Viure el que no som

mascaras

A vegades succeeix en les persones que ens anem fabricant cuirasses i caretes per sobreviure als cops que ens dona la vida o per adaptar-nos a les diverses situacions que ens anem trobant.

No valoro aquest fet ni com a positiu ni com a negatiu, perquè a més a més ho fem amb la millor de les intencions; simplement constato la nostra gran capacitat de resistència i d’adaptació.

Sabem de sobres que en aquesta vida no tot són flors i violes i que cada persona és un món… o dos, com diu algú a qui estimo molt. I sovint no tenim més remei que viure d’aquesta manera: amb caretes i cuirasses. I torno a insistir en que això no ho dic pejorativament perquè estic parlant des d’una perspectiva de rectitud d’intenció. Cosa diferent seria que aquestes cartes i cuirasses fossin les estratègies d’una actitud hipòcrita i mentidera.

El que sí voldria fer és tres reflexions sobre aquestes caretes i cuirasses que ens “regala” la vida. Primera reflexió: procurem que les caretes i cuirasses que portem siguin les mínimes? És a dir, intentem sempre ser i mostrar el nostre jo més autèntic i profund alliberant-nos de càrregues mentals i emocionals pesades i immobilitzadores? Carregues que en el fons no ens deixen créixer com a persones…

Segona reflexió: aquestes caretes i cuirasses que ens ha “regalat” la vida són d’acord amb els nostres principis i valors? Són el que volem ser i viure? Són el que ens fa més humans, més autèntics, més reals?

I tercera i última reflexió: tenim temps i valentia per fer-nos aquestes preguntes i treballar interiorment allà on calgui? O vivim immersos en un món de sorolls, d’activisme i de no parar ni un segon que ens impossibilita veure més enllà de l’immediatesa?

Anuncis