Viure a les fosques o viure amb llum

Hi ha èpoques de la vida en que una persona pot arribar a viure (o millor intentar viure) a les fosques, sense llum. Imaginem-nos per un moment el que això pot suposar de patiments, dificultats i angoixes… Viure sense llum, sense claredat, subsistint de qualsevol manera, desorientat… I afegim-hi encara, el que passa tantes vegades, que és que aquells que estan més a la vora no sàpiguen com ajudar o com donar una mica del llum.

Són situacions humanes que es donen més del que ens pensem i que a vegades arriben a una intensitat quasi insuportable.

Però també passa el contrari. Em refereixo a quan algú viu amb clarividència, amb plena consciència la seva vida, amb una llibertat més perfecta i lliure del que marca el políticament correcte o del que accepta la majoria… Aquesta persona sol ser incompresa, sobretot si vol viure amb profunditat i amb coherència. Llavors al voltant apareixen expressions d’aquest tipus: “calla!, no siguis exagerat!, no n’hi ha per tant!, no val la pena!”. I la pressió pot arribar a ser constant i agressiva per silenciar el profund desig de cada persona que ens dirigeix al Bé, a la Veritat, a la Bellesa o a la Justícia.

I quantes vegades passa també que sentint dins nostre la il·lusió d’una vida diferent, d’una vida més noble, sentim també una veu interior que busca la nostra complicitat i la comoditat. I és que el combat més importat té lloc al cor de cada persona. Dins nostre hi ha la barreja de les il·lusions d’una vida més alegre, més generosa; i també l’acció de la nostra mandra, de l’egoisme, i de la por, que ens diuen: calla, no cridis, no et compliquis la vida! Com si apropar-nos al Bé, a la Bondat i la Veritat signifiqués una manera de viure més difícil o més complicada i no un apropament a una llum que ens esperona a viure d’una manera nova.

Fixem-nos en tantes persones que ho han aconseguit, certament amb limitacions. És emocionant veure i conèixer el seu testimoni de persistència, sense desanimar-se mai.

Sortir de les nostres foscors i de les nostres cegueses personals no és fàcil perquè a més a més ens hi acostumem, però el repte és viure amb més agilitat, amb més llibertat, amb més alegria, amb més agraïment…

Preguntes que ens podem fer…

max-rive-1

Preguntes que ens podem fer:

Les tasques d’avui, les puc realitzar amb tendresa i atenció, de manera que gaudeixi del procés com no ho havia fet mai? És clar que sí!

Em comprometo a buscar la passió en les meves relacions per convertir-la, cadascuna, en una cosa bella i vibrant? Ja ho crec!

Puc convertir cadascun dels meus actes, menjar, vestir-me, ordenar o netejar… en una cosa sagrada? (…) Sí que ho puc fer, i aquest serà un dels pilars de la meva transformació!

Sovint busquem les emocions en escalades al·lucinants a l’Himàlaia, en intrèpids viatges a terres exòtiques… quan la nostra vida quotidiana és plena d’oportunitats d’experimentar aventures meravelloses, profundes i inspiratives: resoldre un problema familiar d’una manera exemplar, incrementar l’amor en una relació, treballar per crear i recrear-se a cada minut (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Mesura infal·lible del seny de l’home

gozarfamilia

Hi ha una mesura del seny de l’home quasi infal·lible, i és la seva capacitat de gaudir del que és bonic. Quan estem estressats perdem aquesta capacitat: ja no ens fixem en l’harmonia dels colors del parc, en el blau intens del migdia o en la bellesa d’una persona jove (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Aparentar i lluir

?????????????????????????????“Cal dir, sense embuts, que la felicitat no depèn de les aparences, ni de la pura exterioritat, sinó que és un estat d’ànim interior que s’irradia cap a l’exterior. Cert que la bellesa física és un valor que cal considerar seriosament, com també l’harmonia i l’ordre de la corporeïtat, però la felicitat no és un pur sentir-se bé, sinó una vivència que brolla de dins i que és independent, encara que no totalment, de la forma exterior.

Vivim en un món cultural, en el qual no tan sols és molt rellevant l’aparença, sinó que, a més, cal donar la imatge que s’és molt feliç i que tot va molt bé. Es tendeix a dissimular el defecte, la desproporció o la deformitat. Hom pot fer veure de cara als altres que és feliç, que les coses li van bé, que té una vida plena i que tot li rutlla com vol, però l’aparença no pot mantenir-se indefinidament i sempre hi ha escletxes per on irromp l’autèntica veritat d’una persona, els seus sofriments i patiments.

Per ser feliç, no cal aparentar el que no s’és, i tampoc no cal amagar el que hom és. Més aviat és feliç el qui expressa nítidament el que és, sense haver de fer comèdia, ni representar el paper que la societat espera d’ell. La concordança entre exterioritat i interioritat és un dels criteris més rellevants a l’hora de definir l’estat de la felicitat. Allí on hi ha hipocresia, falsedat o doble moral, no pot haver-hi felicitat” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).