Anar amb el freno de mà posat…

Hi ha persones que sembla que vagin sempre amb el freno de mà posat. Persones que busquen una mena de control sobretot i especialment sobre les seves emocions. No seré jo qui defensi una mena de disbauxa emocional, ni un descontrol ple d’alts i baixos desconcertants… Però una cosa és anar descontrolat i l’altra és anar amb el freno posat.

Des del meu punt de vista anar amb el freno de mà posat és riure però no del tot, alegrar-se però no massa, emocionar-se però només una mica, estar content però tampoc és per tant, plorar però amb certa vergonya, sentir però sentir com qui sent ploure…

Anar amb el freno de mà posat és una mena de racionalització exagerada de tot el que ens succeeix. Les hormones, l’edat, la salut, la genètica, sempre hi ha una explicació per no sentir o per no donar importància a allò que sentim. Com si les emocions fossin dolentes.

Anar amb el freno de mà posat és pensar sempre que algo pot anar malament. O allò que alguns diuen: més val pensar en negatiu perquè si les coses surten bé t’emportes una gran alegria i una gran sorpresa… Llavors no gaudeixo ara perquè potser demà estaré malalt, no sento ara perquè sempre pot ser pitjor, no me n’alegro del tot perquè la vida és molt dura i a vegades es pateix.

Anar amb el freno de mà posat és haver perdut la il·lusió i l’esperança i oblidar que el millor està per arribar. És no viure el moment present, la màgia de cada instant, la màgia de l’ara i l’aquí.

Les emocions les hem de sentir amb tota la seva força. No les hem de negar ni anular. El que cal és gestionar-les i dirigir-les cap el nostre creixement personal i cap a la nostra millor versió.

Viure a les fosques o viure amb llum

Hi ha èpoques de la vida en que una persona pot arribar a viure (o millor intentar viure) a les fosques, sense llum. Imaginem-nos per un moment el que això pot suposar de patiments, dificultats i angoixes… Viure sense llum, sense claredat, subsistint de qualsevol manera, desorientat… I afegim-hi encara, el que passa tantes vegades, que és que aquells que estan més a la vora no sàpiguen com ajudar o com donar una mica del llum.

Són situacions humanes que es donen més del que ens pensem i que a vegades arriben a una intensitat quasi insuportable.

Però també passa el contrari. Em refereixo a quan algú viu amb clarividència, amb plena consciència la seva vida, amb una llibertat més perfecta i lliure del que marca el políticament correcte o del que accepta la majoria… Aquesta persona sol ser incompresa, sobretot si vol viure amb profunditat i amb coherència. Llavors al voltant apareixen expressions d’aquest tipus: “calla!, no siguis exagerat!, no n’hi ha per tant!, no val la pena!”. I la pressió pot arribar a ser constant i agressiva per silenciar el profund desig de cada persona que ens dirigeix al Bé, a la Veritat, a la Bellesa o a la Justícia.

I quantes vegades passa també que sentint dins nostre la il·lusió d’una vida diferent, d’una vida més noble, sentim també una veu interior que busca la nostra complicitat i la comoditat. I és que el combat més importat té lloc al cor de cada persona. Dins nostre hi ha la barreja de les il·lusions d’una vida més alegre, més generosa; i també l’acció de la nostra mandra, de l’egoisme, i de la por, que ens diuen: calla, no cridis, no et compliquis la vida! Com si apropar-nos al Bé, a la Bondat i la Veritat signifiqués una manera de viure més difícil o més complicada i no un apropament a una llum que ens esperona a viure d’una manera nova.

Fixem-nos en tantes persones que ho han aconseguit, certament amb limitacions. És emocionant veure i conèixer el seu testimoni de persistència, sense desanimar-se mai.

Sortir de les nostres foscors i de les nostres cegueses personals no és fàcil perquè a més a més ens hi acostumem, però el repte és viure amb més agilitat, amb més llibertat, amb més alegria, amb més agraïment…

La clave para conectar es no juzgar

Conectar

Cuando uno lleva puesto ese traje de “experto” que nos hace pensar que lo sabemos todo, que lo comprendemos todo y que no hay nada nuevo que aprender, dejamos de escuchar a los demás.

No tiene sentido escuchar a otra persona si ya creemos que  lo sabemos todo. Esta falta de interés, la siente y la vive la otra persona como una falta de respeto y es lo que imposibilita que se pueda crear un vínculo basado en la confianza. (…)

Aunque no lo entendamos, y muchas veces no lo compartamos, hay siempre una causa, una razón oculta por la cual las personas actuamos como lo hacemos.

Sin esa información nos es muy fácil catalogar a los demás como antipáticos o raros y también es muy fácil que los demás nos puedan etiquetar a nosotros mismos de la misma manera porque desde su atalaya particular, desde su punto de vista, sea incomprensible que actuemos como lo hacemos.

Si yo veo a una persona corriendo y soy incapaz de ver al tigre que le persigue, para mí a actuación de esa persona será en todo punto incomprensible.

Conectar con una persona que ve las cosas como nosotros es fácil, congeniar con alguien que ve las cosas de forma completamente distinta no lo es.

La clave para conectar no es juzgar, sino primero preguntar y segundo escuchar. Preguntar como aquellos que de antemano reconocen no saber la respuesta y escuchar como quienes saben que hay algo nuevo por descubrir y por aprender.

Cuando una persona se siente escuchada y se siente comprendida, se genera un vínculo de confianza que nos llena a todos de alegría y que inspira a los demás a hablar con honestidad.

Hablar de una manera directa es algo que cuesta mucho. Casi todo el mundo piensa que es necesario, pero a la hora de la verdad, cuando hay que hacerlo, resulta más difícil practicarlo. Tememos que si hablamos de una manera directa, aunque lo hagamos con respeto, la relación de vaya a deteriorar y, sin embargo, con frecuencia lo que sucede es justo todo lo contrario (Dr. MARIO ALONSO PUIG, Vivir es un asunto urgente).

Mai és massa

el-de-enero-es-el-dia-de-la-enfermera-felicidades-2-copia

Treball ben fet, dedicació, amor a les persones, un somriure sempre als llavis, bona disposició, bon caràcter, esperit de servei, donar solució a tothom…

Escoltar, escoltar i tornar a escoltar. Tractar amb afecte, tractar a tots per igual, com a persones estimades, independentment del seu origen, del seu color o de la seva condició. Actuar i parlar amb els impulsos del cor; i un cor gegant, obert, ferit per la vida i exercitat en moltes batalles.

Un “no” desterrat del seu vocabulari, un “sí” sempre atent; treballant contenta amb alegria, amb professionalitat, amb l’ajuda de les companyes i companys, que són molt bons.

Un continu homenatge a la professió i al servei. Fer les coses amb la llibertat que dóna estimar. No passar de llarg, no mirar cap un altre costat, no pensar que això no és el meu problema. Esplendidesa en totes les coses perquè “mai és massa”. I un lema final en el record de la seva jubilació després de molts anys treballant: “no hem de permetre que ningú s’allunyi de la nostra presència, sense sentir-se millor i més feliç” (Mare Teresa de Calcuta).

La Malanca

50-Minimoto-50cc-1970-rouge-malanca-01-La Malanca era una moto petita de color vermell de la que gaudíem amb els meus cosins tots els estius. Passàvem les vacances al poble i la Malanca era un dels elements, entre altres, que no hi podien faltar. Tots plegats configuraven uns estius genials plens d’alegria, bon humor, creativitat, imaginació, iniciativa, diversió, descans, família, innocència, llibertat… Ara aquells estius són records i al mateix temps fonament de les nostres històries personals i familiars.

Com deia, la Malanca era una moto petita, de poca cilindrada i que no corria massa; però al seu voltant passaven moltes coses: hores i hores de córrer cronometrant a veure qui anava més ràpid; hores i hores millorant el nostre estil traient el genoll tant com podíem quasi fins a tocar el terra o tocant-lo literalment i pelant-nos els genolls; hores i hores compartint l’amistat i passant-s’ho la mar de bé…

També la Malanca suposava algun enfado, quan no funcionava i la intentàvem arreglar per tot els mitjans abans de portar-la al taller. Quan no s’engegava passava de ser el millor entreteniment a ser un desastre. La Malanca suposava inversió de temps i de diners ja que la gasolina sortia dels nostres diners (o dels pares) i ens repartíem el subministrament.

La Malanca era una de les diversions de l’estiu entre moltes altres. Podríem dir que era un dels nostres “tresors”. Estàvem orgullosos de tenir aquella moto, amb el circuit que ens fèiem sota uns pins, amb les carreres que ens transportaven als grans campions de motociclisme d’aquella època. Quina gran moto la Malanca i quantes hores de bons moments ens va donar.

Quines són les nostres Malanques d’avui? Les cuidem? Estem orgullosos de tenir-les? Invertim temps i diners? Les valorem? Les millorem? Busquem aquests moments que ens donava la Malanca per trobar-nos amb les persones que estimem, per descansar, per divertir-nos? Les Malanques canvien amb el temps però són importants, no tant per elles mateixes sinó per tot el que ens poden donar i sobretot perquè ens ajuden a trobar-nos amb els altres i junts compartir moltes coses.

Viure la vida d’un altre

CELEBRACIÓN DEL DÍA DE LA GUERRA DE LAS GALAXIASViure la vida d’un altre és d’aquelles coses que sense pensar gaire ja ens adonem que no pinta massa bé. Perquè cal viure la pròpia vida, amb decisions pròpies i amb pensament propi. Encara que això no vol dir que no ens puguem inspirar en altres que amb els seus exemples ens ajuden i ens motiven cap la nostra millor versió.

Tanmateix no es pot viure pensant que voldríem tenir la vida del veí (sigui qui sigui) perquè com se sol dir “cadascú se sap lo seu”. Tampoc podem viure la vida com si fos una novel·la que se’ns ha posat al cap, una novel·la de color de rosa o del color predominant en el moment. Sí, cal tenir ideals, però els ideals han de tocar de peus a terra i han de deixar que els toqui l’aire perquè sinó no poden créixer. No podem viure en una bombolla de vidre.

Viure la pròpia vida no és oblidar-se d’aquells que ens estimen i de totes aquelles relacions que ens enriqueixen com a persones. Viure la pròpia vida és estar ben arrelats amb principis creïbles i consolidats; amb patiments reals i tristeses reals; amb alegries i esperances autèntiques. Viure la pròpia vida sense caretes, ni façanes, ni expectatives socials absurdes que no porten enlloc. Viure la pròpia vida, sobretot en l’amor i en el propòsit de la teva vida. Viure mirant el cor, el més profund de nosaltres mateixos.

En definitiva gaudir del que tenim i del que som.

Sigueu feliços, però feliços de veritat!

FUEGOS ARTIFICIALESVull que els altres siguin feliços? Me n’alegro quan veig una persona feliç? Em preocupo per col·laborar en la felicitat dels altres? Intento fer la vida més feliç i agradable a les persones que m’envolten? Quina felicitat desitjo pels altres?

Totes les coses ens fan feliços de la mateixa manera? Sabem de sobres que no! A vegades trobem succedanis de la felicitat; altres vegades passatemps que ens entretenen un ratet; altres, coses que calen fins al fons; i altres, equivocacions que ens aporten experiència i humanitat.

M’ho dic sobretot a mi mateix i a qui li pugui servir: Desitjo que siguis feliç. Però feliç de veritat. No vagis a buscar la felicitat allà on no la pots trobar: en ambients superficials que sols ofereixen consumisme, però no alimenten l’interior ni donen raons per viure. No oblidis que l’alegria és el premi que obtenen aquells que, encara que hagin d’anar a contracorrent, tenen la valentia de ser conseqüents amb els seus propis valors.