“Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres”

“Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres”. Aquesta frase del genial Groucho Marx mostra el que de vegades fem a la pràctica en la nostra vida encara que ens costi reconèixer-ho.

Tots tenim grans frases, o no tan grans, que expressen els nostres principis implícits o explícits, o almenys aquells que voldríem que regissin les nostres vides; però una cosa és tenir un principis teòrics i l’altra és viure de principis.

Quan parlo de viure de principis em refereixo a tenir uns ideals pensats, madurats i ponderats que tracto d’aplicar a totes les circumstàncies de la vida i en tots els moments. No és de cap manera una mena de quadratura del cercle a on tot i tothom ha de passar pel meu adreçador personal, sinó que és haver pensat la pròpia vida i haver buscat la millor versió personal independentment de les conveniències, les comoditats, els sentiments i les passions del moment. És a dir, que si per a mi la família és un valor fonamental, aquest ho és fins i tot per sobre d’un enfado momentani, d’un mal moment o d’un malentès que pot tirar-ho tot per terra. O dit d’una altra manera, viure de principis és tenir una vida coherent amb els nostres principis independentment de qui tinguem al davant o fins i tot de si sortim beneficiats o perjudicats.

Viure de principis requereix un gran esforç i una dosi d’humilitat molt gran perquè si no anem a l’aguait sempre s’acaba imposant el nostre ego personal que sol ser poc amic de compartir i de cedir el lloc quan algú ho reclama.

Anuncis

Ens hem de convèncer que som genials

geniales

Quan algú es fica amb nosaltres, freqüentment, el que ens fastigueja és que “ens rebaixen”, ens menyspreen, ens lleven una qualitat. Quan ens diuen carrinclons, pallussos, incapaços, ridículs… és la nostra posició la que es veu atacada.

Això sí, la cosa només regeix per als qui no s’han construït una autoestima a prova de bombes. Per a les persones realment fortes, no passa res. Però el que potser ens sorprendrà és que aquesta autoestima està basada en la simplificació, en la humilitat, en la renúncia.

Per fer-ho, ens hem de convèncer que som genials, no perquè siguem guapos, llestos o hàbils, sinó únicament i exclusivament per una senzilla i poderosa raó: perquè som éssers humans amb capacitat d’estimar (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Dialogar o monologar

Dialogo

Si analitzem la gran majoria de programes de ràdio o televisió que segueixen el format de tertúlies polítiques, esportives o de temes del “cor” ens adonarem que si hi ha algun aspecte que brilla per la seva absència és l’autèntic diàleg. I possiblement el mateix succeeix si analitzem algunes de les nostres discussions amistoses o no tan amistoses.

No són diàlegs, són monòlegs en els que cadascú diu la seva sense haver escoltat realment el que l’altre està dient amb les seves paraules i amb els seus gestos. Quan l’altre parla jo m’escolto a mi mateix i ja preparo el que diré a la que pugui col·locar el meu discurs o en el moment que l’altre faci una pausa més llarga per respirar una mica.

Tenim les nostres idees i deixar-nos interpel·lar per altres ens costa molt perquè ens treu de les nostres seguretats i d’allò que ja tenim preconcebut. Canviar una peça del nostre sistema d’equilibris mentals ens fa por perquè totes les peces estan relacionades i llavors podria trontollar la nostra casa conceptual i això no ens ve gens de gust ni que sigui en temes banals.

Dialogar no significa dir només el que jo penso i pretendre que l’altre ens cregui o pensi el mateix. L’autèntic diàleg parteix de l’altre. No imposa idees, ni fa afirmacions excloents (“això és així i el que pensi el contrari és un…” o “una persona mínimament intel·ligent pensaria el que jo estic dient…”).

No es pot prescindir de l’altre a l’hora de dialogar; i l’altre amb totes les seves circumstàncies. Per això el diàleg necessita temps i també requereix la humilitat de tractar l’altre tal com és ara i no com hauria de ser (o com jo penso que hauria de ser).

Per tant, dialoguem, dialoguem i dialoguem. Amb els pares, amb els fills, amb els germans, amb la parella, amb els avis, amb els néts, amb els companys, amb els amics,… Si és autèntic diàleg serà una gran font d’enriquiment personal.