Creer para ver

¿Dónde quieres estar dentro de un mes? ¿Y dentro de un año? ¿Y dentro de cinco? Sobre la importancia de la visión: creer para ver…

Anuncis

Valores, virtudes, influencia y responsabilidad

lograr-metas

Los valores se descubren y orientan nuestra forma de caminar. Las virtudes son el resultado de un entrenamiento constante en los valores, hasta que esos valores se convierten, por así decirlo, en una especie de segunda naturaleza. Exige por tanto un compromiso, una enorme persistencia y una extraordinaria paciencia el entrenamiento en virtudes.

Un entorno inspirador puede hacer mucho más sencillo que descubramos aquellos valores que dirigen nuestra vida en un sentido correcto. Observar a personas que son un ejemplo de virtudes nos mueve a imitarlas y aprender de ellas. La influencia del entorno en las personas, sabemos por experiencia que puede ser muy grande.

Por eso, todas aquellas personas que tienen mayor notoriedad y relevancia social han de ser plenamente conscientes de la responsabilidad que tienen con sus palabras y su conducta. Su influencia sobre otras personas puede ser mucho mayor de lo que se imaginan.

Pensad en alguien que para vosotros sea un punto de referencia, porque os transmite alegría, ilusión o confianza. Si ese alguien dijera, por ejemplo, que todo da igual, que lo importante es sólo pasarlo bien…, resultaría más sencillo que muchas personas, las que lo admiran, tomaran sus declaraciones como un punto de referencia para sus vidas. Por eso hay un alto grado de responsabilidad asociado con la notoriedad (La respuesta, Dr. MARIO ALONSO PUIG).

Centrar-nos en la nostra tasca o centrar-nos en el que han de fer els altres

ser-diferente

Correm el perill d’estar sempre pensant en els altres (en el mal sentit de la paraula) i viure centrats en tot allò que ens sembla dolent o incorrecte que veiem al nostre voltant. Així ens erigim en una mena de jutges que poden anar condemnant a tort i a dret sense miraments i sense cap mena d’anàlisi profunda de la realitat.

Fàcilment ens adonem que els altres no fan la feina, que són hipòcrites, que la seva manera de ser no és apropiada segons els nostre punt de vista… I ens oblidem que segurament seria més profitós mirar-nos a nosaltres mateixos i centrar-nos en allò que depèn de nosaltres perquè viurem més tranquils i no ens amargarem, i  tirarem endavant els nostres projectes i les nostres obligacions.

Amb això de cap manera vull dir que haguem de viure amb una mena de vena als ulls o que siguem ingenus com si no ens adonéssim de la realitat com si tot ens importés un rave; el que vull dir és que no ens ajuda estar tot el dia situats al cercle de preocupació on no tenim res a fer, on la nostra capacitat d’actuar està totalment limitada. És molt millor situar-nos al cercle d’influència i allà canviar tot el que faci falta i estigui a les nostres mans treballant amb una implicació del 100%.

Per això recomano mirar cap endins amb honradesa, amb sinceritat i amb equilibri. Des d’aquesta posició vital podem examinar millor els diversos àmbits de la nostra vida, com per exemple la nostra relació amb els altres, les nostres motivacions, la nostra coherència de vida, el nostre treball professional, la nostra família, la nostra manera de de comunicar-nos, etc, etc, etc.

El perdón y el olvido

perdona3

Para mí perdonar no es sinónimo de olvidar, sino que consiste en que, sin olvidar lo que ha pasado, y subrayando que es bueno que conozcamos que las cosas ocurrieron así, esos acontecimientos no generen rechazo hacia la persona “perdonada” aunque sí pueda rechazarse sin paliativos lo que pudo haber hecho.

El perdón reduce, o incluso anula, el peso negativo de las malas experiencias en mi vida. Puedo perdonar a una persona y sencillamente no querer volver a verla nunca más. Pensaré: “Aquello ocurrió. Te perdono, no siento ira contra ti, no tengo ningún deseo de venganza pero tus valores y los míos no son compatibles, no tengo por qué vivir contigo”.

El perdón libera mucho más al que perdona que al perdonado. A quien vive en el rencor y el resentimiento, algo le come por dentro, porque no se ha liberado, no ha perdonado. El perdón ayuda a construir un futuro que no sea una simple prolongación del pasado.

El recuerdo tiene tres elementos. El primero es un dato objetivo que ocurrió. Si alguien me pega con una botella en la cabeza, el dato objetivo es la agresión, el golpe y la brecha que me produjo. El segundo elemento consiste en la emoción que experimenté en el mismo instante en el que se producía el acontecimiento. En ese caso sería el dolor.

No sólo eso forma un recuerdo. Hay un tercer elemento que es clave y que consiste en la valoración, en la interpretación que hice de ese hecho. El conjunto es lo que crea la experiencia que nos queda. Podemos transformar el registro de la memoria si conseguimos que quien recuerda evalúe los acontecimientos y sus emociones de una manera diferente (La respuesta, Dr. MARIO ALONSO PUIG).

Viure senzillament o senzillament viure

niña juagno

La complexitat dels temps actuals ens pot acabar portant a un carreró sense sortida a on no tenim altra opció que la de fer, pensar i sentir el mateix que tothom. Sembla com si el pensament únic, el sentiment únic i l’únic actuar s’imposin d’una manera indubtable, però només ho sembla.

Hi ha moltes maneres de pensar, sentir i actuar. Diria que tantes com a persones. El que succeeix és que posicionar-nos diferent al que sembla la majoria sempre ens costa una mica. No ens agrada quedar “retratats en front del grup”, no ens agrada que ens assenyalin com a diferents i llavors el que queda és deixar-se portar per la corrent i pel que sembla pensar, sentir i fer la majoria.

Quan parles amb les persones “un a un”, “cara a cara” és fàcil veure que no tot és tan fàcil, que no tothom està tan orgullós d’haver-se conegut, que tots tenim limitacions i que moltes persones aspiren a una vida millor i viure d’una altra manera. El que passa també és que sovint no sabem com fer-ho.

Moltes inseguretats i moltes qüestions ens atabalen per dins encara que per fora ens fa mandra pensar-hi. Ens surt ràpid allò de “més val que no ho toquem i no ens compliquem la vida”. Ens autoconvencem, ens autoenganyem i ens autoanestessiem; i passem a una altra cosa com si res i perdem la possibilitat de créixer com a persones. Ens quedem on som.

Potser en algunes circumstàncies serà l’opció més recomanable, però segur que en altres moments podem aturar-nos i mirar una mica cap endins, observant el que portem entre mans i recuperant les nostres esperances i les nostres il·lusions més profundes. Tenir consciència de les nostres limitacions és el punt de partida per començar a créixer i per obrir-se a altres possibilitats. És el primer pas que hem de fer per a viure senzillament o senzillament viure.