Mantener la energía necesaria

A principios de año o después de vacaciones, nos llenamos de buenos propósitos que comenzamos pero nunca terminamos: perder peso, estudiar, dejar de fumar, dejar de beber, comer más sano, buscar un nuevo trabajo, escribir un libro, meditar… La lista es interminable, y la gran mayoría suelen tener en común el grado de ilusión inicial y un deterioro posterior de esa emoción.

¿Por qué nos pasa esto? La razón es relativamente simple, y es que no sabemos cómo conseguir cosas. No tenemos un buen sistema para mantener la energía necesaria (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Anuncis

Para continuar intentándolo…

Para continuar intentándolo, tienes que estar convencido de que algo puede cambiar. Luego debes preguntarte: ¿cómo puedo estar seguro de que voy a fallar sólo porque hasta ahora eso es lo que ha pasado? ¿Qué tendría que cambiar para que eso fuese diferente? ¿Cómo sé que he estado contemplando todas las posibilidades para hacer las cosas de otro modo? ¿Cómo saben los demás que no hay más posibilidades? ¿Cómo pueden saber lo que va a pasar en el futuro?

(…) Si crees que no puedes hacer alguna cosa, que no eres suficientemente listo, rico, guapo, que no tienes dinero, amigos o recursos para llevar a cabo tu objetivo, pregúntate ¿cómo lo sé? ¿Quién lo dice? ¿Cómo puedo estar tan seguro? O ¿cómo puede estar tan segura la persona que lo dijo? (El arte de conseguir lo imposible. Cómo convertirte en héroe de tu propia vida. XAVIER PIRLA LLORENS).

Anar amb el freno de mà posat…

Hi ha persones que sembla que vagin sempre amb el freno de mà posat. Persones que busquen una mena de control sobretot i especialment sobre les seves emocions. No seré jo qui defensi una mena de disbauxa emocional, ni un descontrol ple d’alts i baixos desconcertants… Però una cosa és anar descontrolat i l’altra és anar amb el freno posat.

Des del meu punt de vista anar amb el freno de mà posat és riure però no del tot, alegrar-se però no massa, emocionar-se però només una mica, estar content però tampoc és per tant, plorar però amb certa vergonya, sentir però sentir com qui sent ploure…

Anar amb el freno de mà posat és una mena de racionalització exagerada de tot el que ens succeeix. Les hormones, l’edat, la salut, la genètica, sempre hi ha una explicació per no sentir o per no donar importància a allò que sentim. Com si les emocions fossin dolentes.

Anar amb el freno de mà posat és pensar sempre que algo pot anar malament. O allò que alguns diuen: més val pensar en negatiu perquè si les coses surten bé t’emportes una gran alegria i una gran sorpresa… Llavors no gaudeixo ara perquè potser demà estaré malalt, no sento ara perquè sempre pot ser pitjor, no me n’alegro del tot perquè la vida és molt dura i a vegades es pateix.

Anar amb el freno de mà posat és haver perdut la il·lusió i l’esperança i oblidar que el millor està per arribar. És no viure el moment present, la màgia de cada instant, la màgia de l’ara i l’aquí.

Les emocions les hem de sentir amb tota la seva força. No les hem de negar ni anular. El que cal és gestionar-les i dirigir-les cap el nostre creixement personal i cap a la nostra millor versió.