“Estamos rodeados”

img_1145

Avui he pensat ens aquella frase que surt en tantes pel·lícules d’acció: “Estamos rodeados”. Pel·lícules com les de James Bond en les que està envoltat del dolents que el persegueixen i en les que sempre se n’acaba sortint. Jo ho he pensat però en un altre sentit que ara t’explico…

He anat a fer una mica d’esport i a suar la samarreta i m’he trobat amb una gent meravellosa que també feien esport, hem intercanviat dues paraules, ens hem somrigut i hem continuat la nostra activitat…

Després he rebut una trucada d’una persona que aprecio molt, d’una grandíssima persona. Hem parlat, ens hem posat al dia d’alguns temes i a través del telèfon he notat l’afecte i la proximitat. Quina sort conèixer persones així!

A l’hora de dinar he pogut gaudir de la companyia de persones que feia temps que no estaven juntes, persones molt bones, persones amb grans valors. Persones que per a mi són referents per molts motius.

A la tarda he parlat pel whatsapp amb uns companys de la feina que són més que companys. Companys que se’n recorden de les coses i que et tenen present en la seva memòria i en el seu cor. Persones amb un gran esperit de servei i d’equip.

A la nit he passejat per una ciutat que m’encanta i he saludat a molta gent que només amb la mirada m’han fer sentir com a casa.

Sé que demà serà un altre dia, i em trobaré a les persones que més estimo i amb les que comparteixo la meva història personal. Externament no sempre passen coses extraordinàries però en l’interior serà una nova festa…

Algunes d’aquestes persones les conec força i altres d’algunes coincidències de la vida. Són persones amb les seves històries personals, fills dels seus pares i de les seves mares, amb virtuts i amb defectes, són les persones que ens envolten…

Potser no són perfectes, com jo tampoc no ho sóc, però són excepcionals! I la veritat és que em sento molt afortunat i molt agraït de tenir tan a prop persones així… Com deia al principi “estamos rodeados”…

Què ens passa a les persones?

TRAS BAMBALINAS EN LA SEMANA DE LA MODA EN LOS ÁNGELESQuina cosa tan curiosa que mai no acabem d’estar del tot contents. Tenim tot el que necessitem, i més! I encara no en tenim prou. Tenim tot o quasi tot; tenim el millor i no ho valorem, o ens acostumem com si fos el més normal del món; i allò bo, únic, veritable, irrepetible sembla com que va perdent el seu valor.

Què ens passa a les persones? Quin dilema! Quina necessitat d’educar la nostra mirada i les nostres emocions per veure i valorar les coses, la vida, les persones en la seva justa mesura.

Educar les emocions i la mirada per acostumar-nos a valorar; o millor, per no malacostumar-nos; educar la mirada per veure amb profunditat; per posar cada cosa al seu lloc; per no oblidar els tresors que tenim tan a l’abast, tan a tocar de mà, tan a prop que fa que no els valorem.

No parlo de conformisme, de cap manera! Amb conformisme no anem a cap lloc o més aviat anem al desastre… Què ens passa a les persones? De què tenim por? Què hauríem de treballar en el nostre interior per viure d’una altra manera? En què hauríem de canviar?

Sigueu feliços, però feliços de veritat!

FUEGOS ARTIFICIALESVull que els altres siguin feliços? Me n’alegro quan veig una persona feliç? Em preocupo per col·laborar en la felicitat dels altres? Intento fer la vida més feliç i agradable a les persones que m’envolten? Quina felicitat desitjo pels altres?

Totes les coses ens fan feliços de la mateixa manera? Sabem de sobres que no! A vegades trobem succedanis de la felicitat; altres vegades passatemps que ens entretenen un ratet; altres, coses que calen fins al fons; i altres, equivocacions que ens aporten experiència i humanitat.

M’ho dic sobretot a mi mateix i a qui li pugui servir: Desitjo que siguis feliç. Però feliç de veritat. No vagis a buscar la felicitat allà on no la pots trobar: en ambients superficials que sols ofereixen consumisme, però no alimenten l’interior ni donen raons per viure. No oblidis que l’alegria és el premi que obtenen aquells que, encara que hagin d’anar a contracorrent, tenen la valentia de ser conseqüents amb els seus propis valors.

Univers personal i interpersonal

AGATHA RUIZ DE LA PRADA“(…) no és veritat que l’home més feliç sigui el que més mostra les seves qualitats o les seves excel·lències. Generalment, l’acte de lluïment obeeix a la necessitat de demostrar el que hom és, i, en aquest sentit, pot ser conseqüència d’un sentiment d’inferioritat. El qui sap que val, no necessita lluir les seves excel·lències cap enfora, perquè en té la certesa interior. En tot acte de lluïment subsisteix la recerca del reconeixement. L’home feliç no és el que aconsegueix lluir les seves virtuts, sinó el que se sap estimat pel seu ésser i no per allò que representa.

Am tot, l’ésser humà necessita ser reconegut pels altres i aquest reconeixement també és causa de felicitat. De la mateixa manera que la ingratitud o la desídia dels altres ens causa patiment i, fins i tot, tristesa, no es pot negar que quan els altres ens reconeixen les qualitats o bé ens agraeixen els favors que els hem fet ens sentim feliços. Per això, la felicitat (…) no depèn dels objectes, sinó essencialment de l’univers personal i interpersonal” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Mariposas y capullos

mariposas en el estomago

Un estudiante de biología está en el laboratorio con su profesor. Analizan el proceso por el que los gusanos de seda se convierten en mariposas. Diez capullos han empezado a romperse y, poco a poco, van abriéndose.

Cuando quedan tres capullos por romperse, el profesor dice al alumno:

– Tengo una reunión, te dejo aquí para que los vigiles. Yo vuelvo en menos de una hora.

Minutos después, se abre un capullo más y la mariposa sale volando. Luego, otro capullo se abre y otra mariposa sale de su interior.

Pasa media hora y el último capullo aún no se ha abierto. El alumno se preocupa, “vendrá el profesor y este capullo aún sin romperse, va a pensar que he hecho algo”, reflexiona, así que coge un cúter y le hace un pequeño corte al capullo para ayudarlo. La mariposa despliega las alas, arranca a correr pero es incapaz de levantarlas… y no puede volar. “A ver si le habré cortado un nervio…”, se preocupa.

Llega el profesor y le pregunta cómo ha ido, el alumno responde:

– Bueno, bien, sí… todos han salido… menos éste, que no vuela.

– ¿Ha ido todo normal? – pregunta el profesor.

– Bueno, nada malo, al contrario, lo he ayudado un poco a romper el capullo, porque pensé que la mariposa podría morir si no intervenía… pero tal vez le he roto un nervio o un ala…

– No le has roto un ala, pero la has hecho una inútil de por vida. Porque la mariposa, gracias al esfuerzo que hace para romper el capullo, consigue que las alas se irriguen con sangre y pueda usarlas. Si no es ella la que rompe el capullo, ya no va a poder volar.

¡Uf! Esta historia me encanta, pero tiene varias enseñanzas difíciles de aceptar: no podemos hacer el trabajo por los demás, no podemos dejar que los demás hagan el trabajo por nosotros y no podemos evitar el dolor y el esfuerzo (XESCO ESPAR, Jugar con el corazón).