Reflexions a la muntanya

IMG_20151024_171252

Són les vuit del matí i comencem a caminar. El sol tot just acabar de sortir i les ombres de les muntanyes encara dificulten que la seva llum impregni el paisatge que tenim al davant. El cel encara té aquell color característic del dia que va vencent la nit.

Ens esperen vuit hores de caminada i estem preparats, mentalitzats i il·lusionats perquè és la segona vegada que ho intentem i avui el dia acompanya i no hi ha rastre de la tempesta del primer intent.

Sabem el què hem de fer i tenim tot calculat perquè surti bé, però és inevitable un tant per cent d’aventura perquè a la muntanya sempre hi ha factors incontrolables.

Tot plegat és com una metàfora de la vida. I quan portem sis hores caminant veiem un cartell que ens indica que només queden cinquanta minuts de baixada. De sobte tenim com una pujada d’emocions. Teníem previst que tot duraria vuit hores però amb aquesta nova informació ens adonem que ja hi som i que de fet amb set hores haurem tingut prou.

Seguim baixant i quan portem més de cinquanta minuts veiem que el punt d’arribada encara està molt lluny. De fet és com si haguéssim perdut el camí. Ens queda una hora més i ens adonem que l’error de les expectatives (el cartell està equivocat o algú havia esborrat algun número) ens ha deixat descol·locats. Ara tot costa molt més. És com si tot el cansament de la caminada es concentrés en aquest precís moment. Ens havíem preparat per arribat en set hores, el nostre cervell i el nostre cos així ho esperaven. Només és una hora més però es fa especialment pesada físicament i psicològicament.

Les expectatives juguen d’aquesta manera. Cal pensar-ho bé, calcular bé els imprevistos i no fer les coses a la babalà perquè sinó alguns projectes fracassen. Diuen que els judokes i karatekes que parteixen objectes d’un cop sempre apunten més enllà per no quedar-se curts.

Anuncis