La pedra preciosa

piedra-preciosa

Mentre caminava per unes muntanyes solitàries, el savi Nasreddín va descobrir una pedra preciosa. “Quina sort!”, va pensar, i va decidir que la vendria al mercat de la seva ciutat. Amb el que en tragués es podria comprar una casa gran amb terreny i corrals per al bestiar. Amb aquests pensaments, se la va ficar a la bossa de viatge.

L’endemà va topar amb un altre viatger. Es tractava d’un home pobre, que vagava pel món sense esperança. Sense pensar-s’ho, Nasreddín va obrir la bossa per compartir amb ell el menjar que duia.

Després de recuperar les forces, el viatger va dir:

– Senyor, he vist un gran esclat a dins de la vostra bossa. Què hi porteu?

– És una pedra preciosa que vaig trobar ahir a la muntanya –va respondre el savi-. Amb aquesta pedra compraré un preciós habitatge.

– Quina sort! Jo no seré mai tan afortunat. Es va gratar el cap i, en un dels seus típics gestos de generositat, va agafar la pedra i la va oferir al viatger.

– Em sembla impossible! Sou l’home més bo que he conegut mai –va exclamar el pobre, emocionat.

El viatger va reprendre la ruta, feliç amb la seva nova fortuna, i Nasreddín va fer rumb a la seva ciutat, ja tan sols a un dia de camí.

Però al cap d’unes hores, el nostre savi va sentir un crits darrere seu. Era altre cop aquell home, acalorat i ple d’excitació:

– Senyor, he estat pensant sobre el valor d’aquesta pedra i us la vull tornar. Ho faig amb l’esperança que a canvi em doneu una cosa que posseïu i que és molt més valuosa.

Nasreddín se’l va mirar, sorprès i expectant.

El pobre va continuar:

– Vull que em doneu allò que us ha permès de regalar-me aquesta pedra preciosa sense dubtar-ho ni un instant (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Viure senzillament o senzillament viure

niña juagno

La complexitat dels temps actuals ens pot acabar portant a un carreró sense sortida a on no tenim altra opció que la de fer, pensar i sentir el mateix que tothom. Sembla com si el pensament únic, el sentiment únic i l’únic actuar s’imposin d’una manera indubtable, però només ho sembla.

Hi ha moltes maneres de pensar, sentir i actuar. Diria que tantes com a persones. El que succeeix és que posicionar-nos diferent al que sembla la majoria sempre ens costa una mica. No ens agrada quedar “retratats en front del grup”, no ens agrada que ens assenyalin com a diferents i llavors el que queda és deixar-se portar per la corrent i pel que sembla pensar, sentir i fer la majoria.

Quan parles amb les persones “un a un”, “cara a cara” és fàcil veure que no tot és tan fàcil, que no tothom està tan orgullós d’haver-se conegut, que tots tenim limitacions i que moltes persones aspiren a una vida millor i viure d’una altra manera. El que passa també és que sovint no sabem com fer-ho.

Moltes inseguretats i moltes qüestions ens atabalen per dins encara que per fora ens fa mandra pensar-hi. Ens surt ràpid allò de “més val que no ho toquem i no ens compliquem la vida”. Ens autoconvencem, ens autoenganyem i ens autoanestessiem; i passem a una altra cosa com si res i perdem la possibilitat de créixer com a persones. Ens quedem on som.

Potser en algunes circumstàncies serà l’opció més recomanable, però segur que en altres moments podem aturar-nos i mirar una mica cap endins, observant el que portem entre mans i recuperant les nostres esperances i les nostres il·lusions més profundes. Tenir consciència de les nostres limitacions és el punt de partida per començar a créixer i per obrir-se a altres possibilitats. És el primer pas que hem de fer per a viure senzillament o senzillament viure.

El coratge

ironmanA diferència de l’arrogància o l’altivesa, el coratge és patrimoni dels qui saben quines són les seves limitacions, però mai no posen fre a la seva esperança. No posar-se límits vol dir viure obert al que pugui passar, però sobretot, viure atent a no posar-se barreres. Ja hi haurà qui en posi! La persona coratjosa sempre espera donar un pas més, fer un nou trajecte. Pensa poc en el que té i molt en el que pot rebre. No es refugia darrere allò que semblaria donar seguretat (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Viure la vida d’un altre

CELEBRACIÓN DEL DÍA DE LA GUERRA DE LAS GALAXIASViure la vida d’un altre és d’aquelles coses que sense pensar gaire ja ens adonem que no pinta massa bé. Perquè cal viure la pròpia vida, amb decisions pròpies i amb pensament propi. Encara que això no vol dir que no ens puguem inspirar en altres que amb els seus exemples ens ajuden i ens motiven cap la nostra millor versió.

Tanmateix no es pot viure pensant que voldríem tenir la vida del veí (sigui qui sigui) perquè com se sol dir “cadascú se sap lo seu”. Tampoc podem viure la vida com si fos una novel·la que se’ns ha posat al cap, una novel·la de color de rosa o del color predominant en el moment. Sí, cal tenir ideals, però els ideals han de tocar de peus a terra i han de deixar que els toqui l’aire perquè sinó no poden créixer. No podem viure en una bombolla de vidre.

Viure la pròpia vida no és oblidar-se d’aquells que ens estimen i de totes aquelles relacions que ens enriqueixen com a persones. Viure la pròpia vida és estar ben arrelats amb principis creïbles i consolidats; amb patiments reals i tristeses reals; amb alegries i esperances autèntiques. Viure la pròpia vida sense caretes, ni façanes, ni expectatives socials absurdes que no porten enlloc. Viure la pròpia vida, sobretot en l’amor i en el propòsit de la teva vida. Viure mirant el cor, el més profund de nosaltres mateixos.

En definitiva gaudir del que tenim i del que som.

M’agradaria ser…

_MG_2493Al llarg de la nostra vida hi ha hagut moltíssimes persones que ens han donat la mà, en sentit literal o en sentit figurat. Els nostres pares, els germans, amics, companys de feina, persones que ens hem trobat, familiars, professors… Han sigut persones que han estat a prop nostre en un moment donat o en molts moments i que han suposat un punt fort on construir la nostra vida personal o professional. Fins i tot a vegades han sigut persones “anònimes” que sense saber-ho ens han fet un gran favor.

Persones que amb el seu exemple, la seva paraula, la seva estimació han estat al nostre costat de manera decisiva perquè som el que som, en gran part, gràcies a totes aquestes persones. Formen part de la nostra història personal i a vegades els tenim molt presents però moltes altres queden com emmagatzemades de manera innegable en el nostre disc dur. Són allà presents com la pinya d’un castell que passa desapercebuda però que és absolutament necessària.

A mi personalment, m’agradaria ser una persona d’aquestes. Una persona que hagi influït positivament en molts d’altres. Una persona que sense coses massa extraordinàries hagi fet el bé a aquells que s’hagi trobat en el camí. Que hagi animat, que hagi donat esperança, alegria, sentit de la vida. Algú que hagi donat la mà, en sentit literal o figurat, ajudant a molts a tirar endavant i a viure amb més plenitud.