Anar a la nostra com si no existís ningú més en el món

Fa un temps vaig coincidir amb una persona que sovint em deia: “tu vas a la teva!” La veritat és que això sempre em desconcertava una mica! Quasi mai sabia ben bé què contestar-li; fins que un dia li vaig dir: “si anar a la meva vol dir no anar a la teva, efectivament vaig a la meva!”. I ho vaig dir tan orgullós que no m’ho va tornar a dir mai més.

Certament hem d’anar a la nostra, perquè cadascú és com és i tenim la nostra manera de fer i de veure les coses; i si fem el que un altre ens diu és perquè volem, o dit menys finament “és perquè ens dóna la real gana”. I això és una raó de pes perquè és l’exercici de la nostra llibertat.

Però també he de dir que últimament detecto molta gent que va per la vida totalment a la seva com si no existí ningú més en el món; i clar, això ja és un altre tema. Posaré diversos exemple petits però des del meu punt de vist significatius perquè en el fons mostren l’actitud de les persones: persones que van caminant pel carrer com si fossin els amos de la ciutat que quan ells passen no hi cap ningú més; persones que condueixen a la seva bola i fan el volen sense importar a qui molestin i posin en perill; persones que veuen ensopegar algú al seu costat i se’l miren però no fan res de res per ajudar o potser ni el veuen perquè van massa centrats en el seu món; persones que no veuen més enllà del seu mèlic i de les seves dèries.

Segurament podem trobar molts més exemples, i si filem una mica prim també trobaríem moments en els que hem tingut actituds semblants a aquestes que acabo d’anomenar. En els nostres dies hi ha una forta corrent d’individualisme i si no anem a l’aguait és fàcil que caiguem en això mateix que estic criticant. Pensem-hi!

Anuncis

Curtedat de mires

La curtedat de mires és no veure més enllà del que són els nostres raonaments i les nostres creences personals (recordem que aquí parlo de creences referint-me a la nostra manera de veure el món, als altres i a nosaltres mateixos).

I està clar que si el nostre filtre és ample, adaptable, millorable, obert, observador, etc., doncs no passa res; però si el nostre filtre és petit, ensopit, pobre, obcecat i a sobre ens pensem que està fet i acabat per sempre, doncs el que ens passarà és que ens estarem tancant a qualsevol possibilitat de creixement i enriquiment personal.

Sempre podem aprendre dels altres! Diguem-ho i creiem-nos-ho de veritat perquè sinó estem venuts i podem arribar a ser ridículs.

En aquest sentit, que nos ens faci por envoltar-nos de persones i situacions que ens qüestionin una mica perquè sinó ens anquilosarem en la nostra zona de confort a on s’està còmode i calentet (o fresquet, depèn com es miri), a on tot és a l’abast i quasi no cal ni estirar el braç per aconseguir les coses.

Situar-nos en la zona de creixement potser ens espanta una mica, o molt! Potser ens costa, i ens fa mandra però el món ja està massa ple de mediocritat i de porucs, i la seva quota ja l’hem superada amb escreix.