Aviat ens cansem

cansadosUna d’aquelles coses en què tots tenim més o menys experiència és que a vegades comencem amb empenta i amb bons propòsits el nostre caminar, però aviat ens cansem i se’ns acaben les forces davant les dificultats.

Començar és relativament fàcil, i dic relativament perquè començar també requereix l’esforç i la valentia de passar del món de les idees al món de les accions, passar d’un primer esbós de la realitat a la primera pedra d’aquell projecte o d’aquella il·lusió.

Però un cop hem començat, com és que tantes vegades ens cansem, desistim o abandonem? Com és que aquell propòsit, aquella idea, allò que volem fer, allò que hem pensat i que finalment hem decidit acaba quedant en no res?

Possiblement fallem en la definició dels objectius, en la motivació o en les expectatives que ens hem posat.

Aturem-nos un moment, però aturant-nos de veritat eh! (potser fins i tot amb llapis i paper) I pensem, reflexionem, analitzem i concretem fent-nos aquestes preguntes: Què volem? Quan ho volem? Per a què ho volem? Com ho volem? Amb qui ho farem? I després a caminar!

Afilar la sierra

axmen3Ante los desafíos y las incertidumbres es importante recordar que en nuestro interior tenemos muchos más recursos de los que pensamos. Ello nos dará la confianza para avanzar con ánimo y con inteligencia. Sólo así descubriremos las oportunidades y reconoceremos las posibles amenazas antes de que se conviertan en inminentes peligros.

Cuando llevemos más de noventa minutos en eustrés, recordemos que el organismo va a necesitar un periodo de recuperación.
Hay un relato que nos puede ayudar visualmente a tener presente esto:

Un grupo de leñadores estaba cortando árboles en un bosque, diariamente, sin parar. Cada jornada ellos se levantaban antes y se acostaban más tarde y, sin embargo, cada vez cortaban menos árboles. Asumieron que su falta de eficacia se debía a que sin duda a medida que avanzaban en el interior del bosque los árboles por alguna razón desconocida adquirían mayor dureza.

Sólo uno entre ellos cortaba más árboles que nadie, a pesar de que ni era el que se acostaba más tarde ni el que se levantaba más temprano. Además, para mayor sorpresa de todos, todos los días desaparecía durante media hora.

Entre sus compañeros circulaban todo tipo de teorías, desde que tenía suerte porque le tocaban los árboles más blandos, hasta que era más fuerte de lo que parecía. Al final uno de ellos, en lugar de seguir haciendo juicios, debió hacerle una pregunta para averiguar en qué invertía el tiempo en el que se ausentaba. La respuesta de tan evidente que era, había sido obviada:

– Durante ese tiempo me dedico a afilar mi sierra.

Pararnos para recuperar fuerzas no es un gasto de tiempo, sino una extraordinaria inversión. Cuando nuestro cerebro entra en un periodo de recuperación, las ondas rápidas que se registran por medio de elentroencefalograma se vuelven más lentas y ese ritmo lento llamado alfa está asociado a la recuperación tanto mental como física (Dr. MARIO ALONSO PUIG, Vivir es un asunto urgente).

Necessitem saber

Chica playaLes persones tenim necessitat de saber si val la pena néixer, viure, lluitar, patir i morir; si té valor comprometre’s per algun ideal superior; si, en una paraula, hi ha un “perquè” o “per a què” que justifiqui la nostra existència. És la qüestió essencial de donar un sentit a la persona, a la nostra vida, a la nostra història.

No és una resposta gens fàcil, sobretot si la volem respondre de manera pràctica i no només de manera teòrica.

Viure en plenitud és la màxima aspiració humana. I si tractem de definir aquest viure en plenitud potser a moltes persones els hi sortiria una descripció d’aquest estil: viure sense ensurts i sense totes aquelles coses que fan penosa l’existència; una vida feliç i afortunada amb bona salut, un treball no massa cansat i ben pagat, uns quants diners al banc i una bona assegurança de vida, una caseta al camp o a la platja, un bon cotxe i coses semblants.

Però amb tot aquest conjunt de realitats atractives podríem estar sotmetent el nostre cor a l’estafa del consum, la comoditat, els diners, el poder, l’èxit a qualsevol preu, etc. Si només posem en joc aquests aspectes el fracàs personal és inevitable perquè el cor humà aspira a molt més.

Quines són aquelles realitats que ens apropen a la plenitud personal? Les hem descobert? Les busquem? Les treballem? No és una qüestió sense importància perquè ens juguem moltes coses. A més a més, per aquells que som creients aquestes aspiracions arriben fins a l’eternitat.

Una dignitat que no és negociable

965planeta_Azul1-624x468La modernitat posa al centre l’ésser humà, l’individu, que s’afirma a si mateix sense necessitat de ningú més per establir-se com a mesura de totes les coses. És cert que la persona, com a tal, posseeix una dignitat que no és negociable. És veritat que els totalitarismes només són possibles allí on l’ésser humà no és respectat. La modernitat té tota la raó de subratllar el valor de la persona, però aquest valor sovint queda limitat a l’individu, al marge dels altres o fins i tot contra els altres.

L’afirmació absoluta de l’individu porta a l’individualisme, una manera de situar-se en el món, en la qual l’afirmació d’un mateix es converteix en objectiu i mètode, on el “jo” difícilment fa cas de les veus que li arriben.

Aquesta atenció constant per un mateix, la referència permanent al propi món, va endurint i obscurint el cor. Les finestres es tanquen progressivament i augmenta el risc de caure en el buit i en la tristesa.

Cert que es busquen antídots contra el mal de l’ànima, i la psicologia s’erigeix en la mestressa que ho pot resoldre tot. Tanmateix, retorna el vell aforisme de Hobbes (“l’home és un llop per a l’home”), circumscrit ara a un mateix: el llop no és fora, sinó dins l’esperit de cadascú. La persona es troba incòmoda, es torna estranya, fins i tot arriba a ser enemiga d’ella mateixa. L’home té el llop a dintre d’ell.

L’explicació del que passa va més enllà d’una anàlisi dels mecanismes interns de satisfacció i compensació de la persona; no n’hi ha prou de comprendre les pulsions i els desigs ocults, les emocions no expressades i els traumes sense aflorar (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

La qüestió és saber on anar

czech republic prague, charles bridge at dawn

La qüestió no és anar més lluny o més a prop; més ràpid o més lent; la qüestió important i fonamental és saber on anar; perquè sinó el dispendi d’energies i d’esforços es fa massa pesat… La resta és del tot negociable, canviable i variable. El lloc on vull anar no.

Fa uns mesos vaig tenir la sort de viatjar a una de les ciutats més boniques d’Europa; la ciutat daurada, la ciutat de les cent torres, Praga. Una ciutat realment preciosa i que val molt la pena visitar.

Per fer aquest viatge teníem un plànol de la ciutat; havíem estudiat els recorreguts que volíem fer; havíem previst més o menys (flexibilitat) el nostre horari i sabíem què volíem visitar; i no només això, sinó també què podíem visitar (capacitat) amb el temps que disposàvem. Vam haver de decidir perquè no es poden mantenir totes les opcions obertes (prioritzar) i el resultat va ser aquest: el rellotge astronòmic, el Barri Jueu, el Castell, el pont de Carles, etc.

Però per arribar a cadascun d’aquests llocs disposàvem de moltíssimes combinacions: tren, tramvia, metro, bus, taxi, caminar per aquest carrer i per l’altre, per aquest barri o el de més enllà…

La veritat és que això no va importar massa perquè estàvem disposats a deixar-nos sorprendre per aquesta meravellosa ciutat i perquè no teníem por (zona d’aprenentatge) però sobretot perquè sabíem on volíem anar (objectiu).

El coratge

ironmanA diferència de l’arrogància o l’altivesa, el coratge és patrimoni dels qui saben quines són les seves limitacions, però mai no posen fre a la seva esperança. No posar-se límits vol dir viure obert al que pugui passar, però sobretot, viure atent a no posar-se barreres. Ja hi haurà qui en posi! La persona coratjosa sempre espera donar un pas més, fer un nou trajecte. Pensa poc en el que té i molt en el que pot rebre. No es refugia darrere allò que semblaria donar seguretat (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

És feliç qui fa feliç

ser-feliz1La felicitat no és una quimera. Qui la desitja no acaba frustrat. Hi ha camins que hi menen. Cal, però, no resignar-se a fer-ne cosa d’un moment o d’un episodi. Les paraules grans no han de fer por, sempre que les avalin persones i situacions que els donin un contingut concret, una fesomia que tots –no tan sols una elit- puguin compartir.

Parlem d’una felicitat per a la qual no calen gaires tècniques ni cursos. Parlem d’una felicitat que brolla de l’amor i de l’afecte i, per tant, només esclata quan l’altre és aconseguit. Obtenir la felicitat vol dir trobar-se amb l’altre. I qui troba els altres, es troba a si mateix. Descobrint els altres, es guareix el propi cor. Ocupant-se del goig de l’altre, creix el goig en un mateix. En una paraula, és feliç qui fa feliç (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).