Un territori desconegut i imprevisible

amar riesgo“Hi ha un vincle molt íntim entre els verbs ser i estimar. Qui estima, no tan sols dóna allò que té als altres, sinó que dóna el que és; per això diem que, quan algú estima, es dóna als altres, es dóna a si mateix. En aquest sentit, l’estimació es relaciona, directament, amb l’autodonació, amb l’oferiment del jo. Però estimar no vol dir, tan sols, donar-se a l’altre, sinó vetllar per l’altre, convertir-se en el “guardià del germà”. Qui estima, desitja que l’altre sigui el que està cridat a esdevenir. (…)

És cert que l’amor ens pot conduir als cims més alts de felicitat, però també a les contrades més inhòspites de la infelicitat. Qui estima, penetra en un territori desconegut i imprevisible, viurà experiències que no sabrà descriure, però també sofriments que no podrà relatar. Quan un cor no se sent estimat per qui voldria, quan hom veu que l’altre és indiferent al seu patiment, se sent profundament desgraciat, encara que hagi buscat el seu bé, o, precisament, per això mateix. (…)

L’acte d’estimar l’altre sempre comporta un risc, però fóra una insensatesa negar-se a estimar per por de patir la pèrdua de l’altre. Seria molt poruc intentar mantenir-se en una permanent insensibilitat davant de l’altre, per no sucumbir a l’acte d’estimar. Diu Ramon Llull que el qui no desitja viu molt trist, però la pregunta és si es pot viure humanament sense desitjar. Vivint, ens veiem conduïts a estimar i, en estimar, experimentem el patiment per l’altre” (ARMAND PUIG i FRANCESC TORRALBA, La felicitat).

La cascada més gran comença amb una gota

niagaraJa fa alguns anys que vaig tenir el privilegi de visitar les cascades del Niàgara a la frontera entre Estats Units i Canadà. Es veu que “Niàgara” deriva d’una paraula antiga que significa “punt de terra tallat en dos”. I té tota la raó perquè la frontera d’aigua i terra construïda per les cascades del Niàgara és un d’aquells fenòmens impressionants de la naturalesa.

El volum d’aigua que cau per allí és una barbaritat: 5.720 metres cúbics per segon! Tot plegat provoca un gran soroll. Veure les cataractes amb tot el seu esplendor és d’aquelles coses que valen la pena.

Pel que expliquen només consta una vegada en què va desaparèixer la remor de l’aigua perquè durant la nit el fred va se més poderós i va glaçar el riu. La gent va pensar que s’acaba del món.

A més a més, hi ha la possibilitat d’apropar-s’hi bastant amb el vaixell Maid of the Mist on et regalen un impermeable, més que res per fer bonic, perquè tot el vapor d’aigua que s’aixeca et deia ben xop. Les cataractes del Niàgara ofereixen un espectacle digne de ser contemplat.

Però fins i tot la cascada més gran comença amb una gota! I la naturalesa ens ho ensenya de manera magistral. El mateix succeeix en les persones i en les organitzacions. Les coses grans comencen en petit: una mirada, una conversa, una paraula, un gest anònim, una acció, un pensament, un hàbit, la petita repetició de cada dia, un somriure, un viatge, una trucada, un missatge, una feina ben feta, una decisió, un detall, una passa, una gota… i un altra i un altra i un altra… Al final és quasi imparable!

Dentro de nosotros

“Lo que existe detrás nuestro y lo que existe delante de nosotros es algo insignificante comparado con lo que existe dentro de nosotros” (Emerson).

Viure la vida d’un altre

CELEBRACIÓN DEL DÍA DE LA GUERRA DE LAS GALAXIASViure la vida d’un altre és d’aquelles coses que sense pensar gaire ja ens adonem que no pinta massa bé. Perquè cal viure la pròpia vida, amb decisions pròpies i amb pensament propi. Encara que això no vol dir que no ens puguem inspirar en altres que amb els seus exemples ens ajuden i ens motiven cap la nostra millor versió.

Tanmateix no es pot viure pensant que voldríem tenir la vida del veí (sigui qui sigui) perquè com se sol dir “cadascú se sap lo seu”. Tampoc podem viure la vida com si fos una novel·la que se’ns ha posat al cap, una novel·la de color de rosa o del color predominant en el moment. Sí, cal tenir ideals, però els ideals han de tocar de peus a terra i han de deixar que els toqui l’aire perquè sinó no poden créixer. No podem viure en una bombolla de vidre.

Viure la pròpia vida no és oblidar-se d’aquells que ens estimen i de totes aquelles relacions que ens enriqueixen com a persones. Viure la pròpia vida és estar ben arrelats amb principis creïbles i consolidats; amb patiments reals i tristeses reals; amb alegries i esperances autèntiques. Viure la pròpia vida sense caretes, ni façanes, ni expectatives socials absurdes que no porten enlloc. Viure la pròpia vida, sobretot en l’amor i en el propòsit de la teva vida. Viure mirant el cor, el més profund de nosaltres mateixos.

En definitiva gaudir del que tenim i del que som.

Necesidades y deseos

lamparas de papel“Las persona tenemos una serie de necesidades que están impresas en nuestra propia naturaleza, y entre ellas yo destacaría la de amar y ser amado, la de sentirse valorado, y la de tener un propósito y un sentido en la vida. Si no cubrimos estas necesidades, es fácil que se apodere de nosotros una profunda sensación de vacío, una sensación que en el fondo es la responsable de gran parte de la ansiedad dominante en nuestra sociedad. (…)

Tener deseos no creo que sea ni bueno ni malo, pero si esos deseos no están vinculados a ciertas necesidades de nuestra naturaleza y sólo sirven para hacernos olvidar que hay necesidades que no tenemos cubiertas, es muy probable que una vez satisfechos los deseos nos quede una sensación de vacío que de nuevo deberá ser rellenada generando y cubriendo un nuevo deseo.

Aunque creamos que muchos deseos salen de nuestro interior, con frecuencia no son más que reflejos del “espejo social” en el que nos miramos. No obstante, hay deseos que son efectivamente el reflejo de necesidades hondas que todos tenemos, como, por ejemplo, el deseo de aprender, que nace de la necesidad misma de desarrollarnos y progresar como personas. Conocer los deseos más intensos de otras personas nos sirve para entender aquellas necesidades que a lo mejor están en ellos menos cubiertas” (Dr. MARIO ALONSO PUIG, Madera de líder).

 

Raíces para crecer y alas para volar

PROTESTA ESTUDIANTIL CONTRA LA JUNTA MILITAR EN TAILANDIA“Sólo cuando una persona tiene realmente en cuenta los sentimientos y las necesidades de otras personas y además, busca ayudarles a crecer y evolucionar podemos hablar de un verdadero líder. El líder ha de cruzar un umbral, el de su propio egoísmo, el de su propio temor a que si ayuda a otros a progresar, su propio poder puede quedar en jaque.

No puede crearse un verdadero Liderazgo, si no somos conscientes de que la generosidad es la base de la cooperación y esta es la esencia de la grandeza. Dar a otros, primero “raíces para crecer” y después “alas para volar” es la expresión de un verdadero líder, alguien que ayuda a que el tú y el yo, puedan transformarse en un nosotros, de la misma manera que el oxígeno y el hidrógeno cuando se encuentran, se transforman en algo nuevo que es el agua, fuente de la vida. (…)

¿Realmente nos interesamos por lo que sienten y necesitan los demás? ¿Verdaderamente es su crecimiento y evolución como personas y profesionales una prioridad para nosotros? ¿Nos alegramos de sus triunfos o nos angustian que brillen más que los nuestros? ¿Les damos la posibilidad de que intenten cosas nuevas, cometan errores y puedan aprender de ellos, o usamos sus errores para justificar ante nosotros mismos, que tenemos que seguir siendo nosotros los que tomemos las decisiones?”(Dr. MARIO ALONSO PUIG, Madera de líder).

Porque queremos vivir de esa manera

XII JUEGOS DE LOS PUEBLOS INDÍGENAS“Cuando se ha creado una verdadera cultura basada en el liderazgo, existe un verdadero espíritu de cooperación. Las personas pierden no su individualidad, pero sí su individualismo. Los grandes valores como la generosidad, el respeto, la amistad, emergen en este clima que favorece que salga lo mejor de nosotros mismos. Los valores no son medios para conseguir cosas que nos beneficien, sino que son fines en sí mismos. Si practicamos la generosidad, es importante que no lo hagamos para conseguir algo, sino porque queremos vivir de esa manera. Muchos valores no los practicaremos si esperamos algo a cambio, porque lo que muchas veces obtendremos puede ser decepcionante. Sin embargo, si los practicamos porque consideramos que su práctica nos perfecciona como seres humanos y nos acerca a nuestra plenitud, entonces y sin buscarlo, será precisamente el ejercicio de esos valores, el que elevará la altura de nuestras almas” (Dr. MARIO ALONSO PUIG, Madera de líder).