Valores, virtudes, influencia y responsabilidad

lograr-metas

Los valores se descubren y orientan nuestra forma de caminar. Las virtudes son el resultado de un entrenamiento constante en los valores, hasta que esos valores se convierten, por así decirlo, en una especie de segunda naturaleza. Exige por tanto un compromiso, una enorme persistencia y una extraordinaria paciencia el entrenamiento en virtudes.

Un entorno inspirador puede hacer mucho más sencillo que descubramos aquellos valores que dirigen nuestra vida en un sentido correcto. Observar a personas que son un ejemplo de virtudes nos mueve a imitarlas y aprender de ellas. La influencia del entorno en las personas, sabemos por experiencia que puede ser muy grande.

Por eso, todas aquellas personas que tienen mayor notoriedad y relevancia social han de ser plenamente conscientes de la responsabilidad que tienen con sus palabras y su conducta. Su influencia sobre otras personas puede ser mucho mayor de lo que se imaginan.

Pensad en alguien que para vosotros sea un punto de referencia, porque os transmite alegría, ilusión o confianza. Si ese alguien dijera, por ejemplo, que todo da igual, que lo importante es sólo pasarlo bien…, resultaría más sencillo que muchas personas, las que lo admiran, tomaran sus declaraciones como un punto de referencia para sus vidas. Por eso hay un alto grado de responsabilidad asociado con la notoriedad (La respuesta, Dr. MARIO ALONSO PUIG).

Anuncis

Reflexions a la muntanya

IMG_20151024_171252

Són les vuit del matí i comencem a caminar. El sol tot just acabar de sortir i les ombres de les muntanyes encara dificulten que la seva llum impregni el paisatge que tenim al davant. El cel encara té aquell color característic del dia que va vencent la nit.

Ens esperen vuit hores de caminada i estem preparats, mentalitzats i il·lusionats perquè és la segona vegada que ho intentem i avui el dia acompanya i no hi ha rastre de la tempesta del primer intent.

Sabem el què hem de fer i tenim tot calculat perquè surti bé, però és inevitable un tant per cent d’aventura perquè a la muntanya sempre hi ha factors incontrolables.

Tot plegat és com una metàfora de la vida. I quan portem sis hores caminant veiem un cartell que ens indica que només queden cinquanta minuts de baixada. De sobte tenim com una pujada d’emocions. Teníem previst que tot duraria vuit hores però amb aquesta nova informació ens adonem que ja hi som i que de fet amb set hores haurem tingut prou.

Seguim baixant i quan portem més de cinquanta minuts veiem que el punt d’arribada encara està molt lluny. De fet és com si haguéssim perdut el camí. Ens queda una hora més i ens adonem que l’error de les expectatives (el cartell està equivocat o algú havia esborrat algun número) ens ha deixat descol·locats. Ara tot costa molt més. És com si tot el cansament de la caminada es concentrés en aquest precís moment. Ens havíem preparat per arribat en set hores, el nostre cervell i el nostre cos així ho esperaven. Només és una hora més però es fa especialment pesada físicament i psicològicament.

Les expectatives juguen d’aquesta manera. Cal pensar-ho bé, calcular bé els imprevistos i no fer les coses a la babalà perquè sinó alguns projectes fracassen. Diuen que els judokes i karatekes que parteixen objectes d’un cop sempre apunten més enllà per no quedar-se curts.

Aviat ens cansem

cansadosUna d’aquelles coses en què tots tenim més o menys experiència és que a vegades comencem amb empenta i amb bons propòsits el nostre caminar, però aviat ens cansem i se’ns acaben les forces davant les dificultats.

Començar és relativament fàcil, i dic relativament perquè començar també requereix l’esforç i la valentia de passar del món de les idees al món de les accions, passar d’un primer esbós de la realitat a la primera pedra d’aquell projecte o d’aquella il·lusió.

Però un cop hem començat, com és que tantes vegades ens cansem, desistim o abandonem? Com és que aquell propòsit, aquella idea, allò que volem fer, allò que hem pensat i que finalment hem decidit acaba quedant en no res?

Possiblement fallem en la definició dels objectius, en la motivació o en les expectatives que ens hem posat.

Aturem-nos un moment, però aturant-nos de veritat eh! (potser fins i tot amb llapis i paper) I pensem, reflexionem, analitzem i concretem fent-nos aquestes preguntes: Què volem? Quan ho volem? Per a què ho volem? Com ho volem? Amb qui ho farem? I després a caminar!

El teu comportament parla tan fort que no deixa sentir el que dius

????????????????????????????????????????????????????La coherència és un element fonamental en la transmissió de qualsevol valor. De manera que si parlo de valors i no els avalo amb la pròpia vida mai seré convincent: quedaran en paraules buides que no entraran en el cor de ningú (fills, alumnes, companys, parella, amics, societat, empleats, ciutadans, votants…).

Però no n’hi prou amb el testimoni personal per a la transmissió de valors. Cal que sigui un testimoni alegre, engrescador, portador de vida, esperançat, respectuós. Per això és bo que ens preguntem sincerament quin és el nostre estil de vida perquè això és el que transmetem. No el que diem!

Els valors que intentem viure, els nostres ideals poden ser una força que faci sorgir el millor de nosaltres mateixos i que ens impulsi a construir un món més humà. Però cal coherència. Val la pena viure així, val la pena deixar petjades de bondat per tot arreu on anem passant.

Tanmateix no oblidem aquell pensament tan realista d’Alfred Adler: “és més fàcil lluitar per uns principis que viure d’acord amb ells”. Així és com valors i hàbits han d’anar ben agafats de la mà sense baixar la guàrdia massa perquè sinó cadascun camina pel seu costat.