Cor gran

Tenir un cor gran és signe de moltes coses: generositat, amplitud de mires, valentia, passió, afany de creixement, ganes d’aprendre, capacitat d’estimar, etc.

El contrari és tenir un cor petit amb una mentalitat petita que normalment acaba excloent els altres. Un cor petit ens limita i ens empetiteix. La mentalitat de partit únic i de pensament únic rebutja els que són diferents a nosaltres i els que pensen diferent pel simple fet de fer-ho.

Davant d’aquesta mentalitat exclusivista, de partit únic, de pensament únic que porta a rebutjar i a desacreditar les maneres d’actuar que són diferents a la nostra cal tenir magnanimitat i valentia per a superar una visió pobre i reduïda de la vida que no porta en lloc.

I en aquest tema el principal enemic som nosaltres mateixos. La falta de reflexió, la pobresa de perspectiva, la por, l’avorriment i la frivolitat, la manca d’imaginació i d’interioritat  porta a moltes persones a buscar falses seguretats que en el fons són succedanis de la felicitat. Ens conformem amb poca cosa i ens sembla que no és possible una vida diferent.

Anuncis

“Estamos rodeados”

img_1145

Avui he pensat ens aquella frase que surt en tantes pel·lícules d’acció: “Estamos rodeados”. Pel·lícules com les de James Bond en les que està envoltat del dolents que el persegueixen i en les que sempre se n’acaba sortint. Jo ho he pensat però en un altre sentit que ara t’explico…

He anat a fer una mica d’esport i a suar la samarreta i m’he trobat amb una gent meravellosa que també feien esport, hem intercanviat dues paraules, ens hem somrigut i hem continuat la nostra activitat…

Després he rebut una trucada d’una persona que aprecio molt, d’una grandíssima persona. Hem parlat, ens hem posat al dia d’alguns temes i a través del telèfon he notat l’afecte i la proximitat. Quina sort conèixer persones així!

A l’hora de dinar he pogut gaudir de la companyia de persones que feia temps que no estaven juntes, persones molt bones, persones amb grans valors. Persones que per a mi són referents per molts motius.

A la tarda he parlat pel whatsapp amb uns companys de la feina que són més que companys. Companys que se’n recorden de les coses i que et tenen present en la seva memòria i en el seu cor. Persones amb un gran esperit de servei i d’equip.

A la nit he passejat per una ciutat que m’encanta i he saludat a molta gent que només amb la mirada m’han fer sentir com a casa.

Sé que demà serà un altre dia, i em trobaré a les persones que més estimo i amb les que comparteixo la meva història personal. Externament no sempre passen coses extraordinàries però en l’interior serà una nova festa…

Algunes d’aquestes persones les conec força i altres d’algunes coincidències de la vida. Són persones amb les seves històries personals, fills dels seus pares i de les seves mares, amb virtuts i amb defectes, són les persones que ens envolten…

Potser no són perfectes, com jo tampoc no ho sóc, però són excepcionals! I la veritat és que em sento molt afortunat i molt agraït de tenir tan a prop persones així… Com deia al principi “estamos rodeados”…

Mai és massa

el-de-enero-es-el-dia-de-la-enfermera-felicidades-2-copia

Treball ben fet, dedicació, amor a les persones, un somriure sempre als llavis, bona disposició, bon caràcter, esperit de servei, donar solució a tothom…

Escoltar, escoltar i tornar a escoltar. Tractar amb afecte, tractar a tots per igual, com a persones estimades, independentment del seu origen, del seu color o de la seva condició. Actuar i parlar amb els impulsos del cor; i un cor gegant, obert, ferit per la vida i exercitat en moltes batalles.

Un “no” desterrat del seu vocabulari, un “sí” sempre atent; treballant contenta amb alegria, amb professionalitat, amb l’ajuda de les companyes i companys, que són molt bons.

Un continu homenatge a la professió i al servei. Fer les coses amb la llibertat que dóna estimar. No passar de llarg, no mirar cap un altre costat, no pensar que això no és el meu problema. Esplendidesa en totes les coses perquè “mai és massa”. I un lema final en el record de la seva jubilació després de molts anys treballant: “no hem de permetre que ningú s’allunyi de la nostra presència, sense sentir-se millor i més feliç” (Mare Teresa de Calcuta).

Un territori desconegut i imprevisible

amar riesgo“Hi ha un vincle molt íntim entre els verbs ser i estimar. Qui estima, no tan sols dóna allò que té als altres, sinó que dóna el que és; per això diem que, quan algú estima, es dóna als altres, es dóna a si mateix. En aquest sentit, l’estimació es relaciona, directament, amb l’autodonació, amb l’oferiment del jo. Però estimar no vol dir, tan sols, donar-se a l’altre, sinó vetllar per l’altre, convertir-se en el “guardià del germà”. Qui estima, desitja que l’altre sigui el que està cridat a esdevenir. (…)

És cert que l’amor ens pot conduir als cims més alts de felicitat, però també a les contrades més inhòspites de la infelicitat. Qui estima, penetra en un territori desconegut i imprevisible, viurà experiències que no sabrà descriure, però també sofriments que no podrà relatar. Quan un cor no se sent estimat per qui voldria, quan hom veu que l’altre és indiferent al seu patiment, se sent profundament desgraciat, encara que hagi buscat el seu bé, o, precisament, per això mateix. (…)

L’acte d’estimar l’altre sempre comporta un risc, però fóra una insensatesa negar-se a estimar per por de patir la pèrdua de l’altre. Seria molt poruc intentar mantenir-se en una permanent insensibilitat davant de l’altre, per no sucumbir a l’acte d’estimar. Diu Ramon Llull que el qui no desitja viu molt trist, però la pregunta és si es pot viure humanament sense desitjar. Vivint, ens veiem conduïts a estimar i, en estimar, experimentem el patiment per l’altre” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

La felicitat no és patrimoni d’una minoria

alergría“La felicitat es relaciona íntimament amb els verbs ser i estimar. Aquests són els dos verbs essencials que cal conjugar per a experimentar la vivència interior de la felicitat. Dient-ho a la manera de Descartes: “Estimo, aleshores sóc feliç”.

Si fóssim incapaços d’estimar, no podríem viure l’experiència de la felicitat, perquè estimar consisteix a voler el bé de l’altre, a patir per l’altre, i la felicitat és la vivència interior d’haver realitzat aquest bé. Des d’aquest punt de vista, el patiment no és incompatible amb la felicitat, sinó que és el tràngol que cal passar per a poder experimentar la joia interior que identifiquem amb la felicitat. Per estimar, doncs, cal no tenir por de patir, perquè el que és obvi és que no es pot estimar sense patir per l’altre. La por de patir comporta, també, la por d’estimar i aquesta por ens paral·litza davant de la felicitat.

Per a poder estimar correctament, caldrà, naturalment, una iniciació a l’art d’estimar, però la felicitat, en contra del que es pensa generalment, no és patrimoni d’una minoria, ni un estat reservat als més selectes, sinó una possibilitat oberta a tota persona que es mogui pels impulsos del cor” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Ser amic de mi mateix

caretas rojasAvui en dia es parla molt de la necessitat de poder gaudir de temps personal, de dedicar-se a un mateix, de cuidar-se i estimar-se, de trobar temps per a les pròpies aficions… Depenent de com s’expressin o visquin aquestes realitats pot resultar una mica estrany quan algú parla d’aquesta manera, i fins i tot en alguns casos podríem albirar certs aspectes de narcisisme o de l’individualisme típic dels temps actuals.

Tanmateix, penso que també hi ha creixement personal en això d’estimar-se a un mateix perquè som dignes de ser estimats i això no ho hem d’oblidar mai.

Aquells que som creients sabem que Déu ens estima tal com som i això ens dona molta pau i molta tranquil·litat, a més a més d’enfortir aquest bon exercici afectiu i psicològic. Si no ens estimem a nosaltres mateixos ens faltarà experiència i pràctica a l’hora d’estimar els altres. Si no ens estimem perd valor tot allò que fem o diem perquè falla el fonament i un edifici sense fonaments no s’aguanta de cap manera.

Però, què significa això d’estimar-nos a nosaltres mateixos? Doncs actuar amb nosaltres mateixos com ho faria el nostre millor amic o amiga, el nostre pare o la nostra mare. Un amic ens valora i ens accepta tal com som amb les nostres qualitats i els nostres defectes i limitacions. Ens comprèn, ens perdona i procura no ferir la nostra autoestima amb comparacions que no porten enlloc.

Ser amics de nosaltres mateixos és el primer pas per estimar a molts altres i per viure contents i alegres.

Consumir, ser i estimar

ahorro“De vegades, la felicitat es converteix en un ham publicitari. Els dissenyadors i creadors publicitaris ens volen fer creure que el consum de determinats objectes ens portarà la felicitat. No és estrany veure en les tanques publicitàries de la via pública la paraula felicitat al costat d’un vehicle, d’un viatge o d’un ordinador personal. És evident que un mínim discerniment intel·lectual posa fora de joc aquesta estratègia publicitària, però el fet que la paraula felicitat sigui tan usada vol dir que, molt probablement, té efectes beneficiosos per a les esmentades campanyes.

La felicitat, però, no depèn del consum d’objectes, sinó que és un tipus de vivència interior que transcendeix l’acte de consumir. No és senzill desprendre’s d’aquesta idea, perquè està molt arrelada en la mentalitat de l’home consumista, però l’ésser humà no està fet per als objectes, sinó per al trobament interpersonal. Els objectes estan al servei d’una vida digna i pròspera, però la persona no ha de viure mai al servei dels objectes i dependre’n per assolir cotes de plenitud.

Sovint ens volen fer creure que, pel fet de consumir determinats productes, assolirem la vivència de la felicitat. Tanmateix aquesta vivència no depèn dels objectes que devorem, sinó que (…) està estretament lligada a dos altres verbs més fonamentals que el consumir: el ser i l’estimar” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).