La pròpia memòria

borrar-memoria (1)

“Viure no és fàcil i, sovint, hom ha patit traïcions, impostures, humiliacions i experiències desagradables de tot tipus que, en ser recordades, fan sentir incapaç de projectar-se cap el futur i de viure mínimament feliç. La memòria ferida pesa i pot, fins i tot, sepultar una persona en un estat d’ànim permanentment desencisat. El treball de reconciliació amb la pròpia memòria es presenta, doncs, com a fonamental per a poder afrontar el present i el futur.

Les ferides de la memòria, doncs, són un obstacle fonamental a la vivència interior de la felicitat, perquè aquell record dolorós, com una fiblada en l’ànima, torna cíclicament en l’acte de rememorar la pròpia història. I aquesta vivència s’oposa radicalment a la vivència del goig que hom experimenta quan fa un bé a l’altre o quan ha estat passivament objecte d’un bé causat per una altra persona.

Com diu, amb sensatesa, el filòsof francès Paul Ricoeur, un excés de memòria pot fer emmalaltir una persona i també tot un poble. Cal recordar, per a no perdre la identitat i poder donar raó de qui som i d’on venim, però també cal saber oblidar per a poder seguir endavant i no quedar atrapat pels records dolorosos. Vivim en una paradoxa, perquè, en ocasions, recordem el que voldríem oblidar per sempre més, però, en canvi, oblidem el que ens complauria recordar una vegada i una altra” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Nosaltres som els temps

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tots veiem que el nostre món té les seves inquietuds i les seves esperances. També veiem que la societat està plena de valors i de coses positives, i que al mateix temps hi ha deficiències i corrupció. El mateix passa en la nostra vida personal i professional, en les nostres famílies, en els amics… Coses positives i coses negatives.

I és en aquesta situació i en aquestes circumstàncies on hem de desplegar les nostres capacitats personals, on hem de fer rendir allò que hem rebut. No valen excuses, ni nostàlgies d’altres temps o situacions. Les dificultats personals són les que són, i és ara i aquí que hem de donar la nostra resposta. Confiem i no ens deixem aclaparar per aquests temps que vivim perquè nosaltres som els temps.

Instal·lar-se en el món de la queixa no serveix de res, no ajuda, torna agre el caràcter i desanima. Cal centrar les forces i les energies en allò que depèn de nosaltres, en allò que nosaltres podem canviar. Buscar culpables sol ser la postura còmode; implicar-se i encara més, comprometre’s en les solucions és el més difícil.

De cap manera vull dir que actuem com si portéssim una vena als ulls. Si tenim els ulls oberts i una mica de sentit comú, veiem les coses que passen i les veiem claríssimament. El tema està en si les volem solucionar o no; i en si les diem allà on s’han de dir o ens dediquem a l’esport de comentar i no fer res. Està a les nostres mans!

Entrevista per Roda de Berà Ràdio: Coaching i desitjos (3’50-15’40)

?????????????????????????????

L’acceptació d’un mateix

Aceptarse“La felicitat es relaciona amb l’acte d’estimar, però també amb la capacitat d’acceptar-se un mateix. Cada persona té una configuració única i irrepetible, perquè és un univers singular (…). Un cop més cal recordar la frase de Sòcrates manllevada de l’Oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix!” Heus ací el primer exercici que cal desenvolupar per acceptar-se i poder ser, mínimament, feliç. La fugida cap enfora, l’autoengany, la infravaloració o la sobrevaloració són formes de relació amb un mateix que condueixen, tard o d’hora, a la infelicitat. (…)

Acceptar-se un mateix no vol dir resignar-se a allò que hom és ara, sinó acceptar com a do les possibilitats que s’han rebut. No hem escollit la nostra corporeïtat, ni tampoc la nostra dimensió sexuada, ni la nostra capacitat memorística o la nostra sensibilitat musical, però tampoc no hem fet mèrits per tenir les possibilitats que té el nostre ésser en tants camps.

Acceptar-se, doncs, no significa dimitir i resignar-se a ser el que som ara en el present i a reiterar-nos indefinidament en el futur, sinó que ens exigeix tensar al màxim les nostres possibilitats, desenvolupar el nostre potencial creatiu. Res no ens fa més feliços que l’assoliment de les nostres possibilitats, però encara ens fa més feliços veure com, mitjançant la nostra ajuda, hem fet possible el desenvolupament de les possibilitats dels altres” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

Conflictes del dia a dia

caminoHi ha un conflicte que sovint es dóna en la nostra vida i que no ens pot estranyar gens. El conflicte és que no sempre és fàcil fer el que ens proposem. Volem viure d’una manera concreta segons uns principis i uns valors personals però mantenir-se en aquests principis i valors a vegades és feixuc. Però això és ben normal. L’important és saber superar aquesta primera tendència de perfil baix i fer el que cal en cada moment fins el final.

Posar la primera pedra no requereix gaire esforç, perseverar fins el final i posar l’última pedra és el que costa. Les bones intencions, els bons desitjos i els objectius s’han de fer realitat amb esforç, amb dedicació i amb estratègia (planificant, dividint en etapes, marcant subobjectius que ens apropen a la meta final, etc.), sinó les paraules com tots sabem se les emporta el vent. Per això cal distingir entre el dir i el fer.

En aquests moments és quan el compromís personal es posa en joc. Començar i recomençar, intentar-ho i tornar-ho a intentar posant tot l’esforç necessari i tota la intel·ligència possible per superar resistències, obstacles i contratemps. Les coses es fan no perquè siguin fàcils sinó perquè les considerem bones i valuoses per a nosaltres, i ens fan créixer com a persones.

Mantenir els valors i el veritable compromís ens fa estar orientats i no anar a la deriva sent víctimes del moment, de les modes, del gust superficial, de la pressió social o de la mandra existencial.

El respeto

banco“Yo creo que el respeto se basa en lo siguiente. ¿Creéis que en todo ser humano hay algo de extraordinario valor y dignidad? Tal vez no todos estéis de acuerdo con esto. Para quien piensa que sí es así, que en toda persona hay algo maravilloso, el respeto consiste en reconocer que, pese a todas las conductas negativas, injustas, incómodas que realice una persona y que son absolutamente rechazables, en ella, en su interior, sigue habiendo algo de un extraordinario valor” (Dr. MARIO ALONSO PUIG, La respuesta).