Amors i amors

amor-madre“Quan hom s’adona que els altres només el busquen per treure’n profit, per aconseguir beneficis, s’entristeix i se sent profundament desgraciat. Aquesta experiència que, llastimosament, sovinteja molt, no solament es produeix en contextos laborals, polítics, socials o religiosos, sinó també en àmbits suposadament afectius.

La humiliació que experimenta la persona en ser tractada com objecte, en ser rebaixada al nivell de cosa, posa de manifest que, en el  fons, desitja ser estimada amb un amor de donació i que tan sols aquest amor omple, definitivament, el seu cor. Estimar algú significa convertir aquest algú en un fi i no solament en un instrument d’interessos múltiples.

L’amor de donació, a diferència del de possessió, respecta i exigeix la llibertat personal. Estimar algú significa voler el seu bé, posar l’altre en el centre,  desviure’s per ell, desposseir-se a favor seu. Qui estima no nega la llibertat a l’altre, sinó que potencia la seva autèntica llibertat, per tal que l’altre arribi a ser allò que està cridat a esdevenir” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

La vida és xula?

3 monosDoncs que voleu que us digui? Depèn de moment, depèn de la persona, depèn de les experiències, depèn de la visió de la jugada… Jo no sé si la vida és xula. El que sí sé és que la vida no és de color de rosa.

La vida a vegades és un camí abrupte, difícil, fred, fosc. Altres, és un camí afable a on tot fa baixada, on les coses surten per si soles sense gaire esforç, on les floretes alegren la mirada del camí…

No sé si la vida és xula… El que sí sé és que totes les coses bones a la vida costen un esforç; que la vida consisteix en començar i recomençar una i altra vegada sense cansar-se; que cal ser valent, cadascú a la seva manera…

No sé si la vida és xula… El que sí sé és que a vegades cal anar sol i prendre decisions; i altres molt acompanyat estimant i deixant-se estimar; i que les persones que estimes són essencials per viure.

No sé si la vida és xula… Potser alguna vegada ho diràs perquè estaràs eufòric, content i enamorat; però altres vegades detestaràs aquests tipus de frases perquè estaràs trist i fastiguejat o et sentiràs traït després de tant esforç.

La vida és el gran repte que tenim entre les mans. La vida és apassionant. La vida és la vida i cal viure-la amb la nostra millor versió.

Treballar amb el cor (conferència a DHU amb TREIC Events)

P1020184 - copiaPer arribar a l’excel·lència cal formar-se, per traspassar-la cal transformar-se. El talent produeix admiració. La lluita i l’entrega identificació. Talent i cor són dos cares d’una mateixa moneda per la grandesa.

 

Teatre del bo

BellaYBestia_2Com que en l’actualitat ens ha donat a tots per tenir “atacs d’autenticitat” sembla que en cada moment hem d’actuar com ens dicten els nostres impulsos i així s’arriba a lloar com una mostra d’autenticitat el que de fet és una mostra de mala educació.

És una lògica curiosa però sembla que s’imposa en alguns pensaments. Avui proposo fer una mica de teatre, però teatre del bo. No proposo ser uns teatreros que diuen una cosa i pensen una altra, o que fan una cara al davant i una altra al darrera. El que proposo és treatre del bo, teatre d’aquell que potencia el que ja existeix de positiu.

Així, si estimo aquells que m’envolten, familiars, companys, coneguts, amics, parella, el teatre està en manifestar aquesta estimació encara que en un primer moment no ens acabi de sortir. Fer una mica de “teatre” ara entre cometes és somriure, donar gràcies, demanar perdó, lloar les coses bones, fixar-se en els punts en comú i en el que funciona, mirar en positiu; en definitiva posar les nostres energies en fer la vida feliç i agradable als altres, especialment als que més estimem.

Tornant als “atacs d’autenticitat” actuals podríem dir en un primer moment: “a mi això no em surt”, “sento que estic fent teatre”, “jo no sóc així”… Però si ho mirem des de l’altre costat, segur que tots recordem l’alegria que ens han donat quan ens han lloat, o agraït, o mostrat l’afecte i l’atenció cap a nosaltres. Això ens agrada a tots! Quan és mentida ho noten de seguida perquè la comunicació no verbal ens delata, però quan és veritat, això és teatre de bo i molt recomanable!

El águila y el lobo

“No nacemos con una libertad completa, pero sí con una libertad auténtica. Todos tenemos una parte material y la materia no es libre, sino que está determinada. Sin embargo, no somos exclusivamente materia, también hay en nosotros una dimensión espiritual que está llena de unidad, de verdad, de bondad y de belleza. (…) Y por eso, aunque en nuestro interior hay una inclinación a dominar a los demás, también hay una inclinación hacia el encuentro a través de la compasión y el amor. Tenemos así líderes en la historia que han ayudado a que aflore aquello que engrandece a las personas; Mandela, por ejemplo. Otros líderes, por el contrario, han apelado y despertado a esa parte digamos más fea del ser humano: Stalin, Hitler…

aguila_vueloLos indios navajos en Nuevo México cuentan una historia preciosa que es la base de su filosofía: ”Dentro de mí está teniendo lugar una gran batalla: por un lado está el águila majestuosa. Todas las acciones del águila están llenas de verdad, de bondad y de belleza. El águila que habita dentro de mí vuela por encima de las nubes. Y aunque a veces baja a los valles, siempre deposita sus huevos en la cumbre de las altas montañas. Pero dentro de mí también vive un terrible lobo. Él representa lo peor que hay en mí, se sustenta sobre mis propias caídas y justifica su presencia diciendo que él es también parte de mí. ¿Quién ganará esta gran batalla? Aquel a quien yo cada día alimente”.

24546-lobo-ferozEl lobo se nutre, fundamentalmente, del ensimismamiento, del narcicismo, de la autosuficiencia, del creerse más que los demás y de estar obsesionado con ser valorado y reconocido por lo que eres y por lo que haces. Cuando el egocentrismo alcanza ese nivel el lobo está en su terreno. Un filósofo austriaco, Martin Buber, decía que cuando nos convertimos en el centro del círculo, entonces somos incapaces de ver las inquietudes y las necesidades de los demás. Es entonces cuando alimentamos al lobo. Sin embargo, cuando comprendemos que todos tenemos sueños, tristezas y necesidades y ayudamos a otros a alcanzar sus sueños, a mitigar sus tristezas y a cubrir sus necesidades, entonces es como si abandonáramos ese círculo de nuestro egocentrismo y facilitáramos que apareciera una elipse. La elipse tiene dos centros que somos tú y yo. Cuando en nuestra relación construimos una elipse estamos alimentando al águila” (Dr. MARIO ALONSO PUIG, La respuesta).

Nervis els justos

NIÑO-RELAJADOSempre abans d’un examen, d’una prova, d’una actuació o de qualsevol cosa que ens exposi mínimament notem nervis a l’estomac o a on sigui. Aquesta “anaconda”, tal com anomenen els nervis els comentaristes del Barça a RAC1 abans dels partits importants, és inevitable.

És normal que tinguem aquestes sensacions abans dels nostres moments de prova o de les proves d’aquells que són propers a nosaltres. Fins i tot quan juga el nostre equip de futbol ens posem una mica nerviosos encara que no puguem fer-hi res.

La incertesa del resultat ens espanta; i encara més quan és la primera vegada que fem alguna cosa. I a més a més, si no s’assoleixen els resultats esperats apareix aquella paraula que tan poc ens agrada: “fracàs”; i que encara ens posa més nerviosos.

Però quan un ha fet tot el que calia fer, quan un s’ha preparat i arriba el moment, els nervis en la seva justa mesura són fins i tot bons i necessaris perquè ens fan estar alerta i en tensió per a donar el millor de nosaltres mateixos.

Amb el temps i amb la repetició, ho torno a dir, amb el temps i amb la repetició, ens centrem ens les nostres fortaleses (que són moltes) i no en les mancances, dominem aquests nervis i aprenem a conviure amb ells; però no cal que desapareguin del tot perquè sinó baixem la guàrdia, i per tant, tard o d’hora també baixen els resultats.

Desposseir-se i descentrar-se

noticias_corazon-copia“La felicitat plena no és, doncs, solament fruit d’un caràcter alegre, d’un temperament optimista, de la vitalitat o de la confiança en la vida. No és, tampoc, cosa de temperament. La felicitat és compatible amb les penes i les preocupacions, però se situa sempre en l’esfera de la relació amb l’altre.

La felicitat es relaciona directament amb l’experiència d’estimar, ja sigui en un sentit actiu o en un sentit passiu, i estimar sempre és un moviment de despossessió i de descentrament. Estimar consisteix a deixar de posseir-se a si mateix, per ser posseït per l’altre, i també significa abandonar el jo com a centre del propi pensament per posar-hi l’altre. La mare que estima el seu fill té com a centre el fill i es desposseeix de si mateixa a favor del fill.

L’amor de possessió no és desinteressat, sinó que, en el fons, és l’amor cap a un mateix, ja que retorna cap al subjecte del qual parteix. L’amor de possessió dibuixa, doncs, una figura circular, perquè emergeix del jo i torna cap al jo; mentre que l’amor de donació trenca el cercle i és un desig que va del jo cap a l’altre. (…)

Tant l’amistat com l’amor exigeixen la capacitat de desposseir-se, de descentrar-se per a l’altre i a favor de l’altre. Estimar significa, en part, deixar de posseir-se a si mateix, per obrir el propi ésser a l’altre i regalar-l’hi; però també implica deixar de considerar-se el centre, per saber-se posar en la perifèria, en els marges, i situar en el centre de la pròpia vida l’altre: l’espòs/a, fill/a, pare/mare, amic/ga” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).