Eliminar les molèsties provocades per la ment

El mètode per eliminar les molèsties provocades per la ment també implica el que jo en dic “donar el millor” d’un mateix o bé fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats. Per perdre la por del dolor, de l’ansietat o de la tristesa, ens hem d’adonar que podem ser feliços amb això i tot. Això vol dir que podem fer molt malgrat les limitacions. Potser més que mai. O, si més no, uns actes d’un valor enorme.

(…)

Cada cop que en un erm, en un desert de l’ànima, hi fem alguna cosa bella, hi surt una flor. I aquestes flors exhalen les aromes més extraordinàries de la vida. Això és donar el millor d’un mateix o fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats, cosa que podem practicar sempre i a cada lloc. Aquesta actitud ens situa automàticament per damunt de qualsevol malestar i, si és psicològic, aquest desapareixerà. Això és perdre la por del dolor sense lluitar. Això és combatre sense batallar (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

El coratge

ironmanA diferència de l’arrogància o l’altivesa, el coratge és patrimoni dels qui saben quines són les seves limitacions, però mai no posen fre a la seva esperança. No posar-se límits vol dir viure obert al que pugui passar, però sobretot, viure atent a no posar-se barreres. Ja hi haurà qui en posi! La persona coratjosa sempre espera donar un pas més, fer un nou trajecte. Pensa poc en el que té i molt en el que pot rebre. No es refugia darrere allò que semblaria donar seguretat (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

A vegades les coses millors són enemigues de les coses bones

VISTA DE BERLÍNTotes les coses importants a la vida requereixen esforç, constància, dedicació i perseverança. Totes, en definitiva, costen una mica. Per això no podem llençar la tovallola a la primera de canvi.

Tots a la vida, d’una manera o altra, ens fem els nostres ideals, dissenyem els nostres projectes i esperem les nostres il·lusions. Ideals, projectes i il·lusions són absolutament necessaris, especialment en els nostres temps; tanmateix aquests ideals, projectes i il·lusions es poden posar en contra nostra quan passem d’un perfeccionisme sa (perquè tots aspirem al millor) a un perfeccionisme rígid que no accepta els grisos i les limitacions de la realitat.

Totes les coses humanes tenen dimensions agradables i altres que no ho són tant. Som limitats! No hi ha volta de full! I acceptar-ho és un gran pas. Perquè no tot pot estar sempre perfecte! No podem estar sempre al 100%!

La realitat i la vida ens sorprenen contínuament. I deixar-se sorprendre és clau per viure contents i alegres. Cal treballar per assolir la nostra millor versió, per fer realitat els nostres projectes, per arribar als nostres ideals! Cal ser inconformista! Però si en algun moment no arribem a les nostres expectatives (no a les dels altres eh!) i hem fet tot el que podíem, no tot es converteix en una porqueria ni nosaltres ens transformem en un desastre.

La vida dels altres

domino-481jpg-ffcf3342b0e50912Tots tenim l’experiència de la facilitat per jutjar els altres, per criticar aquells que no ens cauen bé, per comentar coses dels altres que seria molt millor que les calléssim. I sovint anem per la vida classificant i encasellant persones i situacions; i canviar aquesta visió de la jugada ens costa moltíssim.

Quantes vegades ens ha passat que algú ens fa veure alguna cosa que fem malament o que podríem millorar i no ens havíem adonat mai? Segurament li estem molt agraïts. No podria ser que els altres tampoc s’haguessin adonat d’algunes de les seves “limitacions” o allò que nosaltres considerem limitacions?

És fàcil que sigui així perquè cada persona té el seu mapa mental fruit de la genètica, l’educació, les experiències, la cultura… i això vulguem o no condiciona la nostra manera de veure el món.

Tanmateix, no ens podem conformar dient jo sóc així, aquest és el meu mapa mental perquè sempre podem enriquir-lo, ampliar-lo i buscar nous límits, grans ideals, noves perspectives. A més a més, en aquests temes tenim responsabilitat perquè succeeix com en el dominó, i una fitxa fa caure l’altra. El creixement d’un qüestiona i estimula els de l’entorn; i les fitxes immòbils es “contagien” del moviment i del desplaçament de la que es troba al seu costat.

Ser amic de mi mateix

caretas rojasAvui en dia es parla molt de la necessitat de poder gaudir de temps personal, de dedicar-se a un mateix, de cuidar-se i estimar-se, de trobar temps per a les pròpies aficions… Depenent de com s’expressin o visquin aquestes realitats pot resultar una mica estrany quan algú parla d’aquesta manera, i fins i tot en alguns casos podríem albirar certs aspectes de narcisisme o de l’individualisme típic dels temps actuals.

Tanmateix, penso que també hi ha creixement personal en això d’estimar-se a un mateix perquè som dignes de ser estimats i això no ho hem d’oblidar mai.

Aquells que som creients sabem que Déu ens estima tal com som i això ens dona molta pau i molta tranquil·litat, a més a més d’enfortir aquest bon exercici afectiu i psicològic. Si no ens estimem a nosaltres mateixos ens faltarà experiència i pràctica a l’hora d’estimar els altres. Si no ens estimem perd valor tot allò que fem o diem perquè falla el fonament i un edifici sense fonaments no s’aguanta de cap manera.

Però, què significa això d’estimar-nos a nosaltres mateixos? Doncs actuar amb nosaltres mateixos com ho faria el nostre millor amic o amiga, el nostre pare o la nostra mare. Un amic ens valora i ens accepta tal com som amb les nostres qualitats i els nostres defectes i limitacions. Ens comprèn, ens perdona i procura no ferir la nostra autoestima amb comparacions que no porten enlloc.

Ser amics de nosaltres mateixos és el primer pas per estimar a molts altres i per viure contents i alegres.