Ens hem d’enfrontar a les sensacions temudes

Giorgio Nardone, psicòleg italià amb una de les trajectòries professionals més insignes, solia dir als qui patien atacs de pànic: “Has d’evitar evitar”. Sabem que l’evitació del que una persona tem li exacerba el temor.

Si durant una primera sessió d’esquí caiem, el monitor insistirà que tornem com més aviat millor a la pista, no fos cas que agaféssim por.

El cas és que per eliminar una por paroxística –la por de la mateixa por- ens hem d’enfrontar a les sensacions temudes. No hi ha més remei. Com més aviat ho fem, millor (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Anuncis

La por

La Mort es dirigia aquell matí cap a una ciutat quan un home li va preguntar:

– Què hi faràs?

– Me n’enduré cent persones –va respondre amb la seva veu greu i pausada.

– Això és horrorós! –va fer l’home.

– Així ha de ser –li va etzibar la Mort-. Això és el que faig jo.

L’home va córrer a avisar tothom dels plans de la Parca.

Va passar el dia i va arribar la nit. El mateix home va trobar altre cop a Mort.

– M’has dit que te n’enduries cent persones! Per què han estat mil?

La Mort, assossegada com sempre, va respondre:

– Jo he complert la meva paraula. Només me n’he endut cent. La Por se n’ha endut la resta (Les ulleres de la felicitat. Descobreix la teva fortalesa emocional, RAFAEL SANTANDREU).

Parlar a mitges

Hi ha una manera de parlar que és aquella que no acaba de dir les coses, que no revela les intencions veritables i que en el fons és poc clara. A aquesta forma de parlar l’anomeno “parlar a mitges”.

Per posar algun exemple que il·lustri millor el que vull dir; a mi em sembla que parla a mitges aquell que quan el conviden al cinema diu que no hi pot anar perquè té alguna obligació però la veritat és que no hi va perquè no en té ganes perquè si en tingués posposaria l’obligació concreta sense cap mena de problema.

Potser això pot semblar una mica rebuscat o potser pensarem que això és fa contínuament per a no ferir susceptibilitats; però no seria millor expressar el que un pensa amb respecte i assertivitat? Perquè ens agrada tant viure en un món de mitges veritats que al final ens acabem creient?

Està clar que en aquesta vida no tot és blanc o negre i que no existeix una única raó o motivació per a fer o deixar de fer les coses però que passaria si en les nostres comunicacions expresséssim les raons de més pes o les més profundes? No ens limitem personalment quan no expressem o no volem sentir el que els altres pensen realment de les coses? Preferim que ens diguin només el que volem sentir? Podem aprendre a expressar amb tranquil·litat la realitat del que sentim? Podem escoltar amb serenitat el que ens diuen encara que ho veiem de manera diferent?

Ja fa uns anys, Algú va lloar les persones que no enganyen i va fer aquesta recomanació tan actual: “que el nostre sí sigui sí, i que el nostre no sigui no”.