Anar amb el freno de mà posat…

Hi ha persones que sembla que vagin sempre amb el freno de mà posat. Persones que busquen una mena de control sobretot i especialment sobre les seves emocions. No seré jo qui defensi una mena de disbauxa emocional, ni un descontrol ple d’alts i baixos desconcertants… Però una cosa és anar descontrolat i l’altra és anar amb el freno posat.

Des del meu punt de vista anar amb el freno de mà posat és riure però no del tot, alegrar-se però no massa, emocionar-se però només una mica, estar content però tampoc és per tant, plorar però amb certa vergonya, sentir però sentir com qui sent ploure…

Anar amb el freno de mà posat és una mena de racionalització exagerada de tot el que ens succeeix. Les hormones, l’edat, la salut, la genètica, sempre hi ha una explicació per no sentir o per no donar importància a allò que sentim. Com si les emocions fossin dolentes.

Anar amb el freno de mà posat és pensar sempre que algo pot anar malament. O allò que alguns diuen: més val pensar en negatiu perquè si les coses surten bé t’emportes una gran alegria i una gran sorpresa… Llavors no gaudeixo ara perquè potser demà estaré malalt, no sento ara perquè sempre pot ser pitjor, no me n’alegro del tot perquè la vida és molt dura i a vegades es pateix.

Anar amb el freno de mà posat és haver perdut la il·lusió i l’esperança i oblidar que el millor està per arribar. És no viure el moment present, la màgia de cada instant, la màgia de l’ara i l’aquí.

Les emocions les hem de sentir amb tota la seva força. No les hem de negar ni anular. El que cal és gestionar-les i dirigir-les cap el nostre creixement personal i cap a la nostra millor versió.

Amagar el cap sota l’ala

Sempre he sentit que els estruços quan tenen por amaguen el cap sota l’ala o en qualsevol forat a terra que trobin a prop. És la “tècnica” d’amagar el cap sota l’ala que també fan moltes persones. Amagar el cap, no veure, no sentir i pensar que les coses així com per art de màgia s’arreglaran.

Certament, els temps a vegades pot ser un bon remei, o millor dit un bon suavitzant de les emocions i de les situacions negatives; i en algunes situacions la millor opció és deixar passar una mica de temps perquè les aigües tornin a la seva llera i el foc és refredi una mica però actuar sempre així sense afrontar el que passa és com se sol dir en castellà “pan para hoy y hambre para mañana”.

Amagar el cap sota l’ala és deixar que la bola es faci més gran, és deixar les cendres enceses que amb qualsevol bufada del vent es poden tornar a encendre, és posar una “tirita” on hi ha una hemorràgia.

Pensem bé les coses, prenem-nos el temps necessari per a trobar les paraules més escaients, analitzem la situació, fem tot el que convingui… però no amaguem el cap sota l’ala perquè sinó pot ser massa tard per intervenir.

Aquesta situació m’agrada comparar-la amb la brúixola dels vaixells. Un grau de diferència al principi del trajecte no és res, però quan han passat anys i kilòmetres de vida aquest petit grau pot haver-se convertit en un distància insalvable i llavors ja no hi ha res a fer.

Preguntes que ens podem fer…

max-rive-1

Preguntes que ens podem fer:

Les tasques d’avui, les puc realitzar amb tendresa i atenció, de manera que gaudeixi del procés com no ho havia fet mai? És clar que sí!

Em comprometo a buscar la passió en les meves relacions per convertir-la, cadascuna, en una cosa bella i vibrant? Ja ho crec!

Puc convertir cadascun dels meus actes, menjar, vestir-me, ordenar o netejar… en una cosa sagrada? (…) Sí que ho puc fer, i aquest serà un dels pilars de la meva transformació!

Sovint busquem les emocions en escalades al·lucinants a l’Himàlaia, en intrèpids viatges a terres exòtiques… quan la nostra vida quotidiana és plena d’oportunitats d’experimentar aventures meravelloses, profundes i inspiratives: resoldre un problema familiar d’una manera exemplar, incrementar l’amor en una relació, treballar per crear i recrear-se a cada minut (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Hi ha una cosa que tots tenim en comú…

bombollas

Hi ha una cosa que tots tenim en comú. Tots els que llegiu aquest text. Tots sense excepció. Aquesta “cosa” en comú és que volem ser feliços, i desitjar el contrari és impossible. Però la qüestió és com ho hem de fer per a ser-ho; de fet aquí és on comencen els problemes.

En primer lloc perquè no tots tenim el mateix concepte de felicitat; però si ara prescindim d’això i d’altres conceptes teòrics al voltant de la felicitat i ens centrem en la pràctica segur que també tots coincidim ens acceptar que no totes les nostres decisions i opcions ens apropen de la mateixa manera a la nostra idea de felicitat. I no només això, sinó que algunes de les nostres decisions de fet ens allunyen.

Un primera pregunta que ens podem fer seguint el fil del que comentem és si les nostres estratègies són les més adients a l’hora de decidir coses. Ens centrem en la immediatesa? Sabem valorar el que ens convé més tenint presents els nostres principis i valors? Sabem agafar distància per tenir sempre una perspectiva més rica? Sabem discernir els diversos elements i emocions que intervenen en les nostres decisions? Reflexionem sobre allò que fem i sobre com podem millorar-ho?

No és cap secret que avui en dia vivim en una contínua superficialitat i que si un es despista una mica és molt fàcil centrar-se en el tenir abans que ens el ser. Per això, una última recomanació en la reflexió d’avui: posem tot l’esforç en el ser, en la vida interior, en la maduresa emocional i en la fortalesa d’ànim. Mirem endins i escoltem què ens diu el cor (atenció: el cor! no els sentiments a flor de pell), la nostra consciència, allò més sagrat de la persona… Estarem posant els fonaments de la nostra felicitat i facilitarem la dels que tenim al nostre costat.

Treballar amb el cor (conferència a DHU amb TREIC Events)

P1020184 - copiaPer arribar a l’excel·lència cal formar-se, per traspassar-la cal transformar-se. El talent produeix admiració. La lluita i l’entrega identificació. Talent i cor són dos cares d’una mateixa moneda per la grandesa.

 

Què ens passa a les persones?

TRAS BAMBALINAS EN LA SEMANA DE LA MODA EN LOS ÁNGELESQuina cosa tan curiosa que mai no acabem d’estar del tot contents. Tenim tot el que necessitem, i més! I encara no en tenim prou. Tenim tot o quasi tot; tenim el millor i no ho valorem, o ens acostumem com si fos el més normal del món; i allò bo, únic, veritable, irrepetible sembla com que va perdent el seu valor.

Què ens passa a les persones? Quin dilema! Quina necessitat d’educar la nostra mirada i les nostres emocions per veure i valorar les coses, la vida, les persones en la seva justa mesura.

Educar les emocions i la mirada per acostumar-nos a valorar; o millor, per no malacostumar-nos; educar la mirada per veure amb profunditat; per posar cada cosa al seu lloc; per no oblidar els tresors que tenim tan a l’abast, tan a tocar de mà, tan a prop que fa que no els valorem.

No parlo de conformisme, de cap manera! Amb conformisme no anem a cap lloc o més aviat anem al desastre… Què ens passa a les persones? De què tenim por? Què hauríem de treballar en el nostre interior per viure d’una altra manera? En què hauríem de canviar?