat, en contra del que es pensa generalment, no és patrimoni d’una minoria, ni un estat reservat als més selectes, sinó una possibilitat oberta a tota persona que es mogui pels impulsos del cor” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).