L’acceptació d’un mateix

Aceptarse“La felicitat es relaciona amb l’acte d’estimar, però també amb la capacitat d’acceptar-se un mateix. Cada persona té una configuració única i irrepetible, perquè és un univers singular (…). Un cop més cal recordar la frase de Sòcrates manllevada de l’Oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix!” Heus ací el primer exercici que cal desenvolupar per acceptar-se i poder ser, mínimament, feliç. La fugida cap enfora, l’autoengany, la infravaloració o la sobrevaloració són formes de relació amb un mateix que condueixen, tard o d’hora, a la infelicitat. (…)

Acceptar-se un mateix no vol dir resignar-se a allò que hom és ara, sinó acceptar com a do les possibilitats que s’han rebut. No hem escollit la nostra corporeïtat, ni tampoc la nostra dimensió sexuada, ni la nostra capacitat memorística o la nostra sensibilitat musical, però tampoc no hem fet mèrits per tenir les possibilitats que té el nostre ésser en tants camps.

Acceptar-se, doncs, no significa dimitir i resignar-se a ser el que som ara en el present i a reiterar-nos indefinidament en el futur, sinó que ens exigeix tensar al màxim les nostres possibilitats, desenvolupar el nostre potencial creatiu. Res no ens fa més feliços que l’assoliment de les nostres possibilitats, però encara ens fa més feliços veure com, mitjançant la nostra ajuda, hem fet possible el desenvolupament de les possibilitats dels altres” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Univers personal i interpersonal

AGATHA RUIZ DE LA PRADA“(…) no és veritat que l’home més feliç sigui el que més mostra les seves qualitats o les seves excel·lències. Generalment, l’acte de lluïment obeeix a la necessitat de demostrar el que hom és, i, en aquest sentit, pot ser conseqüència d’un sentiment d’inferioritat. El qui sap que val, no necessita lluir les seves excel·lències cap enfora, perquè en té la certesa interior. En tot acte de lluïment subsisteix la recerca del reconeixement. L’home feliç no és el que aconsegueix lluir les seves virtuts, sinó el que se sap estimat pel seu ésser i no per allò que representa.

Am tot, l’ésser humà necessita ser reconegut pels altres i aquest reconeixement també és causa de felicitat. De la mateixa manera que la ingratitud o la desídia dels altres ens causa patiment i, fins i tot, tristesa, no es pot negar que quan els altres ens reconeixen les qualitats o bé ens agraeixen els favors que els hem fet ens sentim feliços. Per això, la felicitat (…) no depèn dels objectes, sinó essencialment de l’univers personal i interpersonal” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Quin tipus de persones som?

_MG_2669Hi ha persones que creen unió i cohesió allà on es troben: família, veïns, companys de feina, grups… I quan ens trobem una persona així és un goig tractar amb ella. Hi estaríem parlant hores i hores perquè ens fan estar bé, còmodes, tranquils… Altres en canvi sempre creen divisió i enfrontaments.

Voldria fixar-me en les que uneixen. Són persones que valoren a cada persona, que es preocupen perquè ningú quedi aïllat i sol. Respecten, estimen, van de cara, accepten les diferències, tenen una il·lusió que es contagia i saben elogiar els èxits dels altres.

Les persones que uneixen es fixen en l’important i passen per alt detalls que podrien suposar conflicte; van al nucli de les qüestions i s’alegren amb els altres perquè tenen el convenciment que quan creix el bé, tots hi guanyem.

La crítica no és el seu fort i menys a les esquenes de ningú. El seu interès és millorar, però millorar tots i en seu llenguatge hi ha paraules que quasi estan desterrades: odi, enveja, mentida, llistes negres…

Les persones que uneixen no et parlen des d’una posició superior i saben reconèixer els propis errors. No tenen pressa per escoltar-te, no imposen, no criden per tenir més raó, no dramatitzen, respecten sempre, accepten idees diferents a les seves, no volen vèncer sinó convèncer, són equilibrades, sense “fílies” ni “fòbies” irracionals. Per això tenen molts amics que els aprecien sincerament.

Una frase de la Mare Teresa de Calcuta pot resumir el que practiquen aquestes persones: “Que ningú no s’acosti a vosaltres sense que se’n torni millor i més feliç”.