Hi ha moltes maneres de valorar la realitat. Podríem dir que tantes com persones. Però posat a fer distincions, avui voldria fixar-me en dues maneres de veure les coses: una manera profunda i una altra de superficial. Per tant estem davant d’un problema d’òptica.
I la pregunta és: perquè algunes persones es fixen en la façana i en la carcassa? I altres sense menysprear aquesta façana van una mica més a fons o una mica més enllà? Per il·lustrar el que estic dient utilitzaré una comparació automobilística per explicar com veig jo les dues postures. Una seria com conduir mirant justament al davant; i l’altra conduir mirant el que ha de venir sense oblidar-se del que hi ha just al davant.
La mirada i els nostres ulls són finestres obertes al món. I el món és el que és, però el que veiem no és sempre exactament el mateix perquè depèn de moltes coses: estats d’ànim, emocions, sentiments, prejudicis, bon humor o mal humor, cor ferit o curat, cansament, estètica, alegria, amistat, sintonia, experiències personals, el que pensem o desitgem veure…
Cal entrenar una mirada que superi les foscors, una mirada lluminosa, que doni pau, que ajudi a créixer, una mirada oberta i amb perspectiva; no una mirada petita que s’aferri a falses seguretats, o una mirada parcial que elimini els problemes fent veure que no existeixen.
La mirada més profunda i essencial és que la plenitud de la nostra vida només la trobarem si ens esforcem per viure estimant als altres i a nosaltres mateixos. Aquesta mirada pot traspassar barreres, obstacles, creences limitants, façanes i carcasses. I si és persistent arriba al fons del cor.
la teva millor versió coachingandpeople 