Vivències interiors i exteriors

anochecer“La felicitat, entesa com a vivència interior de l’ànima, s’esdevé en la interioritat de la persona. No depèn, en sentit estricte, dels sentits externs, ni del que veiem, ni del que olorem, si bé la interioritat no és autosuficient ni subsisteix independentment de l’exterioritat. La felicitat brolla de dins, però emergeix cap enfora. I si brolla de l’interior, és perquè és allí on es produeix l’experiència d’haver realitzat el bé, però el bé l’hem vist realitzat a l’exterior (…). La veritable felicitat no es troba solament en l’ànima, sinó que irradia fins al cos.

Entre exterioritat i interioritat es poden establir diverses relacions, però no totes ens fan igualment feliços. Solament l’home que assoleix una concordança entre la seva vida interior i la seva vida exterior és un home feliç. La felicitat seria com una espècie de transparència entre exterioritat i interioritat. Tot i que aquesta transparència total mai no existeix en la vida humana, sí que pot erigir-se com allò a que podem aspirar.

Generalment, la relació que es produeix entre exterioritat i interioritat és de caràcter translúcid. Manifestem cap a l’exterioritat alguns pensaments del cor, però n’hi ha d’altres que preferim guardar secretament dins de nosaltres per vergonya, per pudor o bé per no ferir els altres. La vida humana no és ni totalment fosca, ni totalment lluminosa, sinó, més aviat, clarobscura, i així són també les relacions interpersonals.

La vida social ens porta de vegades a practicar una doble moral, que ens causa tristesa. Seria insostenible una existència constantment intal·lada en aquesta contradicció; tard o d’hora acabaria explotant, perquè l’ésser humà no pot romandre permanentment en la falsedat i la hipocresia, i menys encara quan un s’endinsa en el seu propi ésser i experimenta la lletjor de la falsedat en la pròpia carn.

Hi ha situacions vitals on hom experimenta la foscor, però sortosament també n’hi ha d’altres, en què la comunicació entre persones és totalment lluminosa. Quan la comunicació interpersonal assoleix els nivells màxims de plenitud, l’exterioritat no és cap barrera per a entrar en la interioritat de l’altre, sinó tot al contrari. En aquest nivell de plena comunicació, ja no calen paraules, ni gestos, ni obres, perquè les dues persones es coneixen tan bé l’una a l’altra que sense dir-se res ja saben el que volen, el que senten, el que desitgen” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Anuncis