Cor gran

Tenir un cor gran és signe de moltes coses: generositat, amplitud de mires, valentia, passió, afany de creixement, ganes d’aprendre, capacitat d’estimar, etc.

El contrari és tenir un cor petit amb una mentalitat petita que normalment acaba excloent els altres. Un cor petit ens limita i ens empetiteix. La mentalitat de partit únic i de pensament únic rebutja els que són diferents a nosaltres i els que pensen diferent pel simple fet de fer-ho.

Davant d’aquesta mentalitat exclusivista, de partit únic, de pensament únic que porta a rebutjar i a desacreditar les maneres d’actuar que són diferents a la nostra cal tenir magnanimitat i valentia per a superar una visió pobre i reduïda de la vida que no porta en lloc.

I en aquest tema el principal enemic som nosaltres mateixos. La falta de reflexió, la pobresa de perspectiva, la por, l’avorriment i la frivolitat, la manca d’imaginació i d’interioritat  porta a moltes persones a buscar falses seguretats que en el fons són succedanis de la felicitat. Ens conformem amb poca cosa i ens sembla que no és possible una vida diferent.

Miratges de pel·lícula i miratges de la vida

Miratges de l'amor 1979Si busquem la paraula “miratge” al diccionari veurem com ens diu més o menys que és un fenomen òptic que es produeix per l’escalfament de les capes d’aire en contacte immediat amb el sòl i que és força habitual en dies molt calorosos en zones seques.

En les pel·lícules veiem com aquests miratges són magnificats i llavors, si són al desert, apareixen palmeres, manantials d’aigua i fins i tot persones… I així es presenta la nostra imaginació amb una gran capacitat d’enganyar-nos i fer-nos veure allò que desitgem, allò que realment voldríem veure.

En la vida també experimentem alguna cosa semblant als miratges. A vegades hi ha situacions, persones o experiències que esdevenen autèntics miratges de la nostra imaginació. Podríem posar un munt d’exemples; i segur que si ara hi pensem una mica fàcilment en trobarem uns quants. I quasi tots tenen un comú denominador: haver idealitzat aquella persona, aquella situació o aquella experiència.

A les pel·lícules habitualment trobem dos opcions davant els miratges. Una és la que mai arriba, és aquella que sembla que el personatge s’apropa però mai acaba d’arribar; llavors les forces s’esgoten i el fracàs és inevitable. L’altra opció és la que desapareix quan el protagonista arriba; és aquella quan el benestar i el plaer estan a tocar tot s’esvaeix i la decepció és immensa.

En la vida no sabria dir quin és el millor sistema per no deixar-nos enganyar per aquests miratges però sí que hi ha una actitud essencial: viure el present amb tota la seva intensitat, viure “aquí i ara” i descobrir la gran riquesa de les situacions, les experiències i les persones que ens envolten.

Però està clar que per assolir aquesta actitud cal posar-s’hi i arriscar-se sense por. I encara afegiria una cosa, més que caminar cap els miratges caldria que els atraguéssim cap a nosaltres, preparant-nos i transformant-nos; i si són reals, no patiu que ja vindran.

La Malanca

50-Minimoto-50cc-1970-rouge-malanca-01-La Malanca era una moto petita de color vermell de la que gaudíem amb els meus cosins tots els estius. Passàvem les vacances al poble i la Malanca era un dels elements, entre altres, que no hi podien faltar. Tots plegats configuraven uns estius genials plens d’alegria, bon humor, creativitat, imaginació, iniciativa, diversió, descans, família, innocència, llibertat… Ara aquells estius són records i al mateix temps fonament de les nostres històries personals i familiars.

Com deia, la Malanca era una moto petita, de poca cilindrada i que no corria massa; però al seu voltant passaven moltes coses: hores i hores de córrer cronometrant a veure qui anava més ràpid; hores i hores millorant el nostre estil traient el genoll tant com podíem quasi fins a tocar el terra o tocant-lo literalment i pelant-nos els genolls; hores i hores compartint l’amistat i passant-s’ho la mar de bé…

També la Malanca suposava algun enfado, quan no funcionava i la intentàvem arreglar per tot els mitjans abans de portar-la al taller. Quan no s’engegava passava de ser el millor entreteniment a ser un desastre. La Malanca suposava inversió de temps i de diners ja que la gasolina sortia dels nostres diners (o dels pares) i ens repartíem el subministrament.

La Malanca era una de les diversions de l’estiu entre moltes altres. Podríem dir que era un dels nostres “tresors”. Estàvem orgullosos de tenir aquella moto, amb el circuit que ens fèiem sota uns pins, amb les carreres que ens transportaven als grans campions de motociclisme d’aquella època. Quina gran moto la Malanca i quantes hores de bons moments ens va donar.

Quines són les nostres Malanques d’avui? Les cuidem? Estem orgullosos de tenir-les? Invertim temps i diners? Les valorem? Les millorem? Busquem aquests moments que ens donava la Malanca per trobar-nos amb les persones que estimem, per descansar, per divertir-nos? Les Malanques canvien amb el temps però són importants, no tant per elles mateixes sinó per tot el que ens poden donar i sobretot perquè ens ajuden a trobar-nos amb els altres i junts compartir moltes coses.