Amagar el cap sota l’ala

Sempre he sentit que els estruços quan tenen por amaguen el cap sota l’ala o en qualsevol forat a terra que trobin a prop. És la “tècnica” d’amagar el cap sota l’ala que també fan moltes persones. Amagar el cap, no veure, no sentir i pensar que les coses així com per art de màgia s’arreglaran.

Certament, els temps a vegades pot ser un bon remei, o millor dit un bon suavitzant de les emocions i de les situacions negatives; i en algunes situacions la millor opció és deixar passar una mica de temps perquè les aigües tornin a la seva llera i el foc és refredi una mica però actuar sempre així sense afrontar el que passa és com se sol dir en castellà “pan para hoy y hambre para mañana”.

Amagar el cap sota l’ala és deixar que la bola es faci més gran, és deixar les cendres enceses que amb qualsevol bufada del vent es poden tornar a encendre, és posar una “tirita” on hi ha una hemorràgia.

Pensem bé les coses, prenem-nos el temps necessari per a trobar les paraules més escaients, analitzem la situació, fem tot el que convingui… però no amaguem el cap sota l’ala perquè sinó pot ser massa tard per intervenir.

Aquesta situació m’agrada comparar-la amb la brúixola dels vaixells. Un grau de diferència al principi del trajecte no és res, però quan han passat anys i kilòmetres de vida aquest petit grau pot haver-se convertit en un distància insalvable i llavors ja no hi ha res a fer.

Anuncis

Viure senzillament o senzillament viure

niña juagno

La complexitat dels temps actuals ens pot acabar portant a un carreró sense sortida a on no tenim altra opció que la de fer, pensar i sentir el mateix que tothom. Sembla com si el pensament únic, el sentiment únic i l’únic actuar s’imposin d’una manera indubtable, però només ho sembla.

Hi ha moltes maneres de pensar, sentir i actuar. Diria que tantes com a persones. El que succeeix és que posicionar-nos diferent al que sembla la majoria sempre ens costa una mica. No ens agrada quedar “retratats en front del grup”, no ens agrada que ens assenyalin com a diferents i llavors el que queda és deixar-se portar per la corrent i pel que sembla pensar, sentir i fer la majoria.

Quan parles amb les persones “un a un”, “cara a cara” és fàcil veure que no tot és tan fàcil, que no tothom està tan orgullós d’haver-se conegut, que tots tenim limitacions i que moltes persones aspiren a una vida millor i viure d’una altra manera. El que passa també és que sovint no sabem com fer-ho.

Moltes inseguretats i moltes qüestions ens atabalen per dins encara que per fora ens fa mandra pensar-hi. Ens surt ràpid allò de “més val que no ho toquem i no ens compliquem la vida”. Ens autoconvencem, ens autoenganyem i ens autoanestessiem; i passem a una altra cosa com si res i perdem la possibilitat de créixer com a persones. Ens quedem on som.

Potser en algunes circumstàncies serà l’opció més recomanable, però segur que en altres moments podem aturar-nos i mirar una mica cap endins, observant el que portem entre mans i recuperant les nostres esperances i les nostres il·lusions més profundes. Tenir consciència de les nostres limitacions és el punt de partida per començar a créixer i per obrir-se a altres possibilitats. És el primer pas que hem de fer per a viure senzillament o senzillament viure.