“Si tan sols tingués tal cosa, seria feliç…”

nick

Nick Vujicic és un australià d’uns vint-i-cinc anys que va néixer sense cames ni braços. És un jove guapo i divertit, si bé sorprèn veure’l per primer cop. Amb les seves limitacions i tot, ara és famós i admirat a mig món. Però de petit, va tenir una fase difícil. Cada nit se n’anava a dormir demanant a Déu que li fes créixer, durant la nit, les cames i els braços. Al matí, la decepció era tan gran que es passava els primers deu minuts del dia plorant amagat entre els llençols.

Al seu llibre Life Without Limits explica: “Quan era petit m’imaginava que si tan sols Deu em donés cames i braços seria feliç la resta de la meva vida. Avui sé que això no és veritat: és una ficció. Després vaig descobrir que aquesta neura és molt corrent; es tracta de la síndrome de “si tan sols tingués tal cosa, seria feliç”… Aquesta manera de pensar és una al·lucinació col·lectiva en què ja no caic (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

El coratge

ironmanA diferència de l’arrogància o l’altivesa, el coratge és patrimoni dels qui saben quines són les seves limitacions, però mai no posen fre a la seva esperança. No posar-se límits vol dir viure obert al que pugui passar, però sobretot, viure atent a no posar-se barreres. Ja hi haurà qui en posi! La persona coratjosa sempre espera donar un pas més, fer un nou trajecte. Pensa poc en el que té i molt en el que pot rebre. No es refugia darrere allò que semblaria donar seguretat (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

La vida dels altres

domino-481jpg-ffcf3342b0e50912Tots tenim l’experiència de la facilitat per jutjar els altres, per criticar aquells que no ens cauen bé, per comentar coses dels altres que seria molt millor que les calléssim. I sovint anem per la vida classificant i encasellant persones i situacions; i canviar aquesta visió de la jugada ens costa moltíssim.

Quantes vegades ens ha passat que algú ens fa veure alguna cosa que fem malament o que podríem millorar i no ens havíem adonat mai? Segurament li estem molt agraïts. No podria ser que els altres tampoc s’haguessin adonat d’algunes de les seves “limitacions” o allò que nosaltres considerem limitacions?

És fàcil que sigui així perquè cada persona té el seu mapa mental fruit de la genètica, l’educació, les experiències, la cultura… i això vulguem o no condiciona la nostra manera de veure el món.

Tanmateix, no ens podem conformar dient jo sóc així, aquest és el meu mapa mental perquè sempre podem enriquir-lo, ampliar-lo i buscar nous límits, grans ideals, noves perspectives. A més a més, en aquests temes tenim responsabilitat perquè succeeix com en el dominó, i una fitxa fa caure l’altra. El creixement d’un qüestiona i estimula els de l’entorn; i les fitxes immòbils es “contagien” del moviment i del desplaçament de la que es troba al seu costat.

DesÀNIM

????????????????????????????????????????????????????És innegable que en la nostra vida hi ha un conjunt de veus interiors que ens acompanyen i que estan molt presents en tot allò que fem; són els nostres pensaments, allò que sentim, allò que ens diem… I sovint escoltem massa selectivament aquest diàleg intern i podria ser que en alguns casos només deixéssim entrar aquells que ens desanimen i que no escoltéssim els que porten esperança i alegria.

Pensaments i sentiments negatius que no ens porten enlloc. Pensaments sobre nosaltres mateixos: “No vals per a res! Tothom ho fa millor que tu! Sempre fiques la pota! Ets un desgraciat! Mai faràs res a la vida! Sempre tinc mala sort! Sóc gafe! No sé! No puc!” O sobre els altres: Tots van contra mi! Ningú em compren! No et fiïs de ningú! Sempre m’estan fastidiant! Ningú m’estima! …

No deixem que s’apoderin de nosaltres els pensaments i els sentiments negatius! Aquesta vida no és de color de rosa, però la moral de derrota ens posa límits massa petits, ens tanca portes, no ens permet créixer, talla les nostres capacitats perquè llavors ja no val la pena ni intentar-ho… Lluitar amb confiança, amb fe i amb constància és garantia de victòria i d’alegria. I enfoquem-nos sobretot en el nostre cercle d’influència, no en aquelles coses que no depenen de nosaltres.

La millor manera de superar el desÀNIM és obrir-nos als altres, portar consol, estimació, donar un cop de mà, recordar i fer presents les nostres fites aconseguides, tornar-ho a recordar, enfocar-se en les coses positives que tenim (que són moltes, moltíssimes) i no oblidar mai que els estats d’ànim passen i que amb paciència sempre poden significar un moment de creixement personal i de renovació. A més a més, posant-nos filosòfics només l’Amor és etern.