Donar el millor de mi mateix

Diumenge al matí vaig voler anar a la piscina a fer natació. Jo odio la natació perquè ni nedo bé, ni m’agrada nedar. Però vaig decidir fer-ho perquè tinc una lesió al genoll i no puc córrer. Nedar no força tant l’articulació, de manera que me n’hi vaig anar.

Però, igual que sempre que nedo, vaig acabar exhaust. Després havia d’anar a dinar amb els meus pares. Allí també hi havia de trobar el meu germà i la seva dona. Hi vaig anar i ja durant el trajecte em vaig posar de mal humor. La raó? Estava aclaparat, em feien mal les cames i el braços. Ja no tenia ganes de dinar amb ningú. “Tant de bo me’n pogués anar a dormir a casa!”, vaig pensar.

Jo generalment m’ho passo bé amb la meva família. Riem, ens apreciem i junts estem genial. Aquell dia, en canvi, vaig arribar a casa els meus pares emocionalment malament. Però abans d’entrar-hi, em vaig aturar davant de la porta i vaig recordar el que hem a après a psicoteràpia: “Puc ser feliç fins i tot amb un símptoma físic que em molesti”.

I llavors, (…), vaig aconseguir una cosa realment bona: vaig decidir acceptar la situació i simplement donar el millor de mi mateix. Vaig entrar, em vaig asseure a taula i, acceptant sempre la meva incomoditat interior, vaig tractar tothom amb tendresa. Vaig parar atenció a les coses que explicaven el meu germà, la meva cunyada i els meus pares.  Vaig mirar de ser elegant i amable amb els gestos, amb l’actitud. Vaig afegir una actitud de comprensió i unes paraules de calma a qui es preocupava per alguna cosa… i es va fer el miracle! Em va passar del tot el malestar psicològic: estava cansat, però em sentia bé.

El meu plantejament de l’àpat va ser diferent de l’habitual. Sabia que no podia estar com de costum (no riuria, no faria bromes…) perquè no tenia forces. Però volia posar un granet de sorra al bé comú: de manera discreta, però perseverant (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Anuncis

Comunicar-se

Claves-para-comunicar-01

Un dels reptes més importants que tenim entre mans és l’èxit de la nostra capacitat comunicativa. O dit d’una altra manera: que els nostres missatges arribin al receptor en la manera com realment volem que arribin.

Dic que és un dels nostres reptes més importants perquè en tot el que fem, fins i tot en els nostres silencis i en les nostres mirades i gestos, estem contínuament comunicant. La comunicació és present i per tant imprescindible en tots els grups humans: amb els companys de treball, amb el jefe, amb l’equip que has de coordinar, amb els clients, amb els companys, amb els amics, amb la família, amb la parella, amb els fills…

Hi ha algunes preguntes que ens podem fer per discernir la qualitat de les nostres comunicacions: quin és l’objectiu principal d’això que vaig a dir? Vull que arribi el missatge o vull imposar-me a l’altre perquè li quedi clar qui mana o qui en sap més? Vull vèncer o convèncer? Comunico amb el cor o amb el meu ego endurit? Utilitzo paraules dures i feridores o evito l’agressivitat? Faig servir expressions excloents o busco els punts en comú?

Aquestes preguntes i moltes altres ens poden ajudar. Suposo que tots tenim experiència que a vegades comuniquem una cosa i els efectes són totalment contraris a allò que havíem previst. Ens passa que diem alguna cosa amb bona intenció i en canvi s’interpreta d’una manera molt diferent. Està clar que en aquests casos alguna cosa ha fallat. Concloure que el problema és dels altres o que no ens entenen és una actitud una mica pobre. Revisem la nostra part de responsabilitat, que no és poca, i intentem millorar i tenir èxit en l’art de comunicar-se.

Dialogar o monologar

Dialogo

Si analitzem la gran majoria de programes de ràdio o televisió que segueixen el format de tertúlies polítiques, esportives o de temes del “cor” ens adonarem que si hi ha algun aspecte que brilla per la seva absència és l’autèntic diàleg. I possiblement el mateix succeeix si analitzem algunes de les nostres discussions amistoses o no tan amistoses.

No són diàlegs, són monòlegs en els que cadascú diu la seva sense haver escoltat realment el que l’altre està dient amb les seves paraules i amb els seus gestos. Quan l’altre parla jo m’escolto a mi mateix i ja preparo el que diré a la que pugui col·locar el meu discurs o en el moment que l’altre faci una pausa més llarga per respirar una mica.

Tenim les nostres idees i deixar-nos interpel·lar per altres ens costa molt perquè ens treu de les nostres seguretats i d’allò que ja tenim preconcebut. Canviar una peça del nostre sistema d’equilibris mentals ens fa por perquè totes les peces estan relacionades i llavors podria trontollar la nostra casa conceptual i això no ens ve gens de gust ni que sigui en temes banals.

Dialogar no significa dir només el que jo penso i pretendre que l’altre ens cregui o pensi el mateix. L’autèntic diàleg parteix de l’altre. No imposa idees, ni fa afirmacions excloents (“això és així i el que pensi el contrari és un…” o “una persona mínimament intel·ligent pensaria el que jo estic dient…”).

No es pot prescindir de l’altre a l’hora de dialogar; i l’altre amb totes les seves circumstàncies. Per això el diàleg necessita temps i també requereix la humilitat de tractar l’altre tal com és ara i no com hauria de ser (o com jo penso que hauria de ser).

Per tant, dialoguem, dialoguem i dialoguem. Amb els pares, amb els fills, amb els germans, amb la parella, amb els avis, amb els néts, amb els companys, amb els amics,… Si és autèntic diàleg serà una gran font d’enriquiment personal.