Ostatges de les emocions negatives

Un jove barceloní va decidir en una ocasió de traslladar-se a Sevilla. Va pensar que seria fantàstic viure durant un temps a la ciutat del flamenc, de manera que va empaquetar totes les coses i va agafar el cotxe per anar-se-n’hi.

Quan ja havia recorregut una part del trajecte, posem-hi, uns dos-cents quilòmetres, va sentir veus a la part de darrere. Estranyat, va mirar pel retrovisor i va veure que se li havien colat uns polissons. Eren uns adolescents amb cabells llargs, tots esperrucats. Cridaven força. Un deia:

– Però on vas? Si tu no pots viure sol a Sevilla! Torna-te’n immediatament!

Un altre passatger cridava amb un espinguet eixordador:

– Me’n vull tornar! Me’n vull tornar! Ara mateix! Si no fas la volta de seguida, cridaré més i més!

I finalment, un tercer:

– Que trist que estic! Trobaré a faltar tothom: els teus pares, la teva germana… Que trist que estic! Sisplau, torna-te’n cap a Barcelona.

Quan feia un quart que suportava aquella lletania, el nostre home va aturar el cotxe i es va posar a parlamentar amb els vailets.

– Calleu un moment, sisplau. Res de tot això no és cert. I tant que puc viure a Sevilla! I, per descomptat, podré veure la meva família sovint: no passa res. I tu, el de la veu estrident, fes el favor d’abaixar el to, que m’estresses.

Els nois, en comptes de raonar, es van posar a cridar i a plorar amb més força, i el nostre conductor, molt alterat, va decidir tornar-se’n cap a Barcelona. D’aquella manera no podia conduir!

Al cap d’uns mesos, assegut davant del televisor, el nostre home va veure un documental sobre Sevilla. De seguida va pensar: “M’agradaria molt viure a Sevilla. Realment no sé perquè vaig anul·lar el viatge aquella vegada. Però aquest cop ningú no m’aturarà”.

I dit i fet, va sortir novament cap a la capital del sud. Però aquest cop, amb només cinquanta quilòmetres de trajecte fets, va tornar a sentir veus al seient del darrere. Va mirar pel mirall interior i va veure els passatgers d’aquella vegada. Però aleshores eren adults! Havien crescut! I portaven caçadores de cuiro, tatuatges i unes terribles cicatrius a la cara. Anaven bramant:

– Atura’t immediatament, tros d’inútil! Et prohibeixo que vagis a Sevilla! Mai no podràs viure sol en una altra ciutat!

I:

– Em moro de tristesa! No ho puc suportar! Això és la fi!

Un cop més, el conductor va intentar parlamentar amb els passatgers, però, tal com havia passat abans, aquests feien cas omís dels raonaments. Aleshores es mostraven molt més agressius i sorollosos. De seguida va decidir tornar-se’n.

Al cap d’uns anys, el nostre conductor encara vivia a Barcelona, trist, sempre sospirant per Sevilla, i confós. Es preguntava: “Per què tinc uns passatgers tan violents i il·lògics?”.

La moralitat d’aquesta metàfora és que les persones, freqüentment, ens fem ostatges de les nostres pròpies emocions negatives. Els passatgers del nostre cotxe són la tristesa, els dubtes, els nervis i la vergonya. Si, un cop presa la decisió, ens fem enrere per culpa d’aquestes emocions, com una criatura malcriada, aquestes s’enfortiran, i davant de la meta següent, cridaran més fort.

En canvi, un passatger experimentat –una persona madura- deixa que els passatgers armin un escàndol i no canvia ni un borrall la seva trajectòria. Sap que, a poc a poc, s’aniran calmant, s’aniran empetitint fins que pràcticament desapareixeran.

(…) Ni tant sols ens hem d’aturar per parlamentar amb les emocions negatives: això només n’incrementaria la força i la irracionalitat.

(…) Transformar les emocions per mitjà del diàleg racional. I aquesta és la nostra eina principal. Però si les emocions es neguen a escoltar-nos, valdrà més actuar com el conductor bregat: continuar el nostre camí sense mirar enrere. En tenim prou amb dues raons: “El que començo, ho acabo” i “El que he dit que faria, ho faré” (…) (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Anuncis

Convenciment en els nostres principis i obertura al canvi

És important viure convençuts del que fem i del que vivim. Viure en una situació d’equilibri entre els nostres principis i les nostres accions. I amb aquest tema diria que ens fa bé ser una mica exigents amb nosaltres mateixos perquè si no acabem vivint segons bufa el vent i ens passa allò que diu la dita: “viu com penses o acabaràs pensant com vius”.

No em refereixo amb aquestes expressions a una visió inamovible de la vida a on tot és rigidesa i estretor. No! No! De cap manera! Perquè em sembla que sempre hem d’estar disposats al canvi sobretot si el canvi ens fa créixer com a persones i si ens aporta millors estratègies per viure amb més pau i serenitat.

Convenciment en el nostres principis i obertura al canvi són dues realitats que s’han de conjugar amb equilibri. I potser la clau està en observar, pensar, reflexionar i decidir amb sinceritat i honradesa allò que s’escau amb els nostres principis i valors; i quan arribi el moment en el que es posin de manifest les nostres limitacions no ens ha d’importar tornar a començar una i altra vegada amb més entusiasme, amb més experiència i sobretot amb més humilitat havent aprés el que havíem d’aprendre d’aquella experiència.

I si descobrim principis o valors nostres que es poden modificar o matisar doncs fem-ho amb paciència, amb prudència i amb valentia. Que no ens faci res viure amb aquest constant dinamisme intern de millora personal, el contrari és convertir-se en estàtues de pedra sense vida, immòbils i avorrides.

Si aprenem a pensar de manera adequada, aprendrem a sentir de manera diferent

pensar-i-sentir

Els éssers humans som forts o febles segons la nostra filosofia de vida, segons els nostres pensaments… Els pensaments són els causants de les emocions: si aprenem a pensar de manera adequada, aprendrem a sentir de manera diferent: garantit!

Essencialment fer-se fort és aprendre a controlar el que un es diu a si mateix a cada moment… No ens afecta el que ens passa, sinó el que ens diem sobre el que ens passa… La realitat depèn de la lectura que en fem, i si aprenem a manejar aquest guió, el canvi pot ser espectacular (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Tots podem canviar

mudar

Tots podem canviar, i ho podem fer de manera radical. Caldrà que ens armem d’un bon mètode i d’unes bones dosis de treball, però la recompensa serà probablement la més important de les nostres vides: esdevenir les persones que volem ser (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Tots podem canviar

Businessman hand drawing a clock on whiteboard with time for change concept for planning, improvement and progress

“Tots podem canviar, i ho podem fer de manera radical. Caldrà que ens armem d’un bon mètode i d’unes bones dosis de treball, però la recompensa serà probablement la més important de les nostres vides: esdevenir les persones que volem ser” (RAFAEL SANTANDREU, Les ulleres de la felicitat).

Caminar per Roma

romaFa pocs dies he tingut la sort de caminar novament per una ciutat que m’enamora. Una ciutat que m’agrada tant i en la que em sento tan bé que fins i tot diria que en una altra vida vaig viure a Roma.

En aquesta visita vaig poder veure i contemplar els llocs típics: Piazza Navona, Fontana di Trevi, Piazza Spagna, el Coliseu, el Vaticà… Però vaig veure tots aquests llocs primer en un dia de pluja intensa i després en dies de sol radiant. I que voleu que us digui! Com canvia el panorama! Mireu que m’agrada Roma eh però, mai millor dit, no hi ha color!

I perdoneu ara el salt mortal que faré ara, si apliquem això a les persones encara la diferència és més gran: com canvia una cara o una persona amb sol o sense! Com canviem nosaltres quan ens brillen els ulls o quan la foscor ens aclapara!

Els ulls brillants i el somriure sincer indiquen moltes coses. Hi ha ulls d’aquesta mena que enamoren i que no ens cansaríem mai de mirar-los perquè d’alguna manera ens fan sentir com a casa. A vegades els ulls brillants i la rialla són variables com el temps i quasi és inevitable que estiguin d’una manera o d’una altra, però altres vegades tenim molt a dir i podem decidir somriure encara que no ens vingui molt de gust, encara que en un primer moment tinguem la sensació de fer teatre.

Si persistim veurem com aviat comencen a canviar coses i els canvis seran en positiu: ens sentirem millor, s’activaran els músculs de la nostra cara, ens brillaran els ulls i aquests missatges faran que el nostre cervell s’activi de tal manera que els beneficis arribin a tot el nostre cos. Pensem-ho i provem-ho que sortirem guanyant!

Què ens passa a les persones?

TRAS BAMBALINAS EN LA SEMANA DE LA MODA EN LOS ÁNGELESQuina cosa tan curiosa que mai no acabem d’estar del tot contents. Tenim tot el que necessitem, i més! I encara no en tenim prou. Tenim tot o quasi tot; tenim el millor i no ho valorem, o ens acostumem com si fos el més normal del món; i allò bo, únic, veritable, irrepetible sembla com que va perdent el seu valor.

Què ens passa a les persones? Quin dilema! Quina necessitat d’educar la nostra mirada i les nostres emocions per veure i valorar les coses, la vida, les persones en la seva justa mesura.

Educar les emocions i la mirada per acostumar-nos a valorar; o millor, per no malacostumar-nos; educar la mirada per veure amb profunditat; per posar cada cosa al seu lloc; per no oblidar els tresors que tenim tan a l’abast, tan a tocar de mà, tan a prop que fa que no els valorem.

No parlo de conformisme, de cap manera! Amb conformisme no anem a cap lloc o més aviat anem al desastre… Què ens passa a les persones? De què tenim por? Què hauríem de treballar en el nostre interior per viure d’una altra manera? En què hauríem de canviar?