“Si tan sols tingués tal cosa, seria feliç…”

nick

Nick Vujicic és un australià d’uns vint-i-cinc anys que va néixer sense cames ni braços. És un jove guapo i divertit, si bé sorprèn veure’l per primer cop. Amb les seves limitacions i tot, ara és famós i admirat a mig món. Però de petit, va tenir una fase difícil. Cada nit se n’anava a dormir demanant a Déu que li fes créixer, durant la nit, les cames i els braços. Al matí, la decepció era tan gran que es passava els primers deu minuts del dia plorant amagat entre els llençols.

Al seu llibre Life Without Limits explica: “Quan era petit m’imaginava que si tan sols Deu em donés cames i braços seria feliç la resta de la meva vida. Avui sé que això no és veritat: és una ficció. Després vaig descobrir que aquesta neura és molt corrent; es tracta de la síndrome de “si tan sols tingués tal cosa, seria feliç”… Aquesta manera de pensar és una al·lucinació col·lectiva en què ja no caic (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

La pregunta pel sentit

elsentidodelavidaLa pregunta pel sentit és, segons el nostre punt de vista, consubstancial a l’ésser humà, i encara que pot romandre, provisionalment, amagada en el cor de l’home, tard o d’hora aflora a la superfície i exigeix una resposta.

Felicitat i sentit formen un binomi indestriable, tan indestriable com infelicitat i absurd. Quan hom experimenta que el seu esforç té sentit, que la seva lluita té raó de ser i que la seva existència no és en debades, sinó que acompleix una funció en el món, sent en el seu interior la vivència de la felicitat.

Quan experimenta, en canvi, que allò que fa és absurd, que la seva lluita és inútil, que la seva presència en el món és completament irrellevant i que no interessa ningú, experimenta la infelicitat.

Cercar la felicitat, és, per tant, cercar una vida plena de sentit i això exigeix formular-se preguntes en la soledat més dolorosa de totes i assajar una resposta, ni que sigui provisional. Cadascú ha d’afrontar el sentit de la seva existència i ningú no pot substituir l’altre en aquesta comesa (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Sentit de l’humor

patch-adams__iphone_640L’humor té un paper clau en l’assoliment de la felicitat. Encara que l’humor pugui considerar-se, a priori, una qüestió frívola i irrellevant, és tot al contrari. L’humor té un paper molt important en la vida humana i sobretot pel que fa a l’assoliment de la felicitat, fins a tal punt que es podria arribar a dir que un home que no tingués ni practiqués el sentit de l’humor al llarg de la seva vida difícilment arribaria a tastar l’estat de felicitat. L’humor és una manera de relacionar-se amb un mateix, amb els altres i amb el món sencer que catalitza l’estat de felicitat.

L’humor savi ens permet prendre distància de nosaltres mateixos i riure’ns alegrement dels nostres propis defectes i vicis. També ens permet relativitzar els nostres fins i la seriositat que generalment donem a l’acte de viure.

La persona que practica realment el sentit de l’humor és la que sap fer humor de si mateix i no tan sols dels altres, la que es mira amb distància les coses i sap que, en darrer terme, no tot el que passa depèn de nosaltres. Molt sovint, podem prendre distància del present i relativitzar certes coses, perquè creiem que, més enllà del nostre esforç i de la nostra bona fe, Déu hi farà més que nosaltres. És savi l’home que sap que, en darrer terme, no tot està sota la seva sobirania i sota el seu control (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Un món de desgraciats

sufrimiento“Només un ésser individualista i tancat sobre si mateix podria ser feliç en un món de desgraciats, però un ésser que s’obre a la perspectiva dels altres i viu en pròpia pell el seu sofriment no pot restar indiferent al seu patiment. En aquest sentit, la felicitat personal no pot anar deslligada de la felicitat dels altres. Només puc ser feliç si veig els altres feliços o, dient-ho d’una manera més suau, si tinc consciència que m’he esforçat tant com he pogut, perquè els altres, els propers i els llunyans, els que conec i els que desconec, siguin més feliços del que són.

Si la pròpia felicitat està tan lligada a la felicitat dels altres, l’objecció que es presenta és immensa, perquè hom es plantejarà si hom pot ser feliç en un món on hi ha tant de sofriment, on hi ha tantes calamitats, injustícies, crueltats i violència. En més d’una ocasió hem sentit a dir que, per a poder ser mínimament feliç, cal apagar el televisor i deixar de llegir el diari, perquè, en entrar en contacte amb els mitjans de comunicació de masses, hom s’assabenta de la immensa ferida del món i, en interioritzar el patiment dels altres, experimenta una profunda tristesa en el cor. (…)

No podem excusar-nos en la ignorància, perquè en som coneixedors des del nostre petit regne de confort occidental. És evident que no tenim un accés neutral al que passa, però sabem que el que passa no és bo per a moltes persones, sabem que hi ha milers de persones que pateixen diàriament i que no podem aspirar a una felicitat que impliqui la indiferència davant del patiment que hi ha en el món. No fóra una autèntica felicitat, sinó un estat d’ànim prefabricat de manera fictícia des d’interessos egocèntrics i individualistes.

La felicitat no és incompatible amb la compassió; ans tot al contrari, la felicitat està íntimament relacionada amb l’experiència de la compassió i de l’acció a favor de l’altre.

La ignorància no ens fa feliços, sinó estúpids. No podem tancar els ulls davant de la misèria, no podem mirar a una altra banda i fer veure que aquell immens oceà de patiment no existeix. La felicitat és un estat que es conquereix mitjançant la lluita, però no amb la lluita individual per a ser més, per a tenir més, per aparentar més, per ocupar la punta de la piràmide social, sinó amb la lluita comuna a favor de l’altre, de la justícia i del bé” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Sigueu feliços, però feliços de veritat!

FUEGOS ARTIFICIALESVull que els altres siguin feliços? Me n’alegro quan veig una persona feliç? Em preocupo per col·laborar en la felicitat dels altres? Intento fer la vida més feliç i agradable a les persones que m’envolten? Quina felicitat desitjo pels altres?

Totes les coses ens fan feliços de la mateixa manera? Sabem de sobres que no! A vegades trobem succedanis de la felicitat; altres vegades passatemps que ens entretenen un ratet; altres, coses que calen fins al fons; i altres, equivocacions que ens aporten experiència i humanitat.

M’ho dic sobretot a mi mateix i a qui li pugui servir: Desitjo que siguis feliç. Però feliç de veritat. No vagis a buscar la felicitat allà on no la pots trobar: en ambients superficials que sols ofereixen consumisme, però no alimenten l’interior ni donen raons per viure. No oblidis que l’alegria és el premi que obtenen aquells que, encara que hagin d’anar a contracorrent, tenen la valentia de ser conseqüents amb els seus propis valors.

Viure el moment present

????????Molts nens quan són petits tenen el costum de preguntar coses d’aquest estil: què farem després? On anirem després? Què menjarem després? Després podré anar…? Després podré veure…? I el “després” sembla que sigui el més important de les seves vides com si no hi hagués un present bonic i ple d’experiències per ser viscudes amb tota la intensitat.

Tanmateix, a moltes persones adultes els hi passa una cosa semblant i s’obliden de gaudir dels moments de felicitat que ara i aquí podem trobar en les coses petites normals i corrents. Moltes persones esperen per ser felices. No volen ser-ho ara perquè potser després vindrà una situació millor. Quan hagi acabat els estudis, quan tingui una feina fixa, quan m’hagi casat, quan tingui una casa com havia somiat, quan les meves seguretats i comoditats estiguin solucionades, quan ocupi aquest càrrec… I així podríem fer una llista de coses quasi fins i a l’infinit on hi podríem incloure aspectes molt menys importants i vitals dels que acabem d’anomenar.

El futur no existeix i és ara, en el present on hem de començar a construir-lo, on hem de ser feliços i gaudir enmig de la realitat que estem vivint, tan si és com ens l’havíem imaginat com si no. Esperar sempre una altra cosa que ens ompli per llavors ser feliços és deixar escapar la vida i desaprofitar els nombrosos moments gratuïts de felicitat que tots tenim; i la vida no para de sorprendre’ns.

Un savi va dir una vegada: “Jo no esperaré. Viuré el moment present omplint-lo d’amor. Si em passo el temps esperant, potser les coses que espero mai arribaran. L’únic que m’arribarà amb tota seguretat serà la mort. I si espero el moment oportú per fer coses grans? És ara que he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten cada dia per a realitzar acciones ordinàries de manera extraordinària”.

Brúixola interior

brujula, mapas 160825“La felicitat no pot identificar-se amb el desbocament. El desbocament és, molt sovint, la conseqüència d’un excés de repressió i, en aquest sentit, n’és una reacció lògica, però mai no és un fi en si mateix, sinó la rèplica davant una educació, una política i una societat excessivament puritanes i restrictives (…).

La necessitat d’evasió posa de manifest, al cap i a la fi, una vida infeliç de la qual hom mira d’eixir tan sovint com pot. El qui té una vida plena en el lloc on viu i treballa, el qui estima el que fa i estima els seus, no té necessitat de tocar el dos i de desaparèixer d’escena (…).

Tot i els grans mecanismes d’evasió col·lectiva de què disposem, tot i els infinits artefactes tecnològics que tenen com a objectiu distreure’ns i divertir-nos, malgrat el benestar social i econòmic de què gaudeixen molts ciutadans occidentals, en les nostres societats es detecta una mena d’abatiment, de tristor (…).

La primera conseqüència d’aquesta tristor és la inestabilitat, la necessitat de bellugar-se, una set de moure’s físicament, psicològicament i espiritualment (…). Dia i nit practiquem el surf. Però aquesta inestabilitat exterior és el símptoma del desmanegament de la brúixola interior” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).