Eliminar les molèsties provocades per la ment

El mètode per eliminar les molèsties provocades per la ment també implica el que jo en dic “donar el millor” d’un mateix o bé fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats. Per perdre la por del dolor, de l’ansietat o de la tristesa, ens hem d’adonar que podem ser feliços amb això i tot. Això vol dir que podem fer molt malgrat les limitacions. Potser més que mai. O, si més no, uns actes d’un valor enorme.

(…)

Cada cop que en un erm, en un desert de l’ànima, hi fem alguna cosa bella, hi surt una flor. I aquestes flors exhalen les aromes més extraordinàries de la vida. Això és donar el millor d’un mateix o fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats, cosa que podem practicar sempre i a cada lloc. Aquesta actitud ens situa automàticament per damunt de qualsevol malestar i, si és psicològic, aquest desapareixerà. Això és perdre la por del dolor sense lluitar. Això és combatre sense batallar (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Acceptació alegre

El primer pas per superar aquests mals inventats per la ment és el que jo en dic “acceptació alegre”. Consisteix a comprendre que podem estar bé amb dolor, cansament o ansietat i tot.

Aquest tipus d’acceptació és alegre en contraposició al que podríem anomenar “acceptació abatuda” o resignació.

Si la persona que pateix aquest malestar psicogen experimenta que es pot ser feliç amb el símptoma, suprimirà la por i la seva lluita en contra. En això consisteix l’acceptació alegre: ser feliç amb el símptoma i tot (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Les persones realment fortes no es barallen quasi mai

fuertes

Les persones realment fortes i felices no es barallen quasi mai. No perden el seu preciós temps ni la seva magnífica energia en això. Estan centrades a gaudir amb els seus projectes i la seva vida. I el millor és que els improperis i els estirabots amb prou feines els molesten.

Però quan estem neuròtics ens passa tot el contrari: ens tornem hipersensibles i paranoics i ens protegim anticipadament de qui ens podria ofendre. Moltes vegades resulta que acabem aïllant-nos amb la idea que la gent és un fàstic (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

“Si tan sols tingués tal cosa, seria feliç…”

nick

Nick Vujicic és un australià d’uns vint-i-cinc anys que va néixer sense cames ni braços. És un jove guapo i divertit, si bé sorprèn veure’l per primer cop. Amb les seves limitacions i tot, ara és famós i admirat a mig món. Però de petit, va tenir una fase difícil. Cada nit se n’anava a dormir demanant a Déu que li fes créixer, durant la nit, les cames i els braços. Al matí, la decepció era tan gran que es passava els primers deu minuts del dia plorant amagat entre els llençols.

Al seu llibre Life Without Limits explica: “Quan era petit m’imaginava que si tan sols Deu em donés cames i braços seria feliç la resta de la meva vida. Avui sé que això no és veritat: és una ficció. Després vaig descobrir que aquesta neura és molt corrent; es tracta de la síndrome de “si tan sols tingués tal cosa, seria feliç”… Aquesta manera de pensar és una al·lucinació col·lectiva en què ja no caic (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Hi ha una cosa que tots tenim en comú…

bombollas

Hi ha una cosa que tots tenim en comú. Tots els que llegiu aquest text. Tots sense excepció. Aquesta “cosa” en comú és que volem ser feliços, i desitjar el contrari és impossible. Però la qüestió és com ho hem de fer per a ser-ho; de fet aquí és on comencen els problemes.

En primer lloc perquè no tots tenim el mateix concepte de felicitat; però si ara prescindim d’això i d’altres conceptes teòrics al voltant de la felicitat i ens centrem en la pràctica segur que també tots coincidim ens acceptar que no totes les nostres decisions i opcions ens apropen de la mateixa manera a la nostra idea de felicitat. I no només això, sinó que algunes de les nostres decisions de fet ens allunyen.

Un primera pregunta que ens podem fer seguint el fil del que comentem és si les nostres estratègies són les més adients a l’hora de decidir coses. Ens centrem en la immediatesa? Sabem valorar el que ens convé més tenint presents els nostres principis i valors? Sabem agafar distància per tenir sempre una perspectiva més rica? Sabem discernir els diversos elements i emocions que intervenen en les nostres decisions? Reflexionem sobre allò que fem i sobre com podem millorar-ho?

No és cap secret que avui en dia vivim en una contínua superficialitat i que si un es despista una mica és molt fàcil centrar-se en el tenir abans que ens el ser. Per això, una última recomanació en la reflexió d’avui: posem tot l’esforç en el ser, en la vida interior, en la maduresa emocional i en la fortalesa d’ànim. Mirem endins i escoltem què ens diu el cor (atenció: el cor! no els sentiments a flor de pell), la nostra consciència, allò més sagrat de la persona… Estarem posant els fonaments de la nostra felicitat i facilitarem la dels que tenim al nostre costat.

Ser feliços en cada present que ens toca viure

felizQuan hom experimenta que, gràcies al seu esforç i a la seva donació, l’altre té un futur, se sent plenament feliç. També és propi de l’home savi saber distingir les preocupacions grans de les petites, i no magnificar les que són petites ni, naturalment, minimitzar les que tenen grans proporcions.

En moltes ocasions, les petites foteses de la vida humana ens acaparen i ens priven de l’experiència de la felicitat. Quan passa això, ens manca distància, mirada crítica i irònica sobre la realitat. Hi ha preocupacions que, certament, no poden deixar d’afectar-nos, però n’hi ha d’altres que no haurien d’ocupar el més mínim espai mental.

La vida humana està teixida de preocupacions, la qual cosa vol dir que, si la felicitat és possible, ha de ser possible en aquest teixit i no esquivant-les o foragitant-les. (…)

L’home feliç no tem el futur, sinó que l’assumeix amb serenitat, sense anticipar abans d’hora les dificultats que vindran. Soren Kierkegaard es lamenta del fet que els homes visquin permanentment preocupats pel futur i que d’aquesta manera se’ls escapi el present i, en els “Discursos edificants”, ens exhorta a viure com els ocells de cel i els lliris del camp, despreocupats i centrats en el present. (…)

Hauríem de fer el possible per ser feliços en cada present que ens toca viure, extreure tota la potència de l’ara i no posposar la felicitat per al futur, pensant que en aquell hipotètic futur es donaran unes condicions excel·lents que ens permetran ser feliços.

També hem d’evitar mitificar el passat i convertir la felicitat en una experiència pretèrita que, com a molt, es pot reviure a través de la memòria. Hem d’assumir interiorment que estem fets per a ser feliços en el present, en cada moment, en cada circumstància que vivim, ara mateix (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Vivències interiors i exteriors

anochecer“La felicitat, entesa com a vivència interior de l’ànima, s’esdevé en la interioritat de la persona. No depèn, en sentit estricte, dels sentits externs, ni del que veiem, ni del que olorem, si bé la interioritat no és autosuficient ni subsisteix independentment de l’exterioritat. La felicitat brolla de dins, però emergeix cap enfora. I si brolla de l’interior, és perquè és allí on es produeix l’experiència d’haver realitzat el bé, però el bé l’hem vist realitzat a l’exterior (…). La veritable felicitat no es troba solament en l’ànima, sinó que irradia fins al cos.

Entre exterioritat i interioritat es poden establir diverses relacions, però no totes ens fan igualment feliços. Solament l’home que assoleix una concordança entre la seva vida interior i la seva vida exterior és un home feliç. La felicitat seria com una espècie de transparència entre exterioritat i interioritat. Tot i que aquesta transparència total mai no existeix en la vida humana, sí que pot erigir-se com allò a que podem aspirar.

Generalment, la relació que es produeix entre exterioritat i interioritat és de caràcter translúcid. Manifestem cap a l’exterioritat alguns pensaments del cor, però n’hi ha d’altres que preferim guardar secretament dins de nosaltres per vergonya, per pudor o bé per no ferir els altres. La vida humana no és ni totalment fosca, ni totalment lluminosa, sinó, més aviat, clarobscura, i així són també les relacions interpersonals.

La vida social ens porta de vegades a practicar una doble moral, que ens causa tristesa. Seria insostenible una existència constantment intal·lada en aquesta contradicció; tard o d’hora acabaria explotant, perquè l’ésser humà no pot romandre permanentment en la falsedat i la hipocresia, i menys encara quan un s’endinsa en el seu propi ésser i experimenta la lletjor de la falsedat en la pròpia carn.

Hi ha situacions vitals on hom experimenta la foscor, però sortosament també n’hi ha d’altres, en què la comunicació entre persones és totalment lluminosa. Quan la comunicació interpersonal assoleix els nivells màxims de plenitud, l’exterioritat no és cap barrera per a entrar en la interioritat de l’altre, sinó tot al contrari. En aquest nivell de plena comunicació, ja no calen paraules, ni gestos, ni obres, perquè les dues persones es coneixen tan bé l’una a l’altra que sense dir-se res ja saben el que volen, el que senten, el que desitgen” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).