La pròpia memòria

borrar-memoria (1)

“Viure no és fàcil i, sovint, hom ha patit traïcions, impostures, humiliacions i experiències desagradables de tot tipus que, en ser recordades, fan sentir incapaç de projectar-se cap el futur i de viure mínimament feliç. La memòria ferida pesa i pot, fins i tot, sepultar una persona en un estat d’ànim permanentment desencisat. El treball de reconciliació amb la pròpia memòria es presenta, doncs, com a fonamental per a poder afrontar el present i el futur.

Les ferides de la memòria, doncs, són un obstacle fonamental a la vivència interior de la felicitat, perquè aquell record dolorós, com una fiblada en l’ànima, torna cíclicament en l’acte de rememorar la pròpia història. I aquesta vivència s’oposa radicalment a la vivència del goig que hom experimenta quan fa un bé a l’altre o quan ha estat passivament objecte d’un bé causat per una altra persona.

Com diu, amb sensatesa, el filòsof francès Paul Ricoeur, un excés de memòria pot fer emmalaltir una persona i també tot un poble. Cal recordar, per a no perdre la identitat i poder donar raó de qui som i d’on venim, però també cal saber oblidar per a poder seguir endavant i no quedar atrapat pels records dolorosos. Vivim en una paradoxa, perquè, en ocasions, recordem el que voldríem oblidar per sempre més, però, en canvi, oblidem el que ens complauria recordar una vegada i una altra” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Anuncis

2 pensaments sobre “La pròpia memòria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s