Comunicar-se

Claves-para-comunicar-01

Un dels reptes més importants que tenim entre mans és l’èxit de la nostra capacitat comunicativa. O dit d’una altra manera: que els nostres missatges arribin al receptor en la manera com realment volem que arribin.

Dic que és un dels nostres reptes més importants perquè en tot el que fem, fins i tot en els nostres silencis i en les nostres mirades i gestos, estem contínuament comunicant. La comunicació és present i per tant imprescindible en tots els grups humans: amb els companys de treball, amb el jefe, amb l’equip que has de coordinar, amb els clients, amb els companys, amb els amics, amb la família, amb la parella, amb els fills…

Hi ha algunes preguntes que ens podem fer per discernir la qualitat de les nostres comunicacions: quin és l’objectiu principal d’això que vaig a dir? Vull que arribi el missatge o vull imposar-me a l’altre perquè li quedi clar qui mana o qui en sap més? Vull vèncer o convèncer? Comunico amb el cor o amb el meu ego endurit? Utilitzo paraules dures i feridores o evito l’agressivitat? Faig servir expressions excloents o busco els punts en comú?

Aquestes preguntes i moltes altres ens poden ajudar. Suposo que tots tenim experiència que a vegades comuniquem una cosa i els efectes són totalment contraris a allò que havíem previst. Ens passa que diem alguna cosa amb bona intenció i en canvi s’interpreta d’una manera molt diferent. Està clar que en aquests casos alguna cosa ha fallat. Concloure que el problema és dels altres o que no ens entenen és una actitud una mica pobre. Revisem la nostra part de responsabilitat, que no és poca, i intentem millorar i tenir èxit en l’art de comunicar-se.

Anuncis

Motivaciones y filosofías

shutterstock_120077446

“No debemos confundir la motivación interna con la motivación externa o incentivación (agentes externos que nos obstaculizan o nos alientan). Tampoco hemos de confundir la motivación con la ilusión. Si la motivación es un motor que me pone en marcha en una dirección determinada, la ilusión es un estado de ánimo que puede o no acompañar a la motivación. Yo puedo por ejemplo hacer algo porque sé que es correcto hacerlo y por tanto tengo un motivo de peso para hacerlo y, sin embargo, no sentir ilusión haciéndolo. (…)

El entorno político y económico puede llegar a bloquear la motivación de la persona, y las sociedades, cosificadas, desilusionadas, pueden mostrarse descontentas o avanzar hacia las revoluciones. Algunos sistemas ‘deshumanizadores’ fracasaron por su incapacidad para ilusionar y garantizar la felicidad de sus pueblos. Las filosofías materialistas nos arrancan una dimensión humana crucial: la espiritual. Sin ella es imposible sentirnos completos y satisfechos. No debemos olvidar que no son sino las personas las que crean los sistemas y que la voluntad de poder inherente al ser humano puede contribuir a que esos sistemas sean perversos” (Dr. MARIO ALONSO PUIG, La respuesta).

Sentimiento de culpa y sentimiento de vergüenza

Victimas-acoso-escolar-verguenza-silencio_77752233_148578_1706x960

Hay una diferencia entre el sentimiento de culpa y el de vergüenza. El sentimiento de culpa es por lo que has hecho, el de vergüenza es por lo que eres. Una de las cosas más terribles que puede hacer un ser humano con otro es humillarle. Sobre todo en público.

La profesión de profesor es de una extraordinaria importancia, sobre todo si además de profesor es maestro. Los profesores transmiten conocimientos, mientras que los maestros, además de eso, inspiran y ayudan a fortalecer el carácter, a pensar con rigor y a desarrolar la propia autoconfianza.

Con un maestro nunca te vas a sentir humillado. Nunca. No entra en sus esquemas mentales. Te sentirás a veces interpelado, eso sí, y también podrás sentir que te han tratado con firmeza, pero siempre te sentirás querido y respetado.

Lo reconozca más o menos la sociedad, pocas personas tienen un impacto más positivo en la vida de las personas que aquellas que son unos verdaderos maestros. Por eso, han de tener siempre nuestro reconocimiento, nuestro apoyo y nuestra admiración.

El sistema educativo somos todos, no sólo los colegios o las universidades. La mejora del sistema educativo es una responsabilidad de todos. Decía Gandhi que cuando señalemos con un dedo a alguien, no nos olvidemos de que tres dedos nos señalan a nosotros. Por eso, creo que el mejor camino no es buscar culpables de lo que está mal, sino hacernos todos responsables de mejorarlo (Dr. MARIO ALONSO PUIG, La respuesta).

Hi ha una cosa que tots tenim en comú…

bombollas

Hi ha una cosa que tots tenim en comú. Tots els que llegiu aquest text. Tots sense excepció. Aquesta “cosa” en comú és que volem ser feliços, i desitjar el contrari és impossible. Però la qüestió és com ho hem de fer per a ser-ho; de fet aquí és on comencen els problemes.

En primer lloc perquè no tots tenim el mateix concepte de felicitat; però si ara prescindim d’això i d’altres conceptes teòrics al voltant de la felicitat i ens centrem en la pràctica segur que també tots coincidim ens acceptar que no totes les nostres decisions i opcions ens apropen de la mateixa manera a la nostra idea de felicitat. I no només això, sinó que algunes de les nostres decisions de fet ens allunyen.

Un primera pregunta que ens podem fer seguint el fil del que comentem és si les nostres estratègies són les més adients a l’hora de decidir coses. Ens centrem en la immediatesa? Sabem valorar el que ens convé més tenint presents els nostres principis i valors? Sabem agafar distància per tenir sempre una perspectiva més rica? Sabem discernir els diversos elements i emocions que intervenen en les nostres decisions? Reflexionem sobre allò que fem i sobre com podem millorar-ho?

No és cap secret que avui en dia vivim en una contínua superficialitat i que si un es despista una mica és molt fàcil centrar-se en el tenir abans que ens el ser. Per això, una última recomanació en la reflexió d’avui: posem tot l’esforç en el ser, en la vida interior, en la maduresa emocional i en la fortalesa d’ànim. Mirem endins i escoltem què ens diu el cor (atenció: el cor! no els sentiments a flor de pell), la nostra consciència, allò més sagrat de la persona… Estarem posant els fonaments de la nostra felicitat i facilitarem la dels que tenim al nostre costat.

La precisión en el lenguaje

shutterstock_129115229

Estamos todos muy acostumbrados a pensar que lo que está claro para nosotros, también está claro para los demás. Si yo le digo a alguien que no me está tratando con respeto, doy por hecho que la otra persona sabe exactamente de lo que hablo, cuando en realidad no es así. Cada uno tiene su manera de interpretar lo que significa no sentirse respetado. Sin embargo, la precisión en el lenguaje, buscando términos más objetivos, permite que nos entendamos todos mejor.

La gran dificultad está en hacer este ejercicio de transformar nuestros juicios tan llenos de subjetividad en la expresión de unos conceptos mucho más objetivos y por tanto mucho más comprensibles para todos.

Muchos conflictos, desavenencias y malentendidos no sucederían si no hiciéramos tantos supuestos acerca de lo fácil que es entender lo que decimos. Por eso, todavía nos llama tanto la atención cuando le decimos algo a una persona y reacciona de una manera que nos desconcierta.

Tal vez lo que creíamos que estábamos emitiendo en nuestra conversación no es lo mismo que le ha llegado al receptor. Recordemos que todos vivimos en la misma realidad, pero en mundos diferentes. Cada uno de nosotros interpretamos las cosas de acuerdo a nuestra historia particular, nuestras experiencias previas y nuestra manera particular de ver el mundo (Dr. MARIO ALONSO PUIG, La respuesta).

Dialogar o monologar

Dialogo

Si analitzem la gran majoria de programes de ràdio o televisió que segueixen el format de tertúlies polítiques, esportives o de temes del “cor” ens adonarem que si hi ha algun aspecte que brilla per la seva absència és l’autèntic diàleg. I possiblement el mateix succeeix si analitzem algunes de les nostres discussions amistoses o no tan amistoses.

No són diàlegs, són monòlegs en els que cadascú diu la seva sense haver escoltat realment el que l’altre està dient amb les seves paraules i amb els seus gestos. Quan l’altre parla jo m’escolto a mi mateix i ja preparo el que diré a la que pugui col·locar el meu discurs o en el moment que l’altre faci una pausa més llarga per respirar una mica.

Tenim les nostres idees i deixar-nos interpel·lar per altres ens costa molt perquè ens treu de les nostres seguretats i d’allò que ja tenim preconcebut. Canviar una peça del nostre sistema d’equilibris mentals ens fa por perquè totes les peces estan relacionades i llavors podria trontollar la nostra casa conceptual i això no ens ve gens de gust ni que sigui en temes banals.

Dialogar no significa dir només el que jo penso i pretendre que l’altre ens cregui o pensi el mateix. L’autèntic diàleg parteix de l’altre. No imposa idees, ni fa afirmacions excloents (“això és així i el que pensi el contrari és un…” o “una persona mínimament intel·ligent pensaria el que jo estic dient…”).

No es pot prescindir de l’altre a l’hora de dialogar; i l’altre amb totes les seves circumstàncies. Per això el diàleg necessita temps i també requereix la humilitat de tractar l’altre tal com és ara i no com hauria de ser (o com jo penso que hauria de ser).

Per tant, dialoguem, dialoguem i dialoguem. Amb els pares, amb els fills, amb els germans, amb la parella, amb els avis, amb els néts, amb els companys, amb els amics,… Si és autèntic diàleg serà una gran font d’enriquiment personal.

El peligro es no arriesgar

Fallamos todos los lanzamientos que no intentamos. En todas las decisiones importantes hay una parte de riesgo pero es imposible vivir sin miedo, la cuestión está superar este miedo y pasar de la zona de confort a la zona de aprendizaje.