Confusió interior

De tant en tant, em vénen a veure persones amb una gran confusió interior. No saben què fer de les seves vides, on dirigir-se. Jo els responc que al despatx tinc una brúixola que m’informa sobre això i que els la puc deixar. Llavors, fico el braç en un calaix, el trec amb el puny tancat, l’obro i els dic:

– Vet aquí la meva brúixola imaginària! És màgica i ara mateix ens indicarà cap on vols anar… increïble, oi?

Els pacients em miren divertits i escèptics, perquè, com pot ser que el terapeuta sàpiga quin és el proper objectiu de les seves vides? I continuo així:

– Mira, aquesta brúixola funciona així: el punt on es dirigeix és… exactament cal al que et faci més por! De totes les opcions que et vinguin al cap, dirigeix-te cap a la que et provoca més temor. Aquí ho tens!

Mai no falla. Els objectius que ens atemoreixen són els que ens motiven més, però no els abordem perquè evitem d’enfrontar-nos a les emocions negatives. Si no desitgéssim dirigir-nos-hi, no ens espantarien, perquè simplement els apartaríem de la nostra ment. A mi, per exemple, no em fa por practicar el salt de pont, no és un temor de la meva vida, perquè no el penso fer mai. Només m’espanten els projectes que m’atrauen i que desitjo emprendre.

Per tant, la fletxa on apunta la brúixola dels meus objectius coincideix amb les meves pors més grans. Cap allà m’he de dirigir (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Anuncis

Buidar la tassa i el sentit de la vida

Nan-in, un mestre japonès que va viure a l’era Meiji, va rebre la visita d’un professor insigne. Ni més ni menys que el catedràtic de Religions Comparades de la Universitat de Tòquio.

La secretària del professor havia avisat amb temps de l’arribada de seu cap, remarcant que no disposava de gaire temps, ja que el cridaven les tasques de la universitat.

Quan va arribar, va saludar el mestre i, sense més preàmbuls, li va preguntar pel sentit de la vida. Nan-in li va oferir un te i l’hi va servir amb tota la calma del món. I tot i que la tassa del visitant ja era plena, el mestre va continuar abocant-hi te.

El professor, que veia que el te vessava, no va poder estar-se’n, i va dir:

– Que no s’adona que és completament plena? Ja no hi cap ni una gota!

– Igual que aquesta tassa –va respondre Nan-in-, vostè està ple de les seves opinions. Com li podria explicar el sentit de la vida si no la buida primer? (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Donar el millor de mi mateix

Diumenge al matí vaig voler anar a la piscina a fer natació. Jo odio la natació perquè ni nedo bé, ni m’agrada nedar. Però vaig decidir fer-ho perquè tinc una lesió al genoll i no puc córrer. Nedar no força tant l’articulació, de manera que me n’hi vaig anar.

Però, igual que sempre que nedo, vaig acabar exhaust. Després havia d’anar a dinar amb els meus pares. Allí també hi havia de trobar el meu germà i la seva dona. Hi vaig anar i ja durant el trajecte em vaig posar de mal humor. La raó? Estava aclaparat, em feien mal les cames i el braços. Ja no tenia ganes de dinar amb ningú. “Tant de bo me’n pogués anar a dormir a casa!”, vaig pensar.

Jo generalment m’ho passo bé amb la meva família. Riem, ens apreciem i junts estem genial. Aquell dia, en canvi, vaig arribar a casa els meus pares emocionalment malament. Però abans d’entrar-hi, em vaig aturar davant de la porta i vaig recordar el que hem a après a psicoteràpia: “Puc ser feliç fins i tot amb un símptoma físic que em molesti”.

I llavors, (…), vaig aconseguir una cosa realment bona: vaig decidir acceptar la situació i simplement donar el millor de mi mateix. Vaig entrar, em vaig asseure a taula i, acceptant sempre la meva incomoditat interior, vaig tractar tothom amb tendresa. Vaig parar atenció a les coses que explicaven el meu germà, la meva cunyada i els meus pares.  Vaig mirar de ser elegant i amable amb els gestos, amb l’actitud. Vaig afegir una actitud de comprensió i unes paraules de calma a qui es preocupava per alguna cosa… i es va fer el miracle! Em va passar del tot el malestar psicològic: estava cansat, però em sentia bé.

El meu plantejament de l’àpat va ser diferent de l’habitual. Sabia que no podia estar com de costum (no riuria, no faria bromes…) perquè no tenia forces. Però volia posar un granet de sorra al bé comú: de manera discreta, però perseverant (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

“Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres”

“Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres”. Aquesta frase del genial Groucho Marx mostra el que de vegades fem a la pràctica en la nostra vida encara que ens costi reconèixer-ho.

Tots tenim grans frases, o no tan grans, que expressen els nostres principis implícits o explícits, o almenys aquells que voldríem que regissin les nostres vides; però una cosa és tenir un principis teòrics i l’altra és viure de principis.

Quan parlo de viure de principis em refereixo a tenir uns ideals pensats, madurats i ponderats que tracto d’aplicar a totes les circumstàncies de la vida i en tots els moments. No és de cap manera una mena de quadratura del cercle a on tot i tothom ha de passar pel meu adreçador personal, sinó que és haver pensat la pròpia vida i haver buscat la millor versió personal independentment de les conveniències, les comoditats, els sentiments i les passions del moment. És a dir, que si per a mi la família és un valor fonamental, aquest ho és fins i tot per sobre d’un enfado momentani, d’un mal moment o d’un malentès que pot tirar-ho tot per terra. O dit d’una altra manera, viure de principis és tenir una vida coherent amb els nostres principis independentment de qui tinguem al davant o fins i tot de si sortim beneficiats o perjudicats.

Viure de principis requereix un gran esforç i una dosi d’humilitat molt gran perquè si no anem a l’aguait sempre s’acaba imposant el nostre ego personal que sol ser poc amic de compartir i de cedir el lloc quan algú ho reclama.

Acceptació alegre

El primer pas per superar aquests mals inventats per la ment és el que jo en dic “acceptació alegre”. Consisteix a comprendre que podem estar bé amb dolor, cansament o ansietat i tot.

Aquest tipus d’acceptació és alegre en contraposició al que podríem anomenar “acceptació abatuda” o resignació.

Si la persona que pateix aquest malestar psicogen experimenta que es pot ser feliç amb el símptoma, suprimirà la por i la seva lluita en contra. En això consisteix l’acceptació alegre: ser feliç amb el símptoma i tot (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).