Curtedat de mires

La curtedat de mires és no veure més enllà del que són els nostres raonaments i les nostres creences personals (recordem que aquí parlo de creences referint-me a la nostra manera de veure el món, als altres i a nosaltres mateixos).

I està clar que si el nostre filtre és ample, adaptable, millorable, obert, observador, etc., doncs no passa res; però si el nostre filtre és petit, ensopit, pobre, obcecat i a sobre ens pensem que està fet i acabat per sempre, doncs el que ens passarà és que ens estarem tancant a qualsevol possibilitat de creixement i enriquiment personal.

Sempre podem aprendre dels altres! Diguem-ho i creiem-nos-ho de veritat perquè sinó estem venuts i podem arribar a ser ridículs.

En aquest sentit, que nos ens faci por envoltar-nos de persones i situacions que ens qüestionin una mica perquè sinó ens anquilosarem en la nostra zona de confort a on s’està còmode i calentet (o fresquet, depèn com es miri), a on tot és a l’abast i quasi no cal ni estirar el braç per aconseguir les coses.

Situar-nos en la zona de creixement potser ens espanta una mica, o molt! Potser ens costa, i ens fa mandra però el món ja està massa ple de mediocritat i de porucs, i la seva quota ja l’hem superada amb escreix.

Centrar-nos en la nostra tasca o centrar-nos en el que han de fer els altres

ser-diferente

Correm el perill d’estar sempre pensant en els altres (en el mal sentit de la paraula) i viure centrats en tot allò que ens sembla dolent o incorrecte que veiem al nostre voltant. Així ens erigim en una mena de jutges que poden anar condemnant a tort i a dret sense miraments i sense cap mena d’anàlisi profunda de la realitat.

Fàcilment ens adonem que els altres no fan la feina, que són hipòcrites, que la seva manera de ser no és apropiada segons els nostre punt de vista… I ens oblidem que segurament seria més profitós mirar-nos a nosaltres mateixos i centrar-nos en allò que depèn de nosaltres perquè viurem més tranquils i no ens amargarem, i  tirarem endavant els nostres projectes i les nostres obligacions.

Amb això de cap manera vull dir que haguem de viure amb una mena de vena als ulls o que siguem ingenus com si no ens adonéssim de la realitat com si tot ens importés un rave; el que vull dir és que no ens ajuda estar tot el dia situats al cercle de preocupació on no tenim res a fer, on la nostra capacitat d’actuar està totalment limitada. És molt millor situar-nos al cercle d’influència i allà canviar tot el que faci falta i estigui a les nostres mans treballant amb una implicació del 100%.

Per això recomano mirar cap endins amb honradesa, amb sinceritat i amb equilibri. Des d’aquesta posició vital podem examinar millor els diversos àmbits de la nostra vida, com per exemple la nostra relació amb els altres, les nostres motivacions, la nostra coherència de vida, el nostre treball professional, la nostra família, la nostra manera de de comunicar-nos, etc, etc, etc.

Un món de desgraciats

sufrimiento“Només un ésser individualista i tancat sobre si mateix podria ser feliç en un món de desgraciats, però un ésser que s’obre a la perspectiva dels altres i viu en pròpia pell el seu sofriment no pot restar indiferent al seu patiment. En aquest sentit, la felicitat personal no pot anar deslligada de la felicitat dels altres. Només puc ser feliç si veig els altres feliços o, dient-ho d’una manera més suau, si tinc consciència que m’he esforçat tant com he pogut, perquè els altres, els propers i els llunyans, els que conec i els que desconec, siguin més feliços del que són.

Si la pròpia felicitat està tan lligada a la felicitat dels altres, l’objecció que es presenta és immensa, perquè hom es plantejarà si hom pot ser feliç en un món on hi ha tant de sofriment, on hi ha tantes calamitats, injustícies, crueltats i violència. En més d’una ocasió hem sentit a dir que, per a poder ser mínimament feliç, cal apagar el televisor i deixar de llegir el diari, perquè, en entrar en contacte amb els mitjans de comunicació de masses, hom s’assabenta de la immensa ferida del món i, en interioritzar el patiment dels altres, experimenta una profunda tristesa en el cor. (…)

No podem excusar-nos en la ignorància, perquè en som coneixedors des del nostre petit regne de confort occidental. És evident que no tenim un accés neutral al que passa, però sabem que el que passa no és bo per a moltes persones, sabem que hi ha milers de persones que pateixen diàriament i que no podem aspirar a una felicitat que impliqui la indiferència davant del patiment que hi ha en el món. No fóra una autèntica felicitat, sinó un estat d’ànim prefabricat de manera fictícia des d’interessos egocèntrics i individualistes.

La felicitat no és incompatible amb la compassió; ans tot al contrari, la felicitat està íntimament relacionada amb l’experiència de la compassió i de l’acció a favor de l’altre.

La ignorància no ens fa feliços, sinó estúpids. No podem tancar els ulls davant de la misèria, no podem mirar a una altra banda i fer veure que aquell immens oceà de patiment no existeix. La felicitat és un estat que es conquereix mitjançant la lluita, però no amb la lluita individual per a ser més, per a tenir més, per aparentar més, per ocupar la punta de la piràmide social, sinó amb la lluita comuna a favor de l’altre, de la justícia i del bé” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Teatre del bo

BellaYBestia_2Com que en l’actualitat ens ha donat a tots per tenir “atacs d’autenticitat” sembla que en cada moment hem d’actuar com ens dicten els nostres impulsos i així s’arriba a lloar com una mostra d’autenticitat el que de fet és una mostra de mala educació.

És una lògica curiosa però sembla que s’imposa en alguns pensaments. Avui proposo fer una mica de teatre, però teatre del bo. No proposo ser uns teatreros que diuen una cosa i pensen una altra, o que fan una cara al davant i una altra al darrera. El que proposo és treatre del bo, teatre d’aquell que potencia el que ja existeix de positiu.

Així, si estimo aquells que m’envolten, familiars, companys, coneguts, amics, parella, el teatre està en manifestar aquesta estimació encara que en un primer moment no ens acabi de sortir. Fer una mica de “teatre” ara entre cometes és somriure, donar gràcies, demanar perdó, lloar les coses bones, fixar-se en els punts en comú i en el que funciona, mirar en positiu; en definitiva posar les nostres energies en fer la vida feliç i agradable als altres, especialment als que més estimem.

Tornant als “atacs d’autenticitat” actuals podríem dir en un primer moment: “a mi això no em surt”, “sento que estic fent teatre”, “jo no sóc així”… Però si ho mirem des de l’altre costat, segur que tots recordem l’alegria que ens han donat quan ens han lloat, o agraït, o mostrat l’afecte i l’atenció cap a nosaltres. Això ens agrada a tots! Quan és mentida ho noten de seguida perquè la comunicació no verbal ens delata, però quan és veritat, això és teatre de bo i molt recomanable!

L’acceptació d’un mateix

Aceptarse“La felicitat es relaciona amb l’acte d’estimar, però també amb la capacitat d’acceptar-se un mateix. Cada persona té una configuració única i irrepetible, perquè és un univers singular (…). Un cop més cal recordar la frase de Sòcrates manllevada de l’Oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix!” Heus ací el primer exercici que cal desenvolupar per acceptar-se i poder ser, mínimament, feliç. La fugida cap enfora, l’autoengany, la infravaloració o la sobrevaloració són formes de relació amb un mateix que condueixen, tard o d’hora, a la infelicitat. (…)

Acceptar-se un mateix no vol dir resignar-se a allò que hom és ara, sinó acceptar com a do les possibilitats que s’han rebut. No hem escollit la nostra corporeïtat, ni tampoc la nostra dimensió sexuada, ni la nostra capacitat memorística o la nostra sensibilitat musical, però tampoc no hem fet mèrits per tenir les possibilitats que té el nostre ésser en tants camps.

Acceptar-se, doncs, no significa dimitir i resignar-se a ser el que som ara en el present i a reiterar-nos indefinidament en el futur, sinó que ens exigeix tensar al màxim les nostres possibilitats, desenvolupar el nostre potencial creatiu. Res no ens fa més feliços que l’assoliment de les nostres possibilitats, però encara ens fa més feliços veure com, mitjançant la nostra ajuda, hem fet possible el desenvolupament de les possibilitats dels altres” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Quin tipus de persones som?

_MG_2669Hi ha persones que creen unió i cohesió allà on es troben: família, veïns, companys de feina, grups… I quan ens trobem una persona així és un goig tractar amb ella. Hi estaríem parlant hores i hores perquè ens fan estar bé, còmodes, tranquils… Altres en canvi sempre creen divisió i enfrontaments.

Voldria fixar-me en les que uneixen. Són persones que valoren a cada persona, que es preocupen perquè ningú quedi aïllat i sol. Respecten, estimen, van de cara, accepten les diferències, tenen una il·lusió que es contagia i saben elogiar els èxits dels altres.

Les persones que uneixen es fixen en l’important i passen per alt detalls que podrien suposar conflicte; van al nucli de les qüestions i s’alegren amb els altres perquè tenen el convenciment que quan creix el bé, tots hi guanyem.

La crítica no és el seu fort i menys a les esquenes de ningú. El seu interès és millorar, però millorar tots i en seu llenguatge hi ha paraules que quasi estan desterrades: odi, enveja, mentida, llistes negres…

Les persones que uneixen no et parlen des d’una posició superior i saben reconèixer els propis errors. No tenen pressa per escoltar-te, no imposen, no criden per tenir més raó, no dramatitzen, respecten sempre, accepten idees diferents a les seves, no volen vèncer sinó convèncer, són equilibrades, sense “fílies” ni “fòbies” irracionals. Per això tenen molts amics que els aprecien sincerament.

Una frase de la Mare Teresa de Calcuta pot resumir el que practiquen aquestes persones: “Que ningú no s’acosti a vosaltres sense que se’n torni millor i més feliç”.