Autoconeixement

L’autoconeixement és segurament una de les habilitats més importants que pot tenir una persona. Conèixer el propi estar vital, els pensaments i els nostres sentiments és una d’aquelles coses que ens pot ajudar a relacionar-nos millor amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Saber el que passa en el nostre interior no sempre és fàcil però és un aspecte al que no podem renunciar perquè és una font de creixement personal i de prevenció de moltes angoixes i problemes. Ser conscients d’aquests factors és imprescindible per canviar, gestionar i canalitzar el que va venint.

El mateix succeeix amb el coneixement dels nostres gustos i preferències, del que ens agrada i del que ens desagrada. Conèixer-ho i saber expressar-ho amb tranquil·litat és fonamental en les nostres relaciones personals per a què siguin saludables, serenes i lleials.

En la mateixa línia podem posar els punts forts i punts febles, les actituds i els valors que cadascú pot tenir, a més a més de conèixer els recursos personals i socials amb els que podem comptar. Ser conscients de tot això ens situa en una posició realista, objectiva i ens evita embrancar-nos en aventures impossibles de realitzar.

Conèixer què volem a la vida i poder identificar els camins i les decisions que ens hi apropen ens posa en camí d’aconseguir-ho.

Busquem per tant moments de reflexió per a conèixer-nos mirant sense por al nostre interior. Descobrirem grans tresors i potser alguna part més fosca. No passa res, perquè si volem, la llum s’escola fins i tot per l’escletxa més petita.

Hi ha una cosa que tots tenim en comú…

bombollas

Hi ha una cosa que tots tenim en comú. Tots els que llegiu aquest text. Tots sense excepció. Aquesta “cosa” en comú és que volem ser feliços, i desitjar el contrari és impossible. Però la qüestió és com ho hem de fer per a ser-ho; de fet aquí és on comencen els problemes.

En primer lloc perquè no tots tenim el mateix concepte de felicitat; però si ara prescindim d’això i d’altres conceptes teòrics al voltant de la felicitat i ens centrem en la pràctica segur que també tots coincidim ens acceptar que no totes les nostres decisions i opcions ens apropen de la mateixa manera a la nostra idea de felicitat. I no només això, sinó que algunes de les nostres decisions de fet ens allunyen.

Un primera pregunta que ens podem fer seguint el fil del que comentem és si les nostres estratègies són les més adients a l’hora de decidir coses. Ens centrem en la immediatesa? Sabem valorar el que ens convé més tenint presents els nostres principis i valors? Sabem agafar distància per tenir sempre una perspectiva més rica? Sabem discernir els diversos elements i emocions que intervenen en les nostres decisions? Reflexionem sobre allò que fem i sobre com podem millorar-ho?

No és cap secret que avui en dia vivim en una contínua superficialitat i que si un es despista una mica és molt fàcil centrar-se en el tenir abans que ens el ser. Per això, una última recomanació en la reflexió d’avui: posem tot l’esforç en el ser, en la vida interior, en la maduresa emocional i en la fortalesa d’ànim. Mirem endins i escoltem què ens diu el cor (atenció: el cor! no els sentiments a flor de pell), la nostra consciència, allò més sagrat de la persona… Estarem posant els fonaments de la nostra felicitat i facilitarem la dels que tenim al nostre costat.

La vida és xula?

3 monosDoncs que voleu que us digui? Depèn de moment, depèn de la persona, depèn de les experiències, depèn de la visió de la jugada… Jo no sé si la vida és xula. El que sí sé és que la vida no és de color de rosa.

La vida a vegades és un camí abrupte, difícil, fred, fosc. Altres, és un camí afable a on tot fa baixada, on les coses surten per si soles sense gaire esforç, on les floretes alegren la mirada del camí…

No sé si la vida és xula… El que sí sé és que totes les coses bones a la vida costen un esforç; que la vida consisteix en començar i recomençar una i altra vegada sense cansar-se; que cal ser valent, cadascú a la seva manera…

No sé si la vida és xula… El que sí sé és que a vegades cal anar sol i prendre decisions; i altres molt acompanyat estimant i deixant-se estimar; i que les persones que estimes són essencials per viure.

No sé si la vida és xula… Potser alguna vegada ho diràs perquè estaràs eufòric, content i enamorat; però altres vegades detestaràs aquests tipus de frases perquè estaràs trist i fastiguejat o et sentiràs traït després de tant esforç.

La vida és el gran repte que tenim entre les mans. La vida és apassionant. La vida és la vida i cal viure-la amb la nostra millor versió.

La cascada més gran comença amb una gota

niagaraJa fa alguns anys que vaig tenir el privilegi de visitar les cascades del Niàgara a la frontera entre Estats Units i Canadà. Es veu que “Niàgara” deriva d’una paraula antiga que significa “punt de terra tallat en dos”. I té tota la raó perquè la frontera d’aigua i terra construïda per les cascades del Niàgara és un d’aquells fenòmens impressionants de la naturalesa.

El volum d’aigua que cau per allí és una barbaritat: 5.720 metres cúbics per segon! Tot plegat provoca un gran soroll. Veure les cataractes amb tot el seu esplendor és d’aquelles coses que valen la pena.

Pel que expliquen només consta una vegada en què va desaparèixer la remor de l’aigua perquè durant la nit el fred va se més poderós i va glaçar el riu. La gent va pensar que s’acaba del món.

A més a més, hi ha la possibilitat d’apropar-s’hi bastant amb el vaixell Maid of the Mist on et regalen un impermeable, més que res per fer bonic, perquè tot el vapor d’aigua que s’aixeca et deia ben xop. Les cataractes del Niàgara ofereixen un espectacle digne de ser contemplat.

Però fins i tot la cascada més gran comença amb una gota! I la naturalesa ens ho ensenya de manera magistral. El mateix succeeix en les persones i en les organitzacions. Les coses grans comencen en petit: una mirada, una conversa, una paraula, un gest anònim, una acció, un pensament, un hàbit, la petita repetició de cada dia, un somriure, un viatge, una trucada, un missatge, una feina ben feta, una decisió, un detall, una passa, una gota… i un altra i un altra i un altra… Al final és quasi imparable!

Viure la vida d’un altre

CELEBRACIÓN DEL DÍA DE LA GUERRA DE LAS GALAXIASViure la vida d’un altre és d’aquelles coses que sense pensar gaire ja ens adonem que no pinta massa bé. Perquè cal viure la pròpia vida, amb decisions pròpies i amb pensament propi. Encara que això no vol dir que no ens puguem inspirar en altres que amb els seus exemples ens ajuden i ens motiven cap la nostra millor versió.

Tanmateix no es pot viure pensant que voldríem tenir la vida del veí (sigui qui sigui) perquè com se sol dir “cadascú se sap lo seu”. Tampoc podem viure la vida com si fos una novel·la que se’ns ha posat al cap, una novel·la de color de rosa o del color predominant en el moment. Sí, cal tenir ideals, però els ideals han de tocar de peus a terra i han de deixar que els toqui l’aire perquè sinó no poden créixer. No podem viure en una bombolla de vidre.

Viure la pròpia vida no és oblidar-se d’aquells que ens estimen i de totes aquelles relacions que ens enriqueixen com a persones. Viure la pròpia vida és estar ben arrelats amb principis creïbles i consolidats; amb patiments reals i tristeses reals; amb alegries i esperances autèntiques. Viure la pròpia vida sense caretes, ni façanes, ni expectatives socials absurdes que no porten enlloc. Viure la pròpia vida, sobretot en l’amor i en el propòsit de la teva vida. Viure mirant el cor, el més profund de nosaltres mateixos.

En definitiva gaudir del que tenim i del que som.