Viure el que no som

mascaras

A vegades succeeix en les persones que ens anem fabricant cuirasses i caretes per sobreviure als cops que ens dona la vida o per adaptar-nos a les diverses situacions que ens anem trobant.

No valoro aquest fet ni com a positiu ni com a negatiu, perquè a més a més ho fem amb la millor de les intencions; simplement constato la nostra gran capacitat de resistència i d’adaptació.

Sabem de sobres que en aquesta vida no tot són flors i violes i que cada persona és un món… o dos, com diu algú a qui estimo molt. I sovint no tenim més remei que viure d’aquesta manera: amb caretes i cuirasses. I torno a insistir en que això no ho dic pejorativament perquè estic parlant des d’una perspectiva de rectitud d’intenció. Cosa diferent seria que aquestes cartes i cuirasses fossin les estratègies d’una actitud hipòcrita i mentidera.

El que sí voldria fer és tres reflexions sobre aquestes caretes i cuirasses que ens “regala” la vida. Primera reflexió: procurem que les caretes i cuirasses que portem siguin les mínimes? És a dir, intentem sempre ser i mostrar el nostre jo més autèntic i profund alliberant-nos de càrregues mentals i emocionals pesades i immobilitzadores? Carregues que en el fons no ens deixen créixer com a persones…

Segona reflexió: aquestes caretes i cuirasses que ens ha “regalat” la vida són d’acord amb els nostres principis i valors? Són el que volem ser i viure? Són el que ens fa més humans, més autèntics, més reals?

I tercera i última reflexió: tenim temps i valentia per fer-nos aquestes preguntes i treballar interiorment allà on calgui? O vivim immersos en un món de sorolls, d’activisme i de no parar ni un segon que ens impossibilita veure més enllà de l’immediatesa?

Anuncis

Hi ha una cosa que tots tenim en comú…

bombollas

Hi ha una cosa que tots tenim en comú. Tots els que llegiu aquest text. Tots sense excepció. Aquesta “cosa” en comú és que volem ser feliços, i desitjar el contrari és impossible. Però la qüestió és com ho hem de fer per a ser-ho; de fet aquí és on comencen els problemes.

En primer lloc perquè no tots tenim el mateix concepte de felicitat; però si ara prescindim d’això i d’altres conceptes teòrics al voltant de la felicitat i ens centrem en la pràctica segur que també tots coincidim ens acceptar que no totes les nostres decisions i opcions ens apropen de la mateixa manera a la nostra idea de felicitat. I no només això, sinó que algunes de les nostres decisions de fet ens allunyen.

Un primera pregunta que ens podem fer seguint el fil del que comentem és si les nostres estratègies són les més adients a l’hora de decidir coses. Ens centrem en la immediatesa? Sabem valorar el que ens convé més tenint presents els nostres principis i valors? Sabem agafar distància per tenir sempre una perspectiva més rica? Sabem discernir els diversos elements i emocions que intervenen en les nostres decisions? Reflexionem sobre allò que fem i sobre com podem millorar-ho?

No és cap secret que avui en dia vivim en una contínua superficialitat i que si un es despista una mica és molt fàcil centrar-se en el tenir abans que ens el ser. Per això, una última recomanació en la reflexió d’avui: posem tot l’esforç en el ser, en la vida interior, en la maduresa emocional i en la fortalesa d’ànim. Mirem endins i escoltem què ens diu el cor (atenció: el cor! no els sentiments a flor de pell), la nostra consciència, allò més sagrat de la persona… Estarem posant els fonaments de la nostra felicitat i facilitarem la dels que tenim al nostre costat.