Viure a les fosques o viure amb llum

Hi ha èpoques de la vida en que una persona pot arribar a viure (o millor intentar viure) a les fosques, sense llum. Imaginem-nos per un moment el que això pot suposar de patiments, dificultats i angoixes… Viure sense llum, sense claredat, subsistint de qualsevol manera, desorientat… I afegim-hi encara, el que passa tantes vegades, que és que aquells que estan més a la vora no sàpiguen com ajudar o com donar una mica del llum.

Són situacions humanes que es donen més del que ens pensem i que a vegades arriben a una intensitat quasi insuportable.

Però també passa el contrari. Em refereixo a quan algú viu amb clarividència, amb plena consciència la seva vida, amb una llibertat més perfecta i lliure del que marca el políticament correcte o del que accepta la majoria… Aquesta persona sol ser incompresa, sobretot si vol viure amb profunditat i amb coherència. Llavors al voltant apareixen expressions d’aquest tipus: “calla!, no siguis exagerat!, no n’hi ha per tant!, no val la pena!”. I la pressió pot arribar a ser constant i agressiva per silenciar el profund desig de cada persona que ens dirigeix al Bé, a la Veritat, a la Bellesa o a la Justícia.

I quantes vegades passa també que sentint dins nostre la il·lusió d’una vida diferent, d’una vida més noble, sentim també una veu interior que busca la nostra complicitat i la comoditat. I és que el combat més importat té lloc al cor de cada persona. Dins nostre hi ha la barreja de les il·lusions d’una vida més alegre, més generosa; i també l’acció de la nostra mandra, de l’egoisme, i de la por, que ens diuen: calla, no cridis, no et compliquis la vida! Com si apropar-nos al Bé, a la Bondat i la Veritat signifiqués una manera de viure més difícil o més complicada i no un apropament a una llum que ens esperona a viure d’una manera nova.

Fixem-nos en tantes persones que ho han aconseguit, certament amb limitacions. És emocionant veure i conèixer el seu testimoni de persistència, sense desanimar-se mai.

Sortir de les nostres foscors i de les nostres cegueses personals no és fàcil perquè a més a més ens hi acostumem, però el repte és viure amb més agilitat, amb més llibertat, amb més alegria, amb més agraïment…

Anar a la nostra com si no existís ningú més en el món

Fa un temps vaig coincidir amb una persona que sovint em deia: “tu vas a la teva!” La veritat és que això sempre em desconcertava una mica! Quasi mai sabia ben bé què contestar-li; fins que un dia li vaig dir: “si anar a la meva vol dir no anar a la teva, efectivament vaig a la meva!”. I ho vaig dir tan orgullós que no m’ho va tornar a dir mai més.

Certament hem d’anar a la nostra, perquè cadascú és com és i tenim la nostra manera de fer i de veure les coses; i si fem el que un altre ens diu és perquè volem, o dit menys finament “és perquè ens dóna la real gana”. I això és una raó de pes perquè és l’exercici de la nostra llibertat.

Però també he de dir que últimament detecto molta gent que va per la vida totalment a la seva com si no existí ningú més en el món; i clar, això ja és un altre tema. Posaré diversos exemple petits però des del meu punt de vist significatius perquè en el fons mostren l’actitud de les persones: persones que van caminant pel carrer com si fossin els amos de la ciutat que quan ells passen no hi cap ningú més; persones que condueixen a la seva bola i fan el volen sense importar a qui molestin i posin en perill; persones que veuen ensopegar algú al seu costat i se’l miren però no fan res de res per ajudar o potser ni el veuen perquè van massa centrats en el seu món; persones que no veuen més enllà del seu mèlic i de les seves dèries.

Segurament podem trobar molts més exemples, i si filem una mica prim també trobaríem moments en els que hem tingut actituds semblants a aquestes que acabo d’anomenar. En els nostres dies hi ha una forta corrent d’individualisme i si no anem a l’aguait és fàcil que caiguem en això mateix que estic criticant. Pensem-hi!

Mai és massa

el-de-enero-es-el-dia-de-la-enfermera-felicidades-2-copia

Treball ben fet, dedicació, amor a les persones, un somriure sempre als llavis, bona disposició, bon caràcter, esperit de servei, donar solució a tothom…

Escoltar, escoltar i tornar a escoltar. Tractar amb afecte, tractar a tots per igual, com a persones estimades, independentment del seu origen, del seu color o de la seva condició. Actuar i parlar amb els impulsos del cor; i un cor gegant, obert, ferit per la vida i exercitat en moltes batalles.

Un “no” desterrat del seu vocabulari, un “sí” sempre atent; treballant contenta amb alegria, amb professionalitat, amb l’ajuda de les companyes i companys, que són molt bons.

Un continu homenatge a la professió i al servei. Fer les coses amb la llibertat que dóna estimar. No passar de llarg, no mirar cap un altre costat, no pensar que això no és el meu problema. Esplendidesa en totes les coses perquè “mai és massa”. I un lema final en el record de la seva jubilació després de molts anys treballant: “no hem de permetre que ningú s’allunyi de la nostra presència, sense sentir-se millor i més feliç” (Mare Teresa de Calcuta).

La Malanca

50-Minimoto-50cc-1970-rouge-malanca-01-La Malanca era una moto petita de color vermell de la que gaudíem amb els meus cosins tots els estius. Passàvem les vacances al poble i la Malanca era un dels elements, entre altres, que no hi podien faltar. Tots plegats configuraven uns estius genials plens d’alegria, bon humor, creativitat, imaginació, iniciativa, diversió, descans, família, innocència, llibertat… Ara aquells estius són records i al mateix temps fonament de les nostres històries personals i familiars.

Com deia, la Malanca era una moto petita, de poca cilindrada i que no corria massa; però al seu voltant passaven moltes coses: hores i hores de córrer cronometrant a veure qui anava més ràpid; hores i hores millorant el nostre estil traient el genoll tant com podíem quasi fins a tocar el terra o tocant-lo literalment i pelant-nos els genolls; hores i hores compartint l’amistat i passant-s’ho la mar de bé…

També la Malanca suposava algun enfado, quan no funcionava i la intentàvem arreglar per tot els mitjans abans de portar-la al taller. Quan no s’engegava passava de ser el millor entreteniment a ser un desastre. La Malanca suposava inversió de temps i de diners ja que la gasolina sortia dels nostres diners (o dels pares) i ens repartíem el subministrament.

La Malanca era una de les diversions de l’estiu entre moltes altres. Podríem dir que era un dels nostres “tresors”. Estàvem orgullosos de tenir aquella moto, amb el circuit que ens fèiem sota uns pins, amb les carreres que ens transportaven als grans campions de motociclisme d’aquella època. Quina gran moto la Malanca i quantes hores de bons moments ens va donar.

Quines són les nostres Malanques d’avui? Les cuidem? Estem orgullosos de tenir-les? Invertim temps i diners? Les valorem? Les millorem? Busquem aquests moments que ens donava la Malanca per trobar-nos amb les persones que estimem, per descansar, per divertir-nos? Les Malanques canvien amb el temps però són importants, no tant per elles mateixes sinó per tot el que ens poden donar i sobretot perquè ens ajuden a trobar-nos amb els altres i junts compartir moltes coses.

Amors i amors

amor-madre“Quan hom s’adona que els altres només el busquen per treure’n profit, per aconseguir beneficis, s’entristeix i se sent profundament desgraciat. Aquesta experiència que, llastimosament, sovinteja molt, no solament es produeix en contextos laborals, polítics, socials o religiosos, sinó també en àmbits suposadament afectius.

La humiliació que experimenta la persona en ser tractada com objecte, en ser rebaixada al nivell de cosa, posa de manifest que, en el  fons, desitja ser estimada amb un amor de donació i que tan sols aquest amor omple, definitivament, el seu cor. Estimar algú significa convertir aquest algú en un fi i no solament en un instrument d’interessos múltiples.

L’amor de donació, a diferència del de possessió, respecta i exigeix la llibertat personal. Estimar algú significa voler el seu bé, posar l’altre en el centre,  desviure’s per ell, desposseir-se a favor seu. Qui estima no nega la llibertat a l’altre, sinó que potencia la seva autèntica llibertat, per tal que l’altre arribi a ser allò que està cridat a esdevenir” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).