Víctimas de lo que pasa a nuestro alrededor

Me gusta mucho el lema de san Francisco de Asís, adoptado por los AA (Alcohólicos Anónimos), que dice así: “Señor, concédeme la serenidad para aceptar las cosas que no puedo cambiar, el valor para cambiar las cosas que puedo cambiar, y la sabiduría para reconocer la diferencia”. Como ya te he comentado, hay personas que están peleadas con el mundo, y siempre se quejan de cosas que no pueden cambiar. Sienten dolor y culpan de ello a su entorno. Sólo son víctimas de los sucesos que pasan a su alrededor (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Anuncis

Eliminar les molèsties provocades per la ment

El mètode per eliminar les molèsties provocades per la ment també implica el que jo en dic “donar el millor” d’un mateix o bé fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats. Per perdre la por del dolor, de l’ansietat o de la tristesa, ens hem d’adonar que podem ser feliços amb això i tot. Això vol dir que podem fer molt malgrat les limitacions. Potser més que mai. O, si més no, uns actes d’un valor enorme.

(…)

Cada cop que en un erm, en un desert de l’ànima, hi fem alguna cosa bella, hi surt una flor. I aquestes flors exhalen les aromes més extraordinàries de la vida. Això és donar el millor d’un mateix o fer una cosa bonica dins de les nostres possibilitats, cosa que podem practicar sempre i a cada lloc. Aquesta actitud ens situa automàticament per damunt de qualsevol malestar i, si és psicològic, aquest desapareixerà. Això és perdre la por del dolor sense lluitar. Això és combatre sense batallar (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Acceptació alegre

El primer pas per superar aquests mals inventats per la ment és el que jo en dic “acceptació alegre”. Consisteix a comprendre que podem estar bé amb dolor, cansament o ansietat i tot.

Aquest tipus d’acceptació és alegre en contraposició al que podríem anomenar “acceptació abatuda” o resignació.

Si la persona que pateix aquest malestar psicogen experimenta que es pot ser feliç amb el símptoma, suprimirà la por i la seva lluita en contra. En això consisteix l’acceptació alegre: ser feliç amb el símptoma i tot (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

La sal, el got i l’estany

Un ancià mestre hindú, cansat de les queixes del seu deixeble, un matí, el va enviar a buscar sal. Quan va haver tornat, li va ordenar que en tirés un grapat en un got d’aigua i s’ho begués.

– Quin gust té? – li va preguntar.

– Molt fort – va respondre el jove.

El mestre va somriure i, tot seguit, li va dir que tirés la mateixa quantitat de sal a l’estany. Tots dos s’hi van dirigir en silenci i el jove hi va tirar la sal. Després, l’ancià li va ordenar:

– Ara beu aigua de l’estany.

Quan el jove en va haver fet un bon glop, li va preguntar:

– Quin gust té?

– És molt més bona i refrescant.

– No hi notes la sal? – va preguntar el mestre.

– No – va respondre el deixeble.

Llavors, l’ancià es va asseure al costat del jove i amb molta tendresa li va explicar:

– En aquesta vida, el dolor és sal pura: ni més ni menys. La quantitat de dolor és la mateixa per a tots, però l’amargor depèn del recipient on el fiquem. Així, doncs, quan experimentis dolor, l’única cosa que has de fer és ampliar la comprensió de dels coses. Pots deixar de ser un got i convertir-te en un estany (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Mariposas y capullos

mariposas en el estomago

Un estudiante de biología está en el laboratorio con su profesor. Analizan el proceso por el que los gusanos de seda se convierten en mariposas. Diez capullos han empezado a romperse y, poco a poco, van abriéndose.

Cuando quedan tres capullos por romperse, el profesor dice al alumno:

– Tengo una reunión, te dejo aquí para que los vigiles. Yo vuelvo en menos de una hora.

Minutos después, se abre un capullo más y la mariposa sale volando. Luego, otro capullo se abre y otra mariposa sale de su interior.

Pasa media hora y el último capullo aún no se ha abierto. El alumno se preocupa, “vendrá el profesor y este capullo aún sin romperse, va a pensar que he hecho algo”, reflexiona, así que coge un cúter y le hace un pequeño corte al capullo para ayudarlo. La mariposa despliega las alas, arranca a correr pero es incapaz de levantarlas… y no puede volar. “A ver si le habré cortado un nervio…”, se preocupa.

Llega el profesor y le pregunta cómo ha ido, el alumno responde:

– Bueno, bien, sí… todos han salido… menos éste, que no vuela.

– ¿Ha ido todo normal? – pregunta el profesor.

– Bueno, nada malo, al contrario, lo he ayudado un poco a romper el capullo, porque pensé que la mariposa podría morir si no intervenía… pero tal vez le he roto un nervio o un ala…

– No le has roto un ala, pero la has hecho una inútil de por vida. Porque la mariposa, gracias al esfuerzo que hace para romper el capullo, consigue que las alas se irriguen con sangre y pueda usarlas. Si no es ella la que rompe el capullo, ya no va a poder volar.

¡Uf! Esta historia me encanta, pero tiene varias enseñanzas difíciles de aceptar: no podemos hacer el trabajo por los demás, no podemos dejar que los demás hagan el trabajo por nosotros y no podemos evitar el dolor y el esfuerzo (XESCO ESPAR, Jugar con el corazón).